Jackie

Des de les primeres notes de la música de la pel·lícula, un té la sensació d'harmonia i trencament d'aquesta. La White House té un protagonisme remarcable, també l'assassinat del marit, i tot el que envolta al soterrar. El personatge que se'ns mostra està destrossat per la pèrdua i la fortalesa, per suportar amb dignitat el que se li venia al damunt, és considerable. Ací rau el moll de l'os de la interpretació de Natalie Portman, el rostre de la qual darrere el vel negre amb que el cobreix durant el seguici fúnebre expressa la determinació per mantenir, igual reivindicar, la dignitat, després del dur colp sofert.

Es tracta de tornar a casa el dia que maten al teu marit mentre sou asseguts un al costat de l'altre, dins un cotxe descapotable, tornar a una casa on vius provisionalment i de la que et faran fora precisament perquè ha mort qui t'ha portat a habitar-la, una casa que tu havies decorat, equipat, però que devies deixar el mateix dia que ell deixés de ser president. I el dia havia arribat tacat de sang, de la manera més terrible que podies imaginar.

Igual el remordiment per no poder salvar-li la vida a JFK plana en l'angoixa de la dona, igual la fredor de la successió presidencial, una solitud difícil de pair en aquell ambient. Però aquesta dona, que diuen primera, contrasta fragilitat aparent amb proves de valor a tenir en compte, associades amb la pèrdua dels més estimats, fills i marit.

A començament dels seixanta els mitjans de comunicació de masses ja tenen una presència molt forta en la vida dels nord-americans, en concret la televisió, i la decisió de contar la versió pròpia del succeït sembla una resposta necessària davant les dels altres que s'escampen com una taca d'oli. Amb les dades que tenim res no té massa sentit. No se'ns va a parlar de per què, ni de qui o què és al darrere del magnicidi, no se'ns va a parlar de la relació del matrimoni, ni d'on ve ni cap on va el personatge, no anem molt més enllà del període de residència presidencial.

Apareix també la figura del confessor, com una mena de confident amb qui recolzar-se, però sense cap resposta del més enllà, el germà Kennedy, en Robert, que guiarà els seus passos enmig del món institucional, que sembla girar-se-li en contra, el periodista que tindrà cura de la seua versió, però finalment Jackie pareix s'agafa a un somni, a un instant d'alegria al Camelot llegendari, per alenar, per donar sentit.

Especialment emocionant és escoltar el violoncel del mestre Pau Casals, en el cèlebre concert que va donar davant els Kennedy, expressió d'una esperança que va morir, també, aquell dia terrible de 1963, dia que una dona del meu poble, em conten i recorde encara, va exclamar allò de S'ha mort Kinery!