Passar el Nadal en casa dels Cupiello (Eduardo de Filippo), proposta del Teatre Micalet m'ha semblat d'allò més divertit de l'experimentat com a espectador durant els últims temps, que em confirma la seriositat de la sala i les seues propostes al cor d'una València que malda per crear, sovint assetjada per la vulgaritat més prescindible i barroera. Des del despertar del pare de família de la primera escena fins la seua darrera alenada el bon humor es desborda per l'escenari sense aturador. Com és de difícil fer riure i com és de bo, diuen, fins la llàgrima, exercici depuratiu segurament! Aquella llar napolitana té molt en comú amb les llars d'aquesta riba de la Mediterrània, família estripada, sobrevivint al límit, on el destarifo, la picaresca, l'excés i la precarietat es barregen quasi explosivament, mostrant les misèries i forats d'aquesta humanitat. Luca munta el pessebre en una mena d'infantesa permanent que es resisteix a abandonar. Les imatges del sant sopar i la sagrada família presideixen les estances de la casa com ideal impossible d'abastar pels personatges tenallats per llurs contradiccions de cada dia: fill malfeiner, filla capriciosa, gendre banyut, amant sense ofici ni benefici, veïna que hi passava, muller que fa equilibris per sostenir viva la família, metge que es mira la malaltia des de dalt com una mena de déu, germà senyoret sense fortuna.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada