Un poc Cupiello

Passar el Nadal en casa dels Cupiello (Eduardo de Filippo), proposta del Teatre Micalet m'ha semblat d'allò més divertit de l'experimentat com a espectador durant els últims temps, que em confirma la seriositat de la sala i les seues propostes al cor d'una València que malda per crear, sovint assetjada per la vulgaritat més prescindible i barroera. Des del despertar del pare de família de la primera escena fins la seua darrera alenada el bon humor es desborda per l'escenari sense aturador. Com és de difícil fer riure i com és de bo, diuen, fins la llàgrima, exercici depuratiu segurament! Aquella llar napolitana té molt en comú amb les llars d'aquesta riba de la Mediterrània, família estripada, sobrevivint al límit, on el destarifo, la picaresca, l'excés i la precarietat es barregen quasi explosivament, mostrant les misèries i forats d'aquesta humanitat. Luca munta el pessebre en una mena d'infantesa permanent que es resisteix a abandonar. Les imatges del sant sopar i la sagrada família presideixen les estances de la casa com ideal impossible d'abastar pels personatges tenallats per llurs contradiccions de cada dia: fill malfeiner, filla capriciosa, gendre banyut, amant sense ofici ni benefici, veïna que hi passava, muller que fa equilibris per sostenir viva la família, metge que es mira la malaltia des de dalt com una mena de déu, germà senyoret sense fortuna.

Tendències

Les darreres eleccions que han tingut lloc al cantó nord-oriental de la península aquesta de per ací marquen tendència. Ja hi són al capdavant de la classificació partidària, hi seran força temps. Enfront un partit governamental que s'ensorra corcat per la corrupció de sempre,  n'ha aparegut un altre desvergonyidament dretà, constitucional en qüestió d'ordre, postulant-se com a garantia insubornable de democràcia, vigilada és clar. Són guapes i guapos, parlen tan clar que se'ls entén tant pels guapos i guapes, com per tots i totes els/les qui aspiren a ser-ho, en defensa descarada de la nació única, yo soy e... en disposició d'establir-se per modular alguns repartiments de cartes i  carnets, algun títol nobiliari si cal.

L'esquerra té ara, continua tenint, vaja, la tasca de desemmascarar aquesta onada conservadora, tot posant l'èmfasi en els valors de la igualtat, no només de DNI, i la justícia, la cultura i la sanitat universal, els equilibris territorials o el desenvolupament harmònic de regions i comarques, de pobles i ciutats, la lluita per la pau i la solidaritat, l'ensenyament públic de qualitat, la igualtat d'oportunitats, la defensa de minories, la protecció dels drets dels immigrants, la conservació del medi ambient, l'aposta decidida per energies netes i renovables, per un transport respectuós amb el medi i les persones, el desenvolupament de polítiques agràries que garanteixen les produccions autòctones i de proximitat, la racionalitat urbanística, la cura pel paisatge, uns mitjans públics de comunicació plurals i democràtics, participatius, no manipulats pel governant de torn.

Viatges de prop

Visitar el poble de cadascú, explicar-lo, donar raons, preguntar i respondre. Més que passejar, més que caminar, formar part d'un entorn, d'un paisatge, un poc com l'arrel de l'arbre, com la pedra d'un edifici, com la fita del camí, aquesta és la proposta del volum D'excursió per Massarrojos que en Josep Manuel Domènech Alandes, massarroger inquiet, il·lustrat i il·lustrador reeixit,  ha regalat al seu veïnat i alhora al dels països del voltant.  Un gosaria dir que les fulles visitades van d'açò: d'un país petit de l'Horta, Massarrojos, viscut, descobert i estimat per l'autor, disposat a ensenyar-lo amb tota la il·lusió de qui mostra un tresor. Al mateix temps territori compartit pels qui també l'han viscut, descobert i estimat, constitutiu d'una comunitat humana que s'identifica com a tal, en un continu d'éssers, generació rere generació. Testimoni sí, però gens passiu, atent al detall, a obrir perspectives, posar interrogats, arribar a algunes conclusions, en disposició sempre d'eixamplar el coneixement, d'enriquir els sabers adquirits. Hi ha un desig d'aprofundir en les qüestions obertes, l'esperança en la tasca de fons de l'historiador que ha de venir, ara bé l'excursió exposada en les fulles esdevé insubstituïble per totes i tots els qui s'hi acosten, això ja es manifesta des del text de n'Exupéry, ens necessitarem l'un a l'altre, en la proposta d'en Josep. El llibre és un atles de la geografia més pròxima, quasi íntima, un acostament als orígens del poble, de la gent actual, un recorregut per l'arquitectura més destacada, exposició d'obres d'art, recull d'antroponímia i toponímia, resultat de tantes i tantes passejades i excursions, anades i tornades, converses i intercanvis, que fan una vida, que fan poble, que fan país, fidelment i insubornable. Un plaer.

Temps vellutat

No és el mateix una derrota futbolística que una derrota electoral. A alguns/algunes els hi pot semblar el mateix, poden fins i tot confondre-les. Vist des de la distància de qui no participa en cap dels dos enfrontaments com que les dues tenen relacions evidents. Les contradiccions dels excessos porten a la justificació de l'austeritat del dia després. Un no deixa d'apel·lar a certa mesura per no tenir que estar acudint a tothora a la correcció de la desviació consumista quotidiana. Prevenir no vol dir renunciar, participar no vol dir monopolitzar. La generositat invocada no es troba enlloc, sospita un té poc a veure amb les almoines o donatius, en les sobres, en el plat del pobre. Tanta desigualtat acaba per enfosquir més encara l'hivern. Gran superfície, centre comercial, temples del regal, aparadors de somnis plastificats. Les felicitacions com que no te les creus, l'ús i abús dels bons desitjos s'estavellen contra les condicions materials de la majoria supervivent. Tot es mesura per preu, per despesa, per ingrés. Una propaganda de vellut ens despista totalment, estabornits cerquem forces per llevar-nos i orientar-nos.

Nadal

Vostè rei nosaltres vassalls? Marxa reial. Decorat luxós. Vestit i corbata. Posat majestàtic. Discurs. No gose escoltar molt més després de les al·lusions a Catalunya. Tot Marca Espanya. Enhorabona! Vaig preguntar i em van dir va desitjar Bon Nadal en les llengües del regne. Toca encara aquesta homilia en festiu?

Conec més Massarrojos, pedreres i masos, horta i secà, pedrapiquers i llauradors, un escut, uns símbols. Lloc il·lustre, il·lustrat, prenent vida i color de la mà de qui ensenya generosament el que sap, entre els ceps i tarongerars d'abans, reunint les peces d'un edifici magnífic, proposant, sintetitzant, analitzant, preparant.

...les hem passades molt bé

El sol escalfa alegrement els cossos, preparem albergínies farcides, es llaven bé amb aigua i llima, es fa el buidatge, es pelen cebes, pimentons rojos i verds, alls... carn picada de ca en Guanter... paelles amb oli, foc, extractor a tot gas, microones, formatge ratllat, mitja hora de forn a uns dos-cents graus... sopa d'olla al migdia... Entre al forn de pa, salude les forneres, entre pasta de moniato i safates de pastissets, a la carnisseria tothom s'abasteix pels àpats, Bon Nadal, Bones Festes amb permís, i els néts i les nétes? Passejada fins al camp de Carpesa, tarongerar il·luminat pel fruit saborós, vehicles en desfilada vora el rellotge solar, una hora menys. Vespra del Nadal, llava-plats, pessebres en carbassa.  Torne a escoltar els vells discs de dies que ara semblen llunyans, cercant bocins de bellesa entre les músiques d'en Whitacre i Piazzola.

Des de l'anterior discurs, el discurso del rey,  aquest  que s'anuncia avui alguns l'esperen amb candeletes, mare de déu sinyor. Quasi escombrat el partit del govern estatal al nou parlament triat aquesta setmana, el diàleg ni està ni se l'espera, menys en la nit que las familias en dos bandos se enfrentarán de manera irreconciliable, antes roja que rota, quina por, fum, fum, fum. Diumenge que semblava dissabte de compres i anades i vingudes amb bosses a la mà, de cues a les caixes del súper. Temps desesperat, tenir o no tenir, destrossada la bondat, estripats els desitjos, abocats al contenidor tots els embolcalls de la felicitat més aparent, esperant-nos el sopar de la fam, il·luminada momentàniament la foscor més superficial. Metàfora de la salvació que s'exhibeix sense pudor en anuncis de productes de luxe per terra, mar i aire.

Comence l'excursió per Massarrojos sota la guia amable del seu veí inquiet, en Josep Manuel, petit país dels països de l'Horta, en disposició de deixar la petjada de l'ull i el cor sobre cada pedra, sobre cada indret, sobre cada rastre humà. Una excursió que es sap viatge vital, experiència personal i col·lectiva, itinerari de coneixença i creixement. Mirada adulta i madura, bastida des de les mirades del xiquet i el jove, des de les mirades de la família, les amigues, els amics, el veïnat, impagable relació de malnoms que fan els noms, de noms que fan la cosa. El teu país, planeta que habitaràs per sempre, petit principat mostrat generosament pel teu atles poètic. Gràcies per la visita, llegat impagable per la biblioteca més estimada, crònica d'un país que haveu fet, que ja aneu fent, preludi del que fareu, faran.

La Vespra

Sembla aviat veurem el resultat de la proposta cent cinquanta-cinc. Sembla calia votar. I ara participaran tots i totes. Pel camí, colors prohibits, banderes a les balconades, polítics empresonats, polítics desinfectants, empreses mobilitzades, debats televisats sota criteris igualitaris, moltes anàlisis, la campanya nadalenca Productos catalanes no curiosament promoguda pels qui la volen ben espanyola, a Catalunya, i alhora reben de bon grat seus i marques d'allà, nobels de literatura implicats fins i tot, jutges alliberant i encarcerant. L'independentisme és vist com malaltia per molts i moltes a hores d'ara, i en l'enfrontament de bons i dolents s'ha pres partit de manera gairebé irreconciliable. A Espanya li afecta en tant Catalunya a hores d'ara no sembla, però gens, per implicar-se en la construcció de quelcom en comú, en tant els elements Podem perden pistonada, ombra del que va ser un moviment d'esperança democràtica, primaveral, en tant les dretes endureixen postures immobilistes en la línia dissenyada pel seu guia intel·lectual en José María. Ves per on, el País Valencià se'n beneficia d'una part del botí de l'operació i el que fora inquietud per l'efecte contagi del republicanisme del nord pareix transformar-se en esperançador retorn de los que tienen y los que saben al capdavant de l'ofrena regnícola.

Cincuenta mil pesetas

A un punt ben visible de l'edifici d'en Gaudí han hissat una bandera constitucional, l'escultura representant a l'arquitecte català continua asseguda a un banc impassible davant la novetat, deixant-se fer fotos pels turistes que per un moment se li acosten vinguts d'arreu. Evite els carrers il·luminats, les firetes infantils on es barregen músiques més pròpies del sud peninsular i insofribles nadales. Els establiments més allunyats del centre o són tancats o pràcticament es troben buits, no és bon moment per la tapa. Estem en dies del sopar d'empresa, del dinarot, del soparot, del detall corporatiu, del dècim que va a tocar, dels bons desitjos de no se sap ben bé què, de les mentides que no s'aguanten per enlloc. Per si no en teníem prou la vespra de tot plegat hi haurà eleccions al parlament català, esdeveniment que los niños y las niñas de San Ildefonso s'encarregaran d'amagar aviat a colp de cant de número premiat, cincuenta mil pesetas: ens haurà tocat la grossa. El president del govern més que preocupat per les eleccions regionals, deu estar a hores d'ara força ocupat en que la selecció espanyola de futbol jugue el mundial, que el guanye, com  ha afirmat convençut passarà, com que ja és una altra cosa, però també.

Santa Claus is coming

Un dia, aquest, a les emissores públiques dels estats europeus per escoltar música nadalenca, regal que tant de bo ens afermés en drets i consciència. Concerts des de diferents ciutats, llengües diverses, presentadores/presentadors d'ací i d'allà, molta música coral i, sembla, bona. Això del Nadal ja veieu com està, festa del consum consagrada, on suren totes les contradiccions de les nostres societats malaltes, celebració d'un naixement messiànic que cada segon matem per acció i omissió. El dia hivernal és com una flamarada enmig aquesta nit inhòspita, breu espai de claror suportable en cobrir el cos de dalt a baix. Alguns balcons han afegit les garlandes festives al voltant de les banderes de la darrera victòria no electoral per cert.

De groc

El moment del xoc de trens va ser possiblement aquell matí de l'1 d'octubre. El neguit que va provocar la contundència policial contra el referèndum va obrir algunes portes i finestres que crèiem ja tancades, ingènuament. La reacció estatal (alguns no en tenen prou) ha trencat una fràgil convivència arreu. Posar en perill segons quines coses es paga. Els somriures revolucionaris es van glaçar com un matí hivernal de la Meseta, la República s'ofegava a la sala dels parts. Ara altres somriuen i exhibeixen els trofeus de la batalla sense pudor. Davant el discurs no hi haurà reforma constitucional precisament ara que li hem agafat el gustet al 155, l'innocent s'ha de reformar Catalunya per reformar després Espanya,  o l'higienista hi ha que desinfectar primer per curar les ferides un resta sense resposta possible. La inoperància política per parlar primer i articular polítiques després, les actuacions del poder judicial tan estrictes per segons qui i quines coses t'acaben de submergir en les arenes de la decepció. Tanta pujada anunciada de los ciudadanos no nacionalistas podria provocar l'eixida reactiva dels no ciudadanos, ja m'agradaria, oportunitat també per la majoria silenciosa de fer una miqueta de soroll, ja toca.

Desfeta

Sovint la insistència ens permet avançar. Clavar la pota i tornar a clavar-la. Acte de força fins i tot, empentant, emprenyant-se també, jugant-se la banal productivitat, l'humor salvífic, aquella salut preuada. I t'arriba algun llest, alguna llesta que et descobreix la fragilitat d'allò que has fet, del que tens entre mans. Ara com ara el cansament es fonamenta en la consistència del sistema parasitari, en l'arrelament de comportaments de subsistència, de competició implacable. Que els polítics manquen de projecte engrescador, il·lusionant és una realitat quasi indiscutible, ni parlar de bones voluntats, inútils per cert ja per sempre. Restem orfes de representants a l'alçada d'unes tèbies demandes ciutadanes que es resumeixen bàsicament en la paraula justícia. Tot plegat ens remet a una mena de desànim generalitzat, que l'humor tracta de endreçar amb moltes dificultats. L'obsessió ja d'uns quants per defensar les seguretats heretades abasta nivells de rebuig indescriptibles, incomoditats evidents. El panxa-contentisme voreja l'estupidesa més repugnant.

Mesurant a dobles velocitats

Amb unes decisions tant d'èmfasi, en d'altres tanta deixadesa, així podem anar copsant de quin peu coixeja aquest o aquell altre. Això em val tant per polítics, com per periodistes, aqueixa llibertat no la qüestionaré pas jo. Ara bé, així les coses com que de donar lliçons no massa a hores d'ara. Insistir a aquestes alçades en etiquetar l'altre de nacionalista quan tu t'abraces amb l'única nació beneïda, o dir-li a un constitucionalista quan s'agafa a alguns preceptes amb fervor oblidant-se'n d'altres sense cap mena de pudor, o veu violència contra segons qui o què i no la veu contra segons quins altres, com que ja està un poc passat de maduració. Aquesta doble mesura fa ja nosa i no se l'empassa ja molta gent. Cert que denunciar no porta enlloc, els sistemes que deurien recolzar les denúncies no són massa per la línia d'avançar, s'han trencat algunes garanties, i les independències i imparcialitats legalment previstes s'han esvaït sense retorn a la vista.

Dominical

Al final de l'avinguda Padre Isla una muntanya es podia veure enfarinada. Amb dificultat el termòmetre fregava els cinc graus, el cos cercava el sol per la plaça dedicada a sant Domènec, les cames em portaven a l'avinguda Independència, a tocar de la muralla de cudols on una jove parella celebrava el diumenge amb tendres besades. Improvisadament m'endinsava a l'Institut Lleonès de Cultura, on gaudia de la solitària contemplació d'uns reeixits foto-muntatges oferts sota el títol Corto y cambio. Les sales visitades difonien calor de radiador i a l'exterior m'esperava el jardí de sant Francesc, amb la seua font dedicada al déu dels mars, a tocar d'on vaig trobar a un bon conegut sobre uns patins, que aprenia de fer servir sota les instruccions expertes de llur filleta. Per si no en teníem prou amb les banderetes, ara a un mur Productos catalanes no, val: a veure si puc omplir la propera vegada tot el cistell de productes principatins.  Tot acabà, havent tafanejat una miqueta per l'aparador reixat d'una llibreria de vell algun volum de Concha Espina, Roberto Bolaño, o l'art de la pesca i la cacera,  al museu de la ciutat, dirigit si les fonts no em fallen per un valencià, amb música medieval dansada, feta amb llaüt i percussió, cantada, recollida al Llibre Vermell, el Còdex Calixtí, les Cantigues d'Alfons X, dit el Savi. Lleó d'origen romà, seu d'un regne antic, d'una església poderosa.

Cercant la normalitat desesperadament

La normalitat aviat tornarà, podem escoltar. Aquests dies els freds porten a les capçaleres dels mitjans les nevades, les baixes temperatures. La transformació de l'entorn quotidià, el cobriment de la capa blanca d'alguna manera ens enlluerna. Un sospita la normalitat no té color blanc, és més prompte grisa, tirant a negre.

Llegint la revista L'Espill, m'han arribat els ressons de la revolució russa del 1917 i el règim totalitari que acabà amb aquell moviment que canvià el món, interessants referències a les biblioteques personals i als llibres, les sempre agudes observacions de n'Enric Juliana... contrasta amb les reflexions de na Rosa María Artal sobre la premsa espanyola i el control governamental sobre els mitjans, no massa normal.

Un cap de setmana més de presó, per pensar-s'ho, és un preu molt alt quan es tracta de llibertat. No hi veig risc de fuga, ni de destrucció de proves que justifiquen les presons dels consellers catalans destituïts i dels líders de les associacions independentistes. En Losada ho exposava encertadament avui a la premsa digital. I no acabe d'entendre s'haja d'estar d'acord amb el 155 per eixir o per ser absolt, es pot discrepar d'aquest article, de la manera com s'ha decidit l'aplicació, de la concreció que tot plegat ha tingut, igual tot no ha estat tan constitucional.

Des del fred

Són necessàries moltes hores per estudiar, entendre, comprendre finalment. Les activitats quotidianes ens esgoten, ens manlleven energies per percebre amb precisió el que s'esdevé al nostre voltant, alhora que els relats, les interpretacions d'altres es projecten de manera intermitent, però persistent sobre nosaltres. La confusió, el desconeixement, la ignorància poden arribar a ser de nivell. En això estem.

El fred s'ha fet present, els carrers ara semblen una nevera, fosca en alguns casos, en d'altres esguitada de lluminàries nadalenques, de guarniments hivernals. Coberts els cossos el caminar apressat ens transforma en presències inquietes, entre venedors de castanyes torrades, aparadors temptadors, monuments il·luminats. Les fulles semblen de cartó en xafar-les pel terra, els arbres mostren llurs nueses desoladorament, els vehicles escampen fums impunement a tort i a dret. S'anuncia la neu, però no neva, la substituïm per neus decoratives. Ahir expressava la meua opinió sobre lo poc respectuosa que em semblava la ciutat amb vianants i ciclistes, la racionalitat del nombre de pobladors/es, però les mancances d'un transport públic, que en part poden tenir a veure, almenys pel que fa a les connexions regionals, amb la despoblació del territori. Un economista al canal 324 parlava anit de les regions i de les dinàmiques econòmiques que aquestes tenien que desenvolupar i no vaig poder deixar de pensar en aquest Lleó perdent persones, possibilitats, fiant-ho massa a la gastronomia i el turisme, oblidant-se de les persones que hi viuen, fent viable i engrescadores existències, projectes humans. Tornant al transport urbà em sembla important un tramvia entre les estacions de tren travessant el centre, amb freqüències breus deixant/agafant gent ací i allà, un poc com el tramvia de Saragossa, porta d'accés a la muntanya, idea abandonada que no aniria malament, acompanyada d'un augment de l'oferta de cultura, que caldria reforçar amb més sales de cinema a preus populars, teatres amb programacions agosarades.