Ahir vaig visitar momentàniament la NRK jazz, l'emissora noruega on escolte aquesta música estimada. No puc precisar l'hora de l'audició, però seria pel voltant del migdia o durant la vesprada. El butlletí horari era encapçalat per una notícia on m'era comprensible la paraula Barcelona, catalans, politia. Evidentment que el meu coneixement d'aqueixa preciosa llengua és igual a zero, però els fets viscuts havien ultrapassat fronteres. Quan hores després les màximes autoritats de l'antiga nació espanyola feien referència a un referèndum que no havia tingut lloc o feien un reconeixement públic de l'actuació de les forces de seguretat de l'estat, com que el cap m'esclatava d'una ràbia indescriptible. La indignació fregava cotes insuportables. Ho havien tornat a fer. Donar explicacions de quelcom que no havia passat: aleshores per a què convocar els mitjans? Com sempre, tot molt democràtic.
Si he escoltat avui afirmacions en la direcció que la policia s'havia quedat curta en la seua actuació, si als balcons d'alguns edificis llueixen banderes espanyoles, si trobe a mancar la més mínima sensibilitat envers les ferides i els ferits, la meua decepció no pot ser més gran respecte de la condició humana. Precisament perquè la integritat física de persones, en primer lloc, i després els drets humans de participació, de manifestació, la llibertat van ser violentades sense cap més justificació que la de portar a terme una acció repressiva pura i dura. Així no es dialoga, així no es negocia. Com anem a defensar la constitució si ens carreguem els drets individuals amb aquesta impunitat?
Certament tampoc tindria ganes de posar-me a cantar l'Estaca o el cant dels Segadors o el cant de la Senyera, de forta càrrega simbòlica pels cantaires corals entre els que em reconec, a rollar-me en una senyera estelada o no, vists els rostres sagnants o la indignació de molta gent gran, lluitadora i forta després de mil patiments. Però tinc clar que els pobles tenen tot el dret a auto-governar-se, a donar-se normes, a auto-finançar-se, al conreu de la cultura pròpia, i després a conviure pacíficament i solidària amb els altres. Què és tan difícil açò? No és hora ja de deixar-se de recórrer al constitucional, de posar-se en si parlen així o aixà o de veure com de pecaminós és que es diguen a ells a elles mateixes nació o que tinguen les seues seleccions esportius si ho volen i ho decideixen? És que això és humiliar a algú?
En el temps dels relats, de les explicacions, de les omissions i les mentides, dites ara post-veritat, dels mitjans de comunicació, de los/de las comunicadores/comunicadoras com que se't posa difícil entendre algunes coses. Igual és que no m'entere de res. Celebrem en pau el dia de la no violència.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada