Sovint la insistència ens permet avançar. Clavar la pota i tornar a clavar-la. Acte de força fins i tot, empentant, emprenyant-se també, jugant-se la banal productivitat, l'humor salvífic, aquella salut preuada. I t'arriba algun llest, alguna llesta que et descobreix la fragilitat d'allò que has fet, del que tens entre mans. Ara com ara el cansament es fonamenta en la consistència del sistema parasitari, en l'arrelament de comportaments de subsistència, de competició implacable. Que els polítics manquen de projecte engrescador, il·lusionant és una realitat quasi indiscutible, ni parlar de bones voluntats, inútils per cert ja per sempre. Restem orfes de representants a l'alçada d'unes tèbies demandes ciutadanes que es resumeixen bàsicament en la paraula justícia. Tot plegat ens remet a una mena de desànim generalitzat, que l'humor tracta de endreçar amb moltes dificultats. L'obsessió ja d'uns quants per defensar les seguretats heretades abasta nivells de rebuig indescriptibles, incomoditats evidents. El panxa-contentisme voreja l'estupidesa més repugnant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada