L'explosiva presentació de l'opinió i la notícia barrejada porta aparellada insuportables conseqüències. Els mitjans de comunicació acaben convertits en sofisticades màquines manipuladores que finalment s'assemblen a formadors de l'esperit nacional.
En escoltar qui finança, pagant publicitat, certes emissores de ràdio per exemple, respondrem amb claredat la clàssica pregunta del qui prodest. Segurament davant el rostre ingenu se'ns podrà amollar allò de: és el mercat estúpid.
En el terreny de la doble moral, on s'instal·la avui gran part del personal mediàtic, cal deixar ben clar que es demana sobretot posar el focus sobre qui fa què, quan aquest qui no és dels nostres. Evidentment quan aquest qui és dels nostres l'amagarem o eixirà poc si no convé.
dimarts, 30 de juny del 2015
dilluns, 22 de juny del 2015
Banderetes
Ara ho entenem, anava d'això. S'embolica el líder dels socialistes en una mega-bandera ¿constitucional?, ¿espanyola?, ¿estatal?, ¿nacional?, com es vulga dir, a joc, em sembla, amb la corbata i el vestit de la seua companya i ja està, ha començat la campanya para las generales.
Sospita un, novament, la recepta per guanyar les pròximes eleccions va per més nació. Com sempre se'ns amaga la qüestió medul·lar del debat i se'ns fa mirar cap a una altra banda. Allò que ningú gosava pronunciar és el nom de la pàtria a la que ara exhibim sense pudor, fora disfresses.
Quan tornes a escoltar que no són nacionalistes, que els nacionalistes sou vosaltres, t'afegeixes al grup de la dissidència més cabrejada. Precisament en el nacionalisme espanyol es troba molta gent, i el candidat socialista no ha dubtat per un moment, amb força olfacte, en embolicar-se amb el símbol per esdevenir abanderat d'un canvi que sap a ranci i immobilista, que voleu que us diga. Només li manca fer-se acompanyar de l'himne sense lletra.
El senyor Iglesias no sabem a hores d'ara si, a més de la imatge del seu rostre estampada en paperetes electorals, necessitarà d'una bandera que enlairar per tal d'aturar la banya d'aquest bou que desperta enmig de la plaça disposat a tot. És l'hora de la tricolor? És l'hora de la bandera blanca? L'hora de la bandera de l'ONU? Les elecciones regionales semblaven les més adients per les banderas regionales, ja no és moment d'agafar-se a elles, ni al Principat en campanya. En Sánchez també treu el símbol per començar la seua campanya catalana, marcant territori davant les marques competidores, més profundament espanyoles.
La imatge de la presentació de l'aspirant fa presumir el gran partit de la dreta espanyola es veu abocat a fer-la encara més grossa i no sabem, a hores d'ara, si hi haurà prou tela a Espanya per la bandera que ells necessiten per fer-se mirar. Aznar ja en va plantar una de gran a la Villa i no li importaria plantar-ne una altra encara més gran.
Sospita un, novament, la recepta per guanyar les pròximes eleccions va per més nació. Com sempre se'ns amaga la qüestió medul·lar del debat i se'ns fa mirar cap a una altra banda. Allò que ningú gosava pronunciar és el nom de la pàtria a la que ara exhibim sense pudor, fora disfresses.
Quan tornes a escoltar que no són nacionalistes, que els nacionalistes sou vosaltres, t'afegeixes al grup de la dissidència més cabrejada. Precisament en el nacionalisme espanyol es troba molta gent, i el candidat socialista no ha dubtat per un moment, amb força olfacte, en embolicar-se amb el símbol per esdevenir abanderat d'un canvi que sap a ranci i immobilista, que voleu que us diga. Només li manca fer-se acompanyar de l'himne sense lletra.
El senyor Iglesias no sabem a hores d'ara si, a més de la imatge del seu rostre estampada en paperetes electorals, necessitarà d'una bandera que enlairar per tal d'aturar la banya d'aquest bou que desperta enmig de la plaça disposat a tot. És l'hora de la tricolor? És l'hora de la bandera blanca? L'hora de la bandera de l'ONU? Les elecciones regionales semblaven les més adients per les banderas regionales, ja no és moment d'agafar-se a elles, ni al Principat en campanya. En Sánchez també treu el símbol per començar la seua campanya catalana, marcant territori davant les marques competidores, més profundament espanyoles.
La imatge de la presentació de l'aspirant fa presumir el gran partit de la dreta espanyola es veu abocat a fer-la encara més grossa i no sabem, a hores d'ara, si hi haurà prou tela a Espanya per la bandera que ells necessiten per fer-se mirar. Aznar ja en va plantar una de gran a la Villa i no li importaria plantar-ne una altra encara més gran.
diumenge, 21 de juny del 2015
Vigència i reivindicació d'en Carles Salvador i Gimeno
M'he acostat als Papers de premsa de Carles Salvador, proposada per Vicent Simbor, publicada a començament d'aquest segle per la Institució Alfons el Magnànim. Entenc una correcta lectura ha de passar per entendre que en Salvador escriu fa un segle, pel context, per, tot seguit afegir, percebre una clara vigència del seu ideari, una evident potència del personatge.
La constatació de la importància de la llengua materna en l'educació de les persones es projecta com un potent catalitzador de propostes i pensament, perfectament vàlida avui dia. No tinc tan clar siguen vigents algunes reflexions sobre l'ensenyament d'una segona llengua, les dificultats o limitacions per dominar aquesta. Ho dic, perquè és clar la situació sociolingüística s'ha fet més complexa, molt complexa, degut als moviments migratoris de les darreres dècades, també pel paper de les llengües en el món actual.
El mestre de Benassal ja albira la importància dels eixos Rosselló, Catalunya, València, Mallorca, tot palesant els entrebancs de les divisions provincials, la devastació de les polítiques centralistes i centralitzadores. Segurament en els texts va modulant-se la necessitat de reforçar vincles i propostes d'actuació conjunta envers a una nítida definició dels lligams i la reivindicació nacional.
Aposta per una prosa potent, necessària per enfortir la literatura i la llengua, també pel teatre, amb clara voluntat de superar propostes precàries i clarament insuficients.No cal dir que la seua crida pel valencià en l'àmbit de l'ensenyament és d'una potència extraordinària, segurament també exigida per la constatació de la imposició a les aules d'una llengua estranya a uns infants monolingües i condicions sovint desesperants.
La duresa dels temps engrandeix la figura i projecta l'esforç d'un home que ens deixa als difícils anys cinquanta, la gramàtica del qual encara ens acompanya per aprendre i corregir. Impagable i de recomanable visita en un moment en què anem a reprendre polítiques i propostes educatives i culturals de transcendent importància. Si em permeteu impressionant testimoni de dedicació i voluntat de justícia.
La constatació de la importància de la llengua materna en l'educació de les persones es projecta com un potent catalitzador de propostes i pensament, perfectament vàlida avui dia. No tinc tan clar siguen vigents algunes reflexions sobre l'ensenyament d'una segona llengua, les dificultats o limitacions per dominar aquesta. Ho dic, perquè és clar la situació sociolingüística s'ha fet més complexa, molt complexa, degut als moviments migratoris de les darreres dècades, també pel paper de les llengües en el món actual.
El mestre de Benassal ja albira la importància dels eixos Rosselló, Catalunya, València, Mallorca, tot palesant els entrebancs de les divisions provincials, la devastació de les polítiques centralistes i centralitzadores. Segurament en els texts va modulant-se la necessitat de reforçar vincles i propostes d'actuació conjunta envers a una nítida definició dels lligams i la reivindicació nacional.
Aposta per una prosa potent, necessària per enfortir la literatura i la llengua, també pel teatre, amb clara voluntat de superar propostes precàries i clarament insuficients.No cal dir que la seua crida pel valencià en l'àmbit de l'ensenyament és d'una potència extraordinària, segurament també exigida per la constatació de la imposició a les aules d'una llengua estranya a uns infants monolingües i condicions sovint desesperants.
La duresa dels temps engrandeix la figura i projecta l'esforç d'un home que ens deixa als difícils anys cinquanta, la gramàtica del qual encara ens acompanya per aprendre i corregir. Impagable i de recomanable visita en un moment en què anem a reprendre polítiques i propostes educatives i culturals de transcendent importància. Si em permeteu impressionant testimoni de dedicació i voluntat de justícia.
dimecres, 17 de juny del 2015
Brisa
La mort sorprèn a un veí que saludaves sovint prop de casa. El coneixes de tota la vida, ara recordes anava amb un oncle teu a fer tasques camperoles. De sobte et ve la imatge dels seus fills, el to de la veu, que romandrà amb tu per molt de temps. El rostre se l'emportarà a poc a poc la boira de la memòria, el malnom es repetirà uns instants per identificar-lo.
Un silenci impressionant arriba després de les darreres batalles polítiques, davant les baralles gastades de l'i tu més ja demana tothom un minut, i més, davant el mar, davant la canya refrescant. La calor va temptant les hores centrals del dia, la brisa reconforta els dies del curs que acaba. Cerques l'aixopluc dins la música que flueix amable. Llavors, deslliurat avances cap el reconeixement de les hores i els dies de l'estiu, entre les fulles d'un llibre, sota l'ombra d'un arbre fort. I serà runa tanta misèria que ahir ens alienava, i serà enderroc l'habitatge dels amos.
dimarts, 16 de juny del 2015
Una hora, un dia qualsevol
De sobte t'arriba aqueixa convicció t'has d'instal·lar en un temps, en un espai, ja no importa si era o no el que volies, ja no importa si vas dissenyar-ho o no en una agenda. Ja no importa, perquè en realitat això no havia importat mai. Havies preparat el temps per enllestir l'esguard, l'esguard difícil amb que mirar les coses de cada dia. Segurament hauries d'escoltar una cançó o observar atentament un gest, un gest que trigà en arribar però que indiscutiblement reconeixies com el gest.
Ja enllestit tot el potencial que tenies dins t'atrevies a mirar els ocells sobre la barana, les formigues caminar dins les esquerdes de la finestra, i miraves el cel, un cel net després de la tempesta, i arribaven més ocells petits a participar d'un cor tranquil, saltironejant mentre el sol es sabia encara ben viu. Era l'hora d'enllestir les gàbies, de regar les plantes, de lliurar al bany els infants, de passejar per les alberedes, per obrir un llibre de camí a casa, de telefonar algun familiar.
Et venia al cap aquella imatge que somiares per una pel·lícula, de rostre polsegós enmig del barranc, de braços estesos i mans ferides de mort. I unes paraules, les paraules que llançaven el misteri d'una existència acabant-se i que caldria despullar per salvar les altres paraules, les no dites.
Ja enllestit tot el potencial que tenies dins t'atrevies a mirar els ocells sobre la barana, les formigues caminar dins les esquerdes de la finestra, i miraves el cel, un cel net després de la tempesta, i arribaven més ocells petits a participar d'un cor tranquil, saltironejant mentre el sol es sabia encara ben viu. Era l'hora d'enllestir les gàbies, de regar les plantes, de lliurar al bany els infants, de passejar per les alberedes, per obrir un llibre de camí a casa, de telefonar algun familiar.
Et venia al cap aquella imatge que somiares per una pel·lícula, de rostre polsegós enmig del barranc, de braços estesos i mans ferides de mort. I unes paraules, les paraules que llançaven el misteri d'una existència acabant-se i que caldria despullar per salvar les altres paraules, les no dites.
Resistències
Es fa impossible ja el diàleg amb segons qui i segons què. L'intercanvi de parers pacífic, la presa de decisions raonadament, es veuen superats per una sordesa insuportable, lligada als egoismes excitats.
Vivim en un estat d'imposicions i submissions que ens anul·la les capacitats de convivència. Vivim en un món on triomfa allò del qui paga mana. Cert que trobarem bona gent, sentiments nobles, però de sobte arriben els enganys i les desil·lusions.
No cal aprofundir en l'anàlisi de les fragilitats humanes, permeteu estalviar-me aquest pas. Som així, però la injustícia abasta nivells insuportables i caldria corregir, esmenar, proposar. L'acceptació resignada triomfa, el conformisme dibuixa en els rostres la tristesa de cada dia.
