Vespra del Nou d'Octubre, el dia de les paelles al meu poble. Sobre la significació d'aquesta diada s'ha escrit molt, com tants altres dies festius he acabat per no celebrar-lo, decebut amb tot el que m'envoltava, una mena d'esclat del cofoisme més banal i prescindible, oportunitat rebentada per moltes ganes de fer fracassar, una vegada més, qualsevol esperança de creure'ns, de saber-nos, de fer-nos-ho nosaltres, des de les nostres particularitats, començant per la llengua contra la que tant s'ha lluitat per fer fora de l'espai públic i privat, acabant per les festes transformades en expressió insuportable de la massa èbria i orba, alhora grollera i desenfrenada, manipulada sovint, enganyada. Així no companyes, companys, definitivament abocats a una pèrdua irreparable de caràcter, de personalitat en la gran boira del sistema despersonalitzador i devorador de l'individu, dels pobles, alineador, entabanats per maniobres polítiques barroeres. I no es tractava de tornar a la tribu, ni rotllar-se amb una bandera, ni de cantar segons quins himnes, ni de participar en desfilades, es tractava d'una dignitat gojosa, d'una participació veritablement democràtica, de l'exercici d'uns drets legítims, del compliment d'uns deures constructius, amb responsabilitat, amb voluntat de ser nosaltres i conviure amb els altres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada