Saben de què parlen

Quan un periodista diu que si aquells mitjans (premsa en català) han tingut molt a veure en l'elecció d'aquell que li desagrada (president de la Generalitat), en l'aparició de quelcom que li causa incomoditat, per dir-ho d'alguna manera (independentisme), i que han rebut molts diners públics per afavorir aquella elecció i l'aparició del susdit neguit, doncs que acabes entenent el periodista en qüestió sap de què parla, perquè ja n'has escoltat dir que el seu diari, i no altres, també va ser dels que es distribuïa a pleret en centres escolars, dels que anava fins a la bandera de publicitat institucional del govern de torn. Dir que les subvencions a les publicacions en aquella llengua maleïda són la mare de tots aquest mals doncs és per tornar a dir prou.

Triomfa la doble moral periodística en els dies de la transformació del parlament de les Espanyes en gran plató de televisió, ho fa farcida de periodistes  que veuen segons com quins pactes, que diuen segons qui algunes coses, que fan de l'opinió pròpia notícia, del parer interessat dogma de fe. I esdevenen matraca. El cor de veus dretanes amplifica les consignes del partit governamental sense pudor i, lluny d'escenaris de pluralitat, s'atrinxeren en la satisfacció d'haver-se conegut, tot demostrant una parcialitat ben insuportable. 

Ja em diran que a les democràcies consolidades la cosa va així i em farà repensar el tòpic de la consolidació democràtica. 

Oportunitats perdudes

Doncs sí, magnífica oportunitat perduda per dialogar, moderadament, arbitralment, institucionalment per suposat. La figura del cap de l'estat sembla presonera de la política unitarista, palau reial estant, tot allunyant-se de principis com ara el pluralisme de tan clara significació en societats avançades, també contemplat al text constitucional vigent. Hagués estat bé l'acte protocol·lari entre el rei i la presidenta del parlament, llàstima. 

És el mateix pluralisme que es podria garantir amb la presència a la cambra baixa espanyola, en permetre la formació de grups parlamentaris a aquells que ho demanden amb més o menys fonamentació, reglament cameral en mà. Desitge molta sort al grup valencià que tracta d'espentar en Baldoví i companyia, la van a necessitar, sembla.

Vist com els poders de l'estat engeguen la maquinària per defensar segons quins drets, doncs com que posa bastant la pell de gallina o de pollastre. El rostre de la germana del monarca regnant és tot un relat de pujada i baixada, d'entrada no presidint res i escoltant fredes argumentacions jurídiques per explicar allò injustificable en persones de tanta nomenada. Res a veure amb desplaçaments i salutació a tutti quanti trepitjant moqueta roja d'altres temps. Oportunitat magnífica perduda també per aquells defensors i defensores que han dit alt i clar quelcom que es sospitava per aquest rodal: que l'hisenda som tots és publicitat. 

Començava parlant de pluralisme i he vingut a parlar d'igualtat. Sacrosanta igualtat violada que s'emporta una sonora galtada en els darrers telenotícies i portades periodístiques. Sacrosanta igualtat violada davant la que cremen declaracions de drets solemnes, desideràtums de concòrdia i progrés. 

Temps de grans coalicions?

Mentre tafanejava, en plena post migdiada, distret pels titulars dels periòdics digitals, ahir dissabte a la tarda va i apareix el desbloqueig de la negociació catalana. Guanyava el Barça amb contundència, que no era poca cosa. Que marxa en Mas i arriba en Puigdemont (feina per als del Polònia).

La tímida presència de la imatge esperada d'una infanta al banc dels acusats s'ennuvola, durant les darreres hores, a colp de titular català. Oxigen per al monarca. La descartada gran coalició espanyola agafa aire entre les últimes negacions de líders socialistes de guàrdia.

Els rostres d'alguns cèlebres anti-Mas eren d'una eloqüència impagable ahir a la nit, els guions d'algun programa d'actualitat política restaren antiquats en qüestió d'hores. I de la sra Infanta ni rastre: hi haurà ja pacte per apartar-la de les càmeres?; abastarà aqueix pacte a l'ex-duc de la capital de les Mallorques?

I arribava el temps de la gran coalició, re-edició del gran pacte per ofrenar. Aquest diumenge ventós com que fa una miqueta de mandra posar-s'hi, però torna a revifar l'únic punt del programa espanyol: la unitat, la nacional, també conegut com l'estabilitat for ever. 

En Mas, ¿ja desitjat?, deu d'haver pactat per salvar-hi la pell, qui sap si la pròpia, qui sap si la del partit, enfront una més que previsible sotragada electoral al març, qui sap si per una llegida de cartilla del fundador de les convergències catalanes. He llegit que segurament esperava fins al darrer moment continuar de president, la CUP li ho ha impedit de totes totes i la sang els ha esguitat de valent. Veurem com guareixen les ferides. 

El clan. Pedro Trapero

Ens parla de l'Argentina aquesta pel·lícula, però el clavegueram que se'ns hi mostra no és pas exclusiu d'aquella realitat. Acabes sospitant sota moltes famílies s'amaga el soterrani d'un crim. Arriba un moment, n'ets ben conscient, que els crits de tot allò segrestat no es poden tapar més i fan forat. 

Mentre el règim militar fa aigües, amb guerra amb el Regne Unit inclosa, alguns continuen actuant amb la total impunitat que encara dóna cobertura als seus crims. Són crims foscs, els maquinats per n'Arquímedes Puccio, amb pretensió d'una justícia personal. La dictadura posa de manifest una insuportable desigualtat amb vencedors i perdedors, i alguns, que ho van donar tot per la pàtria, no estan disposats a restar entre els derrotats.

Els fills, en fer-se grans, tenen davant seu la terrible disjuntiva de la complicitat o el trencament. El pare, la mare, en diferents graus, estan disposats a perpetuar un joc de conseqüències deplorables per salvar la família, monstruosament bastida, no cal dir-ho. El que més em sorprèn, com a espectador, és la fredor del cap, culminada per la revelació al fill gran, del dirigisme, en l'educació d'aquest envers una violència enganxosa, ineludible fins i tot. 

La societat, malalta, on transcorre l'acció reacciona de manera desigual en un context d'ensorrament institucional, de passivitat exclerotitzant. Som testimoni d'un canvi polític, però sospitem som lluny d'una veritable transformació d'estructures, que demana temps i assumpció de valors en profunditat.

República Europea

M'atreviria de qualificar la revista L'Espill  com d'extraordinària publicació. El seu número cinquanta és una aproximació força recomanable al tema Europa. No en són poques les veus que apunten una crisi del projecte europeu i el que ha passat a estats com l'espanyol, el grec, el portuguès, l'irlandès són clars indicadors de què tot plegat deixa molt que desitjar.

Quan el nostre estat s'incorporava a la Unió, quan adoptava l'euro com a moneda, un tenia la sensació que l'esperança col·lectiva de pertinença a un projecte comú, amb d'altres pobles europeus, era compartida per tothom i sentida com oportunitat de millora i superació: què ha quedat d'aquell esperit, d'aquelles il·lusions? Tampoc són pocs i poques els pensadors i les pensadores que estan situant la situació europea al centre de la reflexió i el debat. 

Com en tota gran empresa cal tindre clars els objectius i les passes per arribar-hi són plenes de dificultats, assajos, provatures diverses: en això estem. Hem de tornar al com, però hem de refrescar el què, tot assumint que el qui hem de ser les persones, els ciutadans europeus, ciutadania que sovint amaguem, o s'amaga, o directament s'ignora o s'atemoreix sense  pudor. Una de les principals víctimes de la situació a Europa crec és, precisament, la ciutadania, autèntica sacrificada en tantes decisions en pro d'un mercat que ho justifica tot. 

Les polítiques de salvament de bancs, de desmuntatge dels sistemes de benestar, de consagració de la desigualtat, de precarització del treball, d'enginyeria financera, de dirigisme per ens no triats per la ciutadania i els estats, l'afavoriment d'una economia especulativa allunyen la realitat europea dels propòsits fundacionals, aprofundint les esquerdes socials, territorials, econòmiques, camp adobat pels populismes esbojarrats, els nacionalismes excloents i una preocupant xenofòbia.  

El com passa per més democràcia, més participació, representació institucional, vot desllorigador. El com passa per governs i governants europeus responsables davant parlaments legisladors i controladors triats per sufragi universal. El com passa per l'assumpció veritable de la gran riquesa de la pluralitat cultural dels pobles europeus. 

A la publicació esmentada es reivindica la necessària superació de la idea d'uns Estats Units d'Europa i l'aposta per la idea d'una República Europea integrada per xarxes de regions i ciutats  (Europa com a República, article d'Ulrike Guérot), una Europa que és llibertat, emancipació de l'estat nació.

En tot plegat veig l'oportunitat d'articular el futur de les valencianes i els valencians, dels pobles ibèrics, de les persones d'ací i d'allà. Posant com a fonament els drets universals, posant l'accent en la democràcia com a camí de presa de decisions, 

Propaganda

A aquestes alçades les campanyes publicitàries d'autobombo  són d'una immoralitat esfereïdora. Després de les queixes reiterades i generalitzades contra tot tipus de retallades, gastar un sol cèntim d'euro a difondre actuacions pagades amb diners de tothom, a la manera de la més gastada de les propagandes, no es pot tolerar.

Vinc a escriure l'anterior a propòsit de l'anunci escoltat, tot donant-nos a conèixer l'obertura de l'accés a la localitat de Cortes, després del despreniment que alterà la comunicació per carretera amb aquest poble valencià. Quan es subratlla que l'actuació l'ha portada a terme la nova Diputació provincial doncs et poses dels nervis i demanes: per favor no continueu per aquest camí.

Vendre que el dia 1 de gener desapareixerà el paper dels jutjats i llegir que les administracions competents no s'han preparat de manera suficient per portar a terme el canvi anunciat, és una altra mostra de notícia parany. T'has de llegir la lletra petita i de seguida entens que alguna cosa no funciona, t'han colat com quelcom dat i fet allò que no deixa de ser un desig a mig embastar. 

Ens encanten les medalles, els actes de lliurament i enganxar-nos-les al pit sense pudor. Com a mostra aquell anunci on un xic anunciava a un amic les persones que els acompanyarien durant una trobada, fent referència exclusivament al currículum d'aquestes. En això estem.