Vivim en un estat d'imposicions i submissions que ens anul·la les capacitats de convivència. Vivim en un món on triomfa allò del qui paga mana. Cert que trobarem bona gent, sentiments nobles, però de sobte arriben els enganys i les desil·lusions.
No cal aprofundir en l'anàlisi de les fragilitats humanes, permeteu estalviar-me aquest pas. Som així, però la injustícia abasta nivells insuportables i caldria corregir, esmenar, proposar. L'acceptació resignada triomfa, el conformisme dibuixa en els rostres la tristesa de cada dia.
dilluns, 15 de juny del 2015
Altres maneres
Som al nou temps, comencem una etapa amb diferents actors polítics al capdavant de les institucions municipals. Hem escoltat, dit, escrit no serà fàcil, però l'hora ha arribat. El mateix dia que en Blasco entra a la presó de Picassent, tot un avís per a navegants.
Al poble, de bon matí hem escoltat els bans del nou alcalde, mena d'estrena, per megafonia, del governant de torn. Cal moderació, realisme, idees clares, projecte perfilat. A hores d'ara no podem jugar a la desqualificació i el despropòsit dels temps més immediats.
I en això ja els poden conèixer: en les maneres, en les formes exteriors, en el com fan les coses. Segur és necessària energia, determinació, cap ànim de revenja, claredat en l'acció.
diumenge, 14 de juny del 2015
Torna a eixir el sol
Els llamps, els trons van portar una aigua abundant i netejadora, la vesprada del dia en què es van constituir els nous ajuntaments. Una mena d'alleujament, una frescor reparadora va prendre l'ambient polsegós, ressec, esmorteït.
La ràbia de les llistes més votades, impotents per pactar amb altres grups la conformació d'equips de govern han donat lloc a coalicions d'esquerra, en molts casos, que han portat un autèntic daltabaix polític. Hi havia ganes de canvi, ganes de renovar les institucions i les imatges difoses per la televisió i la premsa electrònica em van semblar d'una potència extraordinària, quasi revolucionària si se'm permet.
Arriba un temps, no sé si nou, si diferent, és el que voldríem, almenys jo, un temps d'oportunitat per les persones, pel país, per la cultura, pel territori, per una economia sostenible, per una racionalització de la convivència, per una cohabitació respectuosa.
Semblava que no arribaria aquest catorze de juny amb nous alcaldes i alcaldesses, semblàvem condemnats a escoltar els discursos grollers d'uns personatges impresentables que han abandonat el vaixell esperitats la vespra.
Torna a eixir el sol, torna a prendre la llum els darrers dies d'aquesta primavera, llargament esperada, llargament preparada, somniada.
La ràbia de les llistes més votades, impotents per pactar amb altres grups la conformació d'equips de govern han donat lloc a coalicions d'esquerra, en molts casos, que han portat un autèntic daltabaix polític. Hi havia ganes de canvi, ganes de renovar les institucions i les imatges difoses per la televisió i la premsa electrònica em van semblar d'una potència extraordinària, quasi revolucionària si se'm permet.
Arriba un temps, no sé si nou, si diferent, és el que voldríem, almenys jo, un temps d'oportunitat per les persones, pel país, per la cultura, pel territori, per una economia sostenible, per una racionalització de la convivència, per una cohabitació respectuosa.
Semblava que no arribaria aquest catorze de juny amb nous alcaldes i alcaldesses, semblàvem condemnats a escoltar els discursos grollers d'uns personatges impresentables que han abandonat el vaixell esperitats la vespra.
Torna a eixir el sol, torna a prendre la llum els darrers dies d'aquesta primavera, llargament esperada, llargament preparada, somniada.
dissabte, 13 de juny del 2015
Per favor
Es nomena molt el títol cinematogràfic L'enfonsament aquests darrers dies. La marxa de l'eterna senyora batllessa del cap i casal valencià, consumada les darreres hores, amb la fatxenderia que la caracteritza, el ressentiment de les llistes populars més votades, però impotents per silenciar una majoria de canvi o de recanvi o de sanejament, constaten en part l'enfonsament apuntat al començar aquestes ratlles.
