Ens parla de l'Argentina aquesta pel·lícula, però el clavegueram que se'ns hi mostra no és pas exclusiu d'aquella realitat. Acabes sospitant sota moltes famílies s'amaga el soterrani d'un crim. Arriba un moment, n'ets ben conscient, que els crits de tot allò segrestat no es poden tapar més i fan forat.
Mentre el règim militar fa aigües, amb guerra amb el Regne Unit inclosa, alguns continuen actuant amb la total impunitat que encara dóna cobertura als seus crims. Són crims foscs, els maquinats per n'Arquímedes Puccio, amb pretensió d'una justícia personal. La dictadura posa de manifest una insuportable desigualtat amb vencedors i perdedors, i alguns, que ho van donar tot per la pàtria, no estan disposats a restar entre els derrotats.
Els fills, en fer-se grans, tenen davant seu la terrible disjuntiva de la complicitat o el trencament. El pare, la mare, en diferents graus, estan disposats a perpetuar un joc de conseqüències deplorables per salvar la família, monstruosament bastida, no cal dir-ho. El que més em sorprèn, com a espectador, és la fredor del cap, culminada per la revelació al fill gran, del dirigisme, en l'educació d'aquest envers una violència enganxosa, ineludible fins i tot.
La societat, malalta, on transcorre l'acció reacciona de manera desigual en un context d'ensorrament institucional, de passivitat exclerotitzant. Som testimoni d'un canvi polític, però sospitem som lluny d'una veritable transformació d'estructures, que demana temps i assumpció de valors en profunditat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada