Agoraccionari

Fon després de l'Àgora de la poesia del mes d'agost, al matí següent vaig agafar el tren, primer fins Palència, després fins Fròmista. A Sant Martí es dedica el magnífic temple pel que es conegut aquest llogaret castellà i les seues façanes estan esguitades de petites escultures, canecillos diuen en castellà. Una d'aquestes em va retornar a la vetllada poètica i vaig veure una raó per explicar la meua presència. El cos petri del que primer vaig creure una mussol i després vaig concloure es tractava d'una òliba, enganxat a la façana de ponent, de cop i volta em va demanar compartir la descoberta amb la gent de la publicació lleonesa El búho desenfrenado. Seria dilluns de camí a la feina quan atribuiria a aquella trobada un allau de paraules que podrien conformar el Diccionari de l'Àgora (Agoraccionari), de l'A a l'A, amb o sense il·lustracions, que si en un primer moment podria anar destinat als agorers i agoreres o als agoristes és evident que l'obra de segur podria posar-se a l'abast de tothom, per allò de l'agoratopia que ens unia als més habituals o fanàtics (agoramaníacs o agorabituals) o als passavolants com jo mateix (agoraocasionals), que ens resistíem a comparèixer durant les fredes nits lleoneses. Aquesta proposta agoralèxica va anar agafant volada i vindrien les primeres llistes de paraules per donar contingut a les fulles de l'agorallibre i durant la darrera sessió a l'agoralliure em vaig disposar a fer pública la revelació de l'òliba fromisterana. Sabia de la gosadia del meu discurs agoratista, era possible em trobés sota els efectes d'alguna mena d'agorahipnosi o la incomprensió de l'agorauditori em fes recular en el meu agoraprojecte, però en entendre aquelles paraules ens pertanyien a totes i a tots no sols les vaig escampar per l'agoramegafonia sinó que em vaig comprometre en l'empresa agoraeditora.