Alguns ja actuen, sorprenentment, com a alcaldes o alcaldesses abans dels plenaris convocats per decidir sobre el particular, el somriure desvergonyidament victoriós es dibuixa en molts rostres en tertúlies de terrassa cervesera, de cafè de cada dia, la ganyota del mal perdedor es fa sentir també en comentaris i gestos agres. Certament que s'obri un nou panorama, però no hem d'oblidar en Blasco ha estat cridat per entrar a presó, es destapen més irregularitats a l'IVAM, la portaveu de l'encara Consell aprofita per parlar de policies, apuntar qui mana veritablement amb dit inquisidor, s'inicia un judici contra dues ex-conselleres valencianes, en Carlos Fabra dorm a la presó: és temps de canvi, però no de perdre la memòria.
Cert també alguns ja han publicat necrològiques dels qui encara no han jurat ni el càrrec, que s'estén un cert malestar pel com ... el què, de mínims, haurà de prendre forma en decisions que esperem dignifiquen les persones, el territori, la cultura, les institucions. És el dia d'escriure cartes demanant trellat, demanant capacitat de diàleg, voluntat d'escoltar, de fer una crida a les millors qualitats i capacitat de treball més noble i democràtica.
Per favor tranquil·litat, trellat.
Alguns ja actuen, sorprenentment, com a alcaldes o alcaldesses abans dels plenaris convocats per decidir sobre el particular, el somriure desvergonyidament victoriós es dibuixa en molts rostres en tertúlies de terrassa cervesera, de cafè de cada dia, la ganyota del mal perdedor es fa sentir també en comentaris i gestos agres. Certament que s'obri un nou panorama, però no hem d'oblidar en Blasco ha estat cridat per entrar a presó, es destapen més irregularitats a l'IVAM, la portaveu de l'encara Consell aprofita per parlar de policies, apuntar qui mana veritablement amb dit inquisidor, s'inicia un judici contra dues ex-conselleres valencianes, en Carlos Fabra dorm a la presó: és temps de canvi, però no de perdre la memòria.
Cert també alguns ja han publicat necrològiques dels qui encara no han jurat ni el càrrec, que s'estén un cert malestar pel com ... el què, de mínims, haurà de prendre forma en decisions que esperem dignifiquen les persones, el territori, la cultura, les institucions. És el dia d'escriure cartes demanant trellat, demanant capacitat de diàleg, voluntat d'escoltar, de fer una crida a les millors qualitats i capacitat de treball més noble i democràtica.
Per favor tranquil·litat, trellat.
diumenge, 7 de juny del 2015
Perseguir als xiuladors
Resulta que el Ministeri Fiscal vol perseguir als xiuladors i xiuladores. La pretensió d'identificar-los i començar a practicar diligències penals contra ells, contra elles, em sembla tota una declaració, inconstitucional, de principis. En quin cap pot cabre aquesta opció persecutòria? em pregunte. I els qui vam xiular de pensament?
He llegit que l'himne era la xiulada, he pensat que caldria el cap de l'estat fes alguna reflexió del perquè de tot plegat: inútil pensar-ho? Més bé. Aquests dies de primavera em pregunte si l'esclat civil, ciutadà ens portarà més lluny, si hem començat a caminar deixant enrere la precarietat i la humiliació on es van portar tants oportunistes i poca-vergonyes, ara amagats als caus de la derrota, electoral només.
Ja va passar, altres primaveres, recordades, historiades, ja va passar d'una altra manera, però ja va passar, és la lluita, la lluita que vam iniciar fa moltes primaveres recorrent velles dreceres entre masos abandonats, publicant papers oblidats, raonant fins la matinada. És la lluita de conversa de sobretaula, de manifestació pacífica pels carrers de la ciutat, d'edicions amagades, d'opinions ignorades, de l'anar fent de la gent.
He llegit que l'himne era la xiulada, he pensat que caldria el cap de l'estat fes alguna reflexió del perquè de tot plegat: inútil pensar-ho? Més bé. Aquests dies de primavera em pregunte si l'esclat civil, ciutadà ens portarà més lluny, si hem començat a caminar deixant enrere la precarietat i la humiliació on es van portar tants oportunistes i poca-vergonyes, ara amagats als caus de la derrota, electoral només.
Ja va passar, altres primaveres, recordades, historiades, ja va passar d'una altra manera, però ja va passar, és la lluita, la lluita que vam iniciar fa moltes primaveres recorrent velles dreceres entre masos abandonats, publicant papers oblidats, raonant fins la matinada. És la lluita de conversa de sobretaula, de manifestació pacífica pels carrers de la ciutat, d'edicions amagades, d'opinions ignorades, de l'anar fent de la gent.
dissabte, 6 de juny del 2015
Va així
La política, no sé si vella o nova, va així: amb mi o contra mi; els meus o els teus; ara em toca a mi; defensem lo nostre.
Per una altra banda, la veritable línia vermella que ha fet canviar vots durant les darreres eleccions municipals i autonòmiques ha estat la corrupció, pense, sense dubtar massa: una corrupció pública, publicada, coneguda, reconeguda, impossible d'amagar per aquells que l'havien practicat, exercit més bé, sense pudor durant els darrers anys.
En el rerefons d'aqueix coneixement de pràctiques corruptes, tinc la impressió, ¿també?, hi són els mitjans de comunicació, els mitjans de comunicació que ara semblen no baixar la guàrdia les 24 hores del dia. Sé que encara som lluny d'un periodisme de qualitat per altra banda, i que aquest costa.
Així les coses, al País Valencià la informació, segurament igual que la ¿propaganda?, jugarà un paper cabdal els pròxims temps, la temptació de fer servir velles etiquetes, diagnòstics, visions i panavisions hi és. Per exemple l'etiqueta nacionalista o pancatalanista o radical són usades ja a ple rendiment per rebutjar segons quines ofertes de pacte, per qualificar moviments des de qui a hores d'ara encara desplega, in extremis, responsabilitats de govern de manera alliçonadora: senyores Català, Bonig, Rita.
L'argument fort que té l'esquerra, o tot el que no siga Partido Popular de la Comunidad Valenciana és: vostés ja tenen un passat, un passat recent, a més a més, gloriós. Certament que en aquest Regne de la Nostàlgia molts ploren i han plorat per un passat gloriós, i en aqueix plor no hi cap l'autocrítica. Autocrítica? Qui ha dit autocrítica?
dijous, 4 de juny del 2015
Volen seguir fent poble: però quin poble?
Els dies de la campanya electoral van ser de descarada utilització dels recursos municipals per fer campanya en pro del partit de govern. La veritat és que la campanya ja portava mesos en marxa amb presència destacada d'autoritats provincials inclosa, com testimonien les darreres plaques commemoratives en equipaments acabat d'inaugurar.
Ja vivíem en el "poble millor" i ara tocava "seguir fent poble", per si no ens havíem assabentat la revista d'èxits populars (Entérate) ens proporcionava, luxuriosament, complida informació de totes les fites aconseguides. Espectadora d'una competició insuperable per l'"i jo més", la ciutadania resta aquests dies, post obertura d'urnes i recompte de paperetes, en una mena de situació d'alleugeriment que s'agraeix.
Mentre, pràcticament net el terme de cartelleria electoral, al meu carrer les petjades de decisions polèmiques en matèria d'ordenació circulatòria, ens han deixat més trànsit, més soroll, més fums, més agressió a intimitats que crèiem perdurables, més indignació davant els arguments escoltats o simplement d'un silenci carregat d'impotència i malastrugança.
A hores d'ara ignore si hi hauran pactes per fer fora l'alcalde actual, per cert de la llista més votada, però per la part que me toca ni el poble és millor, ni em fa gust continuar fent res amb aquestes actituds manipuladores fins l'obscenitat més grollera. Em carregue d'arguments per adherir-me a causes petites, a empreses des de la base, també per marxar, convençut fa temps anem molt malament amb tones d'asfalt i formigó com a úniques raons per apel·lar al progrés.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)