El Pierre cau al riu Sena i com a conseqüència passarà uns quants dies a l'hospital, on hi viurà tot un seguit d'experiències que ens presenten un personatge ben divertit davant "l'adversitat".
De segur que els hospitals no ens semblen el millor escenari per una comèdia, però també es tracta de llocs on es troba el millor i pitjor de la nostra condició. És una feina, és un lloc de pas del malalt per refer-se.
Una bona dosi d'humor ha de figurar entre les substàncies que es subministren via intravenosa, si més no per guarir-se totalment, sí almenys per sobreviure. Amb humor s'ho pren el protagonista de la pel·lícula ressenyada, un humor que es manifesta des de l'ingrés fins l'alta hospitalària, amb diàlegs que en algun moment podem qualificar de ben lúcids. Cert que l'actitud inicial dels personatges és de clara hostilitat envers els altres, de defensa del territori propi front a qualsevol pretensió invasiva aliena, cert que les circumstàncies aniran modulant els caràcters fins bastir alguna mena de complicitat que permet passar els dies i fer més suportable el temps hospitalari.
El film incorpora alguns elements de misteri que aniran desvetllant-se progressivament, com ara tot el que envolta la caiguda al riu de París, els somnis que torturen al protagonista. I l'habitació clínica esdevé una mena de cabina dels germans Marx on pot passar qualsevol cosa, en qualsevol moment, l'espectador ho entén des del primer moment. No hi ha que anar molt lluny per trobar històries podem deduir i entenc que amb major o menor fortuna es desplega el tapís de vida que permet l'indret.
Explora la cinta el tema de la soledat humana i la importància dels altres en l'existència individual, per donar-li sentit i tirar-la endavant. Precisament quan més abandonats semblem, així com abocats a la desgràcia es posen en marxa mecanismes de "salvament" que poden produir efectes balsàmics en tot plegat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada