Cold war (Pawel Pawlikowski) fa un recorregut de la música d'arrel popular, recollida als països polonesos magnetòfons em mà, fins la música ¿popular? dels seixanta, interpretada a una mena de festa nocturna de jerarques del règim, recorregut sonor per una banda, amb memorables parades al cant coral i el jazz, lligat alhora a les biografies dels protagonistes Viktor i Sula, que viuen un amor passional a cavall entre la postguerra i la dictadura polonesa, passant per un exili necessari, de supervivència. La història sembla abocada al blanc i negre més expressiu, amb moments de lluentor on l'espectador pot trobar brins de bellesa impagable, trenada la narració amb fragments presentats amb agilitat i precisió, amerada d'una tristesa que sembla no tenir fi, sense remei possible, en un ambient de resignació opressiu fins l'anul·lació de l'individu, que esquerda l'amor, al mateix temps que li donarà una potència ¿transgressora?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada