De sobte t'arriba aqueixa convicció t'has d'instal·lar en un temps, en un espai, ja no importa si era o no el que volies, ja no importa si vas dissenyar-ho o no en una agenda. Ja no importa, perquè en realitat això no havia importat mai. Havies preparat el temps per enllestir l'esguard, l'esguard difícil amb que mirar les coses de cada dia. Segurament hauries d'escoltar una cançó o observar atentament un gest, un gest que trigà en arribar però que indiscutiblement reconeixies com el gest.
Ja enllestit tot el potencial que tenies dins t'atrevies a mirar els ocells sobre la barana, les formigues caminar dins les esquerdes de la finestra, i miraves el cel, un cel net després de la tempesta, i arribaven més ocells petits a participar d'un cor tranquil, saltironejant mentre el sol es sabia encara ben viu. Era l'hora d'enllestir les gàbies, de regar les plantes, de lliurar al bany els infants, de passejar per les alberedes, per obrir un llibre de camí a casa, de telefonar algun familiar.
Et venia al cap aquella imatge que somiares per una pel·lícula, de rostre polsegós enmig del barranc, de braços estesos i mans ferides de mort. I unes paraules, les paraules que llançaven el misteri d'una existència acabant-se i que caldria despullar per salvar les altres paraules, les no dites.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada