Després de tornar del Bierzo

A tots, a totes, se'ls queda la mateixa cara quan es descobreix què hi ha darrere de la seua titulació, del seu currículum, ara ja té igual el partit, el rosari d'excuses és el mateix i ja les hem escoltat abans senyora ministra. Finalment algunes, alguns abandonen la política, per fi, encara que un poc massa tard, quant de mal, quin rosari de víctimes. El curs comença fortet, i es confirma el regust que ja teníem de canvi de cadires, de cromos, de cosmètica política i gràcies, donem gràcies senyor. S'obri el curs judicial i la fiscalia acusarà com sia, del que sia, però acusarà, s'obri el curs escolar i tenim un fràgil futur que oferir als estudiants.

Sobta la preocupació per la política del sistema central ibèric enllà, quan aquesta part de la península es buida, es buida primer dels visitants ocasionals de l'estiu que obriren momentàniament les portes de les cases tancades, que van remullar llurs cossos en els freds rius lleonesos, en les piscines obertes al net cel de l'agost com una gran novetat. Sobta l'abandó de les magnífiques valls del Bierzo, el testimoni fragmentari d'una llengua abandonada per sempre més, el record fosc dels maquis, de les persecucions i la repressió, de la vella caserna de la guàrdia civil que es ven todo por la patria, les banderes a les façanes de les unifamiliars com les podem veure a les pel·lícules nord-americanes, éssers amb la memòria perduda, venuda, envaïda, miners que ho deixaren tot dins un pou fosc i no poden eixir d'allà, fills que marxaren a estudiar i no tornaran mai més, una antiga arquitectura que s'enfonsa o desapareix entre nous materials tot val, televisors que repeteixen les mateixes mentires que després seran argument d'una conversa, igual que totes les converses, motos que fan esclatar el silenci amb violència, vehicles tot-terreny per arribar a tot arreu, un transport públic que arriba on arriba i com arriba, residències de vells que esperen la fi inexorable, famílies trencades, patrimoni rupestre abandonat, excavacions per fer que mai es faran, personatges disposats a aprofitar-se del més ignorant, rosari d'esglésies on encara es predica un discurs gens evangèlic, ens salvarà el turisme, sí el turisme de masses, que vindrà a veure'ns, a visitar-nos, amb la butxaca plena i ganes de romandre i gastar, que bonic. Em quede amb l'arc de sant Martí, recordant-me encara l'alegria dels colors enmig de la nuvolada.