Percepcions

El dia de l'aniversari del naixement d'en Pompeu Fabra i Poch, que en Josep Franco ha recordat puntualment i oportuna al ja imprescindible digital La Veu, les autoritats dels territoris on encara es parla i viu en la llengua compartida s'han trobat per unir esforços per ella. No han mancat les declaracions d'aquells que han volgut veure en la trobada una imposició de la unitat, una reivindicació dels Països catalans, del tot punt intolerable, què volen aquesta gent? No ho entenc, cap problema en defensar la unitat de la llengua castellana, sota l'etiqueta d'espanyol i de les terres on es parla, sota l'etiqueta Castella o Espanya o comunitat hispana, i tanta reacció quan ho fan d'altres respecte de la llengua balear-catalana-valenciana i sota l'etiqueta del corònim maleït.

A hores d'ara ja sembla, em sembla, l'ex-duc de Palma ni entrarà en presó, ni, possiblement, diposite el seu passaport a alguna dependència pública de l'estat, vaja que podrà continuar residint tranquil·lament a la neutral Suïssa. Pagarà fiança, igual que l'ha pagada l'expresidenta de les Corts Valencianes i prou, tot esperant la justícia suprema l'absolga després d'escoltar hàbils argumentacions ad hoc. Veient les imatges de les visites institucionals del Sr. U., d'aquells anys on vam ser tan feliços, doncs que sembla meridianament clar se'l tractava com se'l tractava per ser qui era, se li permetia fer el que feia per ser qui era, se li transferien, a ell i el seu soci, fons públics per la mateixa raó. La senyora muller del Sr. U. com que, quan el seu marit tornava de tots aquells actes públics, per molt que ignorés què signava, doncs podria com a mínim intuir els èxits professionals del consort es devien al seu ser qui era, és a dir espòs d'una infanta d'Espanya i gendre del rei. I el tracte, de la justícia, com que no és igual per tothom senyor lletrat. De la Casa Reial s'esperava molt més que la seua respectuosa reacció davant la sentència, com recorde insistia en Losada a El diario.es.

 

Jackie

Des de les primeres notes de la música de la pel·lícula, un té la sensació d'harmonia i trencament d'aquesta. La White House té un protagonisme remarcable, també l'assassinat del marit, i tot el que envolta al soterrar. El personatge que se'ns mostra està destrossat per la pèrdua i la fortalesa, per suportar amb dignitat el que se li venia al damunt, és considerable. Ací rau el moll de l'os de la interpretació de Natalie Portman, el rostre de la qual darrere el vel negre amb que el cobreix durant el seguici fúnebre expressa la determinació per mantenir, igual reivindicar, la dignitat, després del dur colp sofert.

Es tracta de tornar a casa el dia que maten al teu marit mentre sou asseguts un al costat de l'altre, dins un cotxe descapotable, tornar a una casa on vius provisionalment i de la que et faran fora precisament perquè ha mort qui t'ha portat a habitar-la, una casa que tu havies decorat, equipat, però que devies deixar el mateix dia que ell deixés de ser president. I el dia havia arribat tacat de sang, de la manera més terrible que podies imaginar.

Igual el remordiment per no poder salvar-li la vida a JFK plana en l'angoixa de la dona, igual la fredor de la successió presidencial, una solitud difícil de pair en aquell ambient. Però aquesta dona, que diuen primera, contrasta fragilitat aparent amb proves de valor a tenir en compte, associades amb la pèrdua dels més estimats, fills i marit.

A començament dels seixanta els mitjans de comunicació de masses ja tenen una presència molt forta en la vida dels nord-americans, en concret la televisió, i la decisió de contar la versió pròpia del succeït sembla una resposta necessària davant les dels altres que s'escampen com una taca d'oli. Amb les dades que tenim res no té massa sentit. No se'ns va a parlar de per què, ni de qui o què és al darrere del magnicidi, no se'ns va a parlar de la relació del matrimoni, ni d'on ve ni cap on va el personatge, no anem molt més enllà del període de residència presidencial.

Apareix també la figura del confessor, com una mena de confident amb qui recolzar-se, però sense cap resposta del més enllà, el germà Kennedy, en Robert, que guiarà els seus passos enmig del món institucional, que sembla girar-se-li en contra, el periodista que tindrà cura de la seua versió, però finalment Jackie pareix s'agafa a un somni, a un instant d'alegria al Camelot llegendari, per alenar, per donar sentit.

Especialment emocionant és escoltar el violoncel del mestre Pau Casals, en el cèlebre concert que va donar davant els Kennedy, expressió d'una esperança que va morir, també, aquell dia terrible de 1963, dia que una dona del meu poble, em conten i recorde encara, va exclamar allò de S'ha mort Kinery!

Detalls

A les sales de judici, als despatxos judicials de fa temps s'exhibeix visiblement el cos vestit del monarca regnant. Primer va ser el del pare, després el del fill. A l'escola del poble, crec recordar, a més, l'exhibició conjunta dels cossos vestits del rei i la reina d'aleshores, finals dels setanta, el vestit de la reina crec d'un blau i/o rosa clars, imatges que crec es repeteixen als segells de correus que conserve als àlbums que guarde, de quan jo també els col·leccionava. El moment de recanvi de la imatge del cos del rei present a les dependències judicials va coincidir amb açò del cas NOOS i, segurament, la seua germana, declarada fa poques hores responsable civil d'alguna cosa, es trobà amb la imatge susdita, la del germà regnant, durant la seua visita a la capital de l'illa de Mallorca, tot i que no n'estic massa segur, recordant ara aquell rostre amb rastres d'haver dormit poques hores i de mirada perduda, com absent al fons d'aquella ordenada presentació d'imputats per l'administració judicial. A hores d'ara no va malament recordar aquell quasi dogma constitucional de què la justícia s'administra en nom del rei per jutges i magistrats. Frase que a hores d'ara té una sonoritat, connotació, significat d'abast inimaginable, crec, per aquells que es posaren a redactar, i també votar, aquella jove Constitució del 78. Escoltar a un dels pares, encara vius, de la criatura, afirmant solemne que la llei és igual per tothom, doncs que com a mínim em fa que pensar Sr. Roca, i la seua exigència de rectificació sobre allò que es va dir i opinar com que voreja, una miqueta, ¿el ridícul? La Casa Reial, com no podia ser d'una altra manera, s'ha limitat a afirmar que respecten la sentència, i tant que la respecten, perquè clar no pot dir altra cosa la reial casa: fer i entendre, com que ja seran figues d'un altre paner. Més o menys com el Ministeri de tot això de la justícia, expressant respecte escrupolós per jutges i tribunals. Després s'escolten les gravacions que s'escolten, i resulta que les filtracions es produeixen d'aquella manera: Com es d'estrany tot plegat!

Aquesta gran novetat

Que se'ns diga a hores d'ara, des de la premsa de la capital del País Lleonès,  que la reivindicació de l'eix ferroviari mediterrani, per part d'empresaris valencians i catalans, es fa a imatge i semblança de les associacions empresarials del nord-oest espanyol, doncs com a mínim és discutible. Val igual aquells empresaris es van reunir plegats primer, però el llarg camí de la seua reivindicació, al país dels valencians i valencianes, al Principat, desmunta, en part, la hipòtesi de la novetat en tot cas.

La meua percepció de la novetat va més en la línia de la manca de fermesa i convicció conjunta del món empresarial de tots dos territoris, no pas aliena a les maniobres anti-catalanes del Partido Popular de la Comunidad Valenciana, que s'ha dedicat a fomentar el que ja sabem tots i totes. Per on em sembla no es pot passar a hores d'ara és per allò de la novetat de la proposta al voltant de l'eix ferroviari de l'Est o Llevant peninsular, Arc mediterrani, Euroregió del mateix nom, que tant li criticaven al President Maragall, o part dels Països Catalans, quina por, i l'Andalusia més oriental. I això també val per l'Estat espanyol que s'ha dedicat a menystenir-lo a consciència, com a part substancial de la seua política ferroviària de les darreres dècades: cap novetat, vella política.

En tot cas no es deuria tractar de cap lluita entre regions, que al final sembla ser-ho, sinó de posar en marxa projectes de desenvolupament regional, racionals i equilibrats, harmònics, amb projecció de futur, respectuosos amb el territori i les persones, generadors de riquesa i benestar per tothom. A més, si des d'aquestes regions peninsulars es van engegar propostes conjuntes per espentar l'eix atlàntic: doncs tan rebé que em sembla l'esforç col·lectiu, que dure i s'estenga a més àrees, matèries, no ho deixen.

No oblidem que durant aquests dies se'ns informava de què part dels diners europeus per aqueix eix mediterrani es desviaven a obres d'infraestructures de la capital de l'estat, i d'açò no se'n diu res a l'article del Diario de León. De moment allò més semblant al corredor mediterrani que conec és en Xavi Castillo  per la costa vinarossenca amb una samarreta que l'identificava com al famós corredor mediterrani i la línia ferroviària entre Barcelona i València encara té un tram de via única i se'ns anuncia que durarà almenys fins l'any 2018.

Dilluns líquid

Fa uns dies rebia la notícia de la mort d'en Pérez de Arteaga. La seua peculiar veu, aqueix saber quasi enciclopèdic fluint entre les obres seleccionades per escoltar durant la vesprada del dissabte, abans d'El Fantasma de la  Ópera, espere romandrà sempre a la memòria personal. El seu món, intuïa lleugerament aquest oient, era el de la Fonografia, i no deixava de sorprendre en cada audició amb el seu gust i criteri, la seua generositat i entenc que rigor també. Aqueix nom va associat als Argenta, Araceli, Téllez, Paco Montes, Cifu, Ana Vega, José Carlos Cabello, Sergio Pagán... Darrerament em costa molt escoltar la Ràdio Clàssica, no puc deixar de pensar que hi ha perdut presència la música clàssica en favor de no sé ben bé que. Crec haver aprés molt de i amb aquestes persones, haver passat moments molt bons escoltant-los, la paraula agraïment no diu prou.

El riu Bernesga baixa avui molt roig, molt emprenyat, força cabalós. Seran les pluges i el desgel, segurament. La gent guaita des de les ribes, des dels ponts, per contemplar l'espectacle, per fer una fotografia o un vídeo, i sembla per un moment paralitzada. No puc evitar els comentaris, els altres em sembla tampoc. Les llengües d'aigua no entenen de murs i obstacles i cerquen una eixida arrossegant tot el que troben al seu davant. A la superfície suren branques i troncs i l'ull no es sorprendria de trobar algun cos sense vida, atesa la força del corrent, que faria impossible qualsevol rescat.

El congrés del Partit Popular ha passat i els casos de corrupció no han deixat ni per un moment d'enterbolir la seua imatge. Els governs de l'absent senyor Asnar com que en van fer de valent. I ni un gram d'autocrítica, ans tot el contrari, un orgull fora mida. Fa aigües per tot arreu el que van bastir, el que han bastit, és força evident per a qui governen. Les adhesions incondicionals a aqueixes sigles ho són a la participació en el model social i econòmic que han bastit i que van a defensar, malgrat les seues febleses i esquerdes.

PPerdó

Els líders, en Rajoy, n'Iglesias, semblen més líders aquest cap de setmana, els rostres palesen alegries i desencisos. N'Errejón es veu trist, n'Iglesias no massa alegre, en Monedero molt alegre, n'Echenique ¿preocupat?. Els crits de sí se puede com que ja em vénen a sonar a himne gastat, en tot cas han perdut il·lusió, lluentor. Algun periodista ha deixat escrit que el futur serà qui vindrà a donar i a treure la raó als uns i als altres: és a dir els pròxims resultats electorals. En tot açò hi ha antipaties i simpaties. La fredor glaçadora d'alguns gestos, sra Maestre, com que dóna que pensar. Igual, cada dia més conservador jo mateix, sempre m'ha semblat més ¿assenyat? el sr. Íñigo que el sr. Pablo. Com expressava en Benach al 324 recentment: recordem què van estampar a la papereta de les europees victorioses els podemites, recorde que en veure-ho a les taules del col·legi electoral em va semblar com a mínim un atreviment cridaner, una altra manifestació del ego del sr I..

Si alguna cosa funciona no cal tocar-la, dogma presidencial, gràcies J.Mª . A. per no ser-hi, et recordem R. però és probable a hores d'ara no hi series al congrés PP. La confrontació argumental entre realitat i populisme, és ja de nota. I que qui furga en aquests solars siguen en González P. i na Cospedal doncs que té gràcia, doctors en realitat virtual i real com són tots dos. Enhorabona! Ja les referències al feixisme són d'escàndol i l'exhibició de medalles de superació de la crisi de nota. Perquè sí: senyores i senyors la crisi ja s'ha acabat, per si no ho sabien. I en el discurs governamental aquells de Vistalegre com que els volen furtar la paella, a ells que són qui la van cuinar i repartir-la en platerets individuals: paella per tothom. No hagués anat malament un poquet de PPerdó.

Fragilitat

Frágil equilibrio era la proposta, en sessió única, que em va resultar més atractiva de les del cinema comercial que freqüente a la ciutat de Lleó, que porta nom de pintor holandès per més senyes. La participació d'en José Mugica m'abocava a la sala de cap, en llegir la cartellera.

La projecció va venir precedida per l'oblit, perllongat durant uns minuts, de fer fosc aquell habitacle, segurament, vaig pensar, per l'entreteniment dels encarregats que devien tenir més feina ocupant-se d'una colla de xiquets que volien veure una altra cinta. Així i tot, si al principi hi érem dos espectadors, és probable que passàrem la desena de persones durant la projecció.

Aquest documental amb imatges força belles i d'altres de duresa colpidora, entrellaça les reflexions de l'expresident uruguaià amb les veus dels desnonats, dels immigrants que esperen al mont Gurugú el moment de botar la tanca fronterera, el testimoni dels desnonats i sense-sostre i les dels treballadors d'una poblada ciutat oriental, em semblà que japonesa.

La vida és bella, ja ho sabíem, ja ens ho han contat algunes vegades, però tot plegat és força fràgil i contradictori. El sistema que pareix organitzar-ho tot plegat és complex, poderós, amb el potencial suficient per crear riquesa i benestar per tothom, però corrupte i pervertit genera una injustícia i una desigualtat terribles, indescriptibles.

El discurs d'en José descobreix aqueixes contradiccions, qüestiona el relat dels poderosos, planteja alternatives, alhora que no deixa de meravellar-se pel regal de l'existència i tot el que implica, des d'un profund humanisme i respecte pels drets dels individus i la convicció de la força de la unió, del compartir, de l'amor humà.

Trens que van o vénen, vianants coberts amb paraigües travessant una xarxa de passos pintats sobre els carrers entre gratacels, les mans i els rostres dels que es preparen per pujar la tanca, el cos quasi vençut dignificant-se amb l'acte d'afaitar-se, de llavar-se el cap i les aixelles, ciutats de formigó on darrere cada finestra sembla repetir-se la tragèdia dels éssers vençuts i desfigurats, esclaus d'un món que els xucla la sang.

Any Shakespeare

Anit The King's Consort oferia un magnífic concert a l'Auditori de Lleó amb W. Shakespeare com a fil conductor. Diumenge passat la Sala Micalet de València oferia l'original muntatge Ricard Tres, a cura de la companyia mallorquina La Iguana Teatre. Estem tan necessitats d'espectacles de qualitat, d'acostar-nos als clàssics, alhora tanta distorsió ens allunya de la literatura, del teatre, de la música, de les Belles Arts, que no està mai de més, reivindicar-les, expressar el suport a aquests artistes i creadors que se la juguen amb tota la passió per nosaltres. Només poder gaudir de les seues interpretacions, ser-hi present a les sales ja és tota una experiència gojosa  pels sentits, tant de bo sia punt de partida per augmentar el nostre coneixement i sensibilitat.