Semblava tenir pressa. Dissabte, mig dia, donar explicacions, decisió transcendental. Tres preguntes?, un article, constitucional això sí, un munt de mesures. Prou. Una paraula crec, en anglès, per deixar ben clar no anava a passar molt de temps en la sala entre periodistes i equip. Continua el càstig, xiquets vos haveu portat malament, doneu-me el joguet, a fer els deures. Aneu preparant el darrer Polònia, el guió ja el teniu escrit, de res, manifesteu-vos si voleu amb estelada o sense. Drets? Açò no va de drets. Catalanes ya estoy aquí.
El fred agafa posicions sobre l'arquitectura pètria de la ciutat vella, mentre els arbres es despullen incansablement, encatifant el terra de rojos, grocs, marrons. Engegue la calefacció per primera vegada, faig servir l'assecadora de roba, fumegen els llençols, embolcalle el cos amb cotó. El sol triga cada dia més en il·luminar aquesta parcel·la de cel, el record dels llargs dies de l'estiu s'esvaeix imperceptiblement i inexorable.
En Mankell, visitava un vell amfiteatre a Tassos, si ara no em falla la memòria, i expressava, d'alguna manera, així ho entenia com a lector de matinada entre les flassades, trobar sentit a l'existència, en la continuïtat entre passat i futur, amb el teatre antic, amb el teatre que feia, amb el del futur. Sona a l'ordinador una preciosa, delicada, precisa versió del Messies de Handel: en això estem, esperant el Messies. Sospite alguns creuen es tracta d'un jugador de futbol, igual té a veure amb una miqueta d'esperança en la justícia, en la posada en valor de l'ésser humà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada