Nits

Una llarga nit a les presons uruguaianes, una llarga venjança, un llarg captiveri el de Jose Mujica i els seus companys, resistència envers un règim dictatorial, autoritari, intolerant que els vol anul·lats, fora d'un món de submissió i obediència cega a la desraó militar, a les imposicions oligàrquiques el que exposa la pel·lícula Una noche de doce años d'Álvaro Brechner. Anit la podíem veure al cinema Albéitar de Lleó, demostrant una vegada més la solvència i coherència de la seua programació cultural enmig del Páramo cultural lleonès de cada dia. Aquesta setmana podíem veure a la dos la determinació d'un jove rellotger per atemptar contra en Hitler (13 minutos para matar a Hitler), la despietada acció dels nazis contra els jueus i tot el que es posés per davant (Schindler List), la misèria de Los olvidados d'en Buñuel. En joc la llibertat de l'individu, la supervivència i la dignitat arrabassada en nom d'ideals de puresa de la raça, de superioritat de la nació i del partit, del líder suprem. Amb força es difon el missatge de manca de moralitat de segons quins nacionalismes.

Escoltar a governants d'occident donant ultimàtums a en Maduro, en nom de la democràcia a un li fa una miqueta vergonya, tant de bo totes les energies de la posada en escena es dedicaren a posar pau, a filar consensos, a fer possible la convivència, a aproximar posicions en pro dels drets humans i la dignitat de tanta gent que ara com ara pateix una precarietat de totes-totes indefensable, injustificable. Que les coses no rutllen com tocaria per la Espanya del segle XXI es ben clar llegint El secuestro de la justícia escrit  a dos mans entre el periodista Ignacio Escolar i el jutge Joaquim Bosch, en la línia d'aquell in-justícia de l'ex-jutge Santiago Vidal, lectures recomanables en vespres del judici al procés català, farcit d'irregularitats i despropòsits, conseqüència d'una acció política repressora i menyspreable que es perllonga en el temps sense albirar una eixida mínimament democràtica.

Per la nostra seguretat

Per seguretat deixen de parlar en valencià, açò s'ha llegit demanaven, més o menys, des de seguretat, a una fira de la Villa y Corte, a la senyora vice-presidenta del govern valencià i el seu equip. A mi m'ha vingut de seguida al cap allò que passa als trens direcció Madrid, amb megafonia a càrrec de personal de la tripulació, on a l'eixida des de València et desitgen bon viatge, buen viaje, a good trip i en arribar a la capital castellana tot es redueix a un gracias, thank you. Doncs: de res.  Ara se m'acut de pensar que aquest procedir lingüístic de la Renfe és per la nostra seguretat. O serà per la seua?

A alguns bars lleonesos la Central lechera asturiana, que a un li sona a quelcom pròxim al Kommintern dels empresaris lactis principatins (del principat occidental per entendre'ns), ha distribuït un cartell on es llegeix en castellà que a l'establiment en qüestió sempre disposen de bona llet. En tot cas que a ningú li vinga al cap de no pagar la seua consumició per si de cas tanta bona llet acaba fent-se-li agra. A un bar dels que vinc freqüentant prop de la feina els darrers dies, més que res perque el fred que fa m'obliga a cercar-hi refugi immediat en eixir al carrer, la propietat recomana de manera ostensible en un cartell casolà, res a veure amb la Central, fullejar la premsa disponible, tot evitant estudiar-la, advertint ells no van a examinar ningú: que allò no és una biblioteca vaja, prenga el que sia, pague i marxe. Seran aquests missatges també per la nostra seguretat?

Ateneu pensant

L'Ateneu Varillas té un club o fòrum de pensament. Porten vàries sessions i ahir proposaven pensar sobre postmodernitat i feixisme. La resposta de públic em va sorprendre i per moments més que un club la trobada semblava  una assemblea. L'home postmodern és, més o menys, l'individu consumidor (la teua llista de la compra és més política que el teu vot), integrant d'allò de la classe mitjana, tothom pensa és classe mitjana, també és a allò seu (internet, xarxes socials). El feixisme arriba de la mà del capitalisme i de certes oligarquies, gran capital, després de la crisi, amb molt d'autoritarisme, també anti-intel·lectualisme, i forts líders. Em venia al cap Rosa Luxemburg i també Umberto Eco amb l'opuscle que corre per les llibreries contra el feixisme (amb la seua reivindicació de la tradició, entre d'altres característiques). Les referències hi són, marxisme, humanisme, en definitiva grans relats que sempre hi seran es deia, però s'imposa la por i la seguretat personals, l'adhesió sense escletxes als postulats del capital (pensament mercantilista), el feixisme al que vaig entendre s'equiparava a l'ultra-capitalisme  s'instal·lava dins de les persones com una malaltia inguarible.

Programes

Quan el líder del partit de dretes pregunta com és possible que els partits d'esquerra estiguin en contra del seu programa andalús en matèria de família, sanitat, fiscalitat o educació, sembla ens/els pren per babaus, tot i que la família, la sanitat, l'educació, per descomptat la fiscalitat de l'esquerra no tenen res a veure amb les que aquell senyor predica, sospitosament oligàrquiques i excloents per cert. A Andalusia, com explica el dirigent conservador que esdevindrà aviat president de la Junta, d'ací quatre anys trobarem canviades un grapat de coses, m'atreviria a dir ara mateix en la línia de les reivindicades a la Comunidad Valenciana pel líder nacional del partit com a fites aconseguides pel trident popular Zaplana-Camps-Fabra, precisament en la presentació de la candidata a l'alcaldia del Cap i Casal, senyora Català, empadronada a corre-cuita a la ciutat per portar a terme el programa partidari municipal, resumint: anti-catalanisme i el que hi penja. Al sud peninsular la pròxima cap de l'oposició no ha dimitit, ni ha fet cap auto-crítica a l'alçada del moment, a hores d'ara l'enfonsament es traduirà en l'acomiadament d'uns quants càrrecs, centenars  he llegit, i igual es mou alguna cosa en aquell territori abstencionista.

En veure Vice la pel·lícula nord-americana, dirigida per Adam McKay sobre el vice-president Dick Cheney en temps del segon del Bush, un comprova l'abast d'una ambició personal que en allò del poder executiu individual hi troba la pedra filosofal del poder sense control, que no és més que vells absolutismes posats al dia o una fe sense esquerdes en el fi justifica els mitjans. Ací Trump sí que els supera a tots, amb el seu to groller i provocador. Aquests personatges se'n riuen de tot i de tots, passen per damunt de la gent amb tota la seua càrrega devastadora de bombes, defensant privilegis i clans sense cap mena de vergonya, patrimonialitzant tot el que toquen i comportant-se com a amos i senyors del món sense pudor.

 

Res

Tiempo después d'en José Luis Cuerda es deixa veure, tot i que un acaba rondinant en eixir de la sala amb allò de la realitat supera la ficció, o amb un no calia anar-se'n cap a l'any 9000 per explicar segons quines coses. Com habitant del planeta arribar a aquell dia i que  hi continue regnant el rei de Bastos que se'ns presenta o vigilant les instal·lacions mundials una pareja de la Guardia Civil és com un malson (prou per favor, prou), per no parlar del paregut del conserge que controla l'accés a les instal·lacions amb F.F.. Tot plegat recorda una Espanya de formigó on manen els de sempre, a costa també dels de sempre, amb les adhesions ja conegudes, pels segles dels segles, amén, on les últimes espurnes de diversitat són una falda escocesa vestida per un dels dos guàrdies civils, l'accent de qui la porta, així com les parles del monarca i el comandament de la marina.

Avui és festiu (no es celebra res, per variar) a una part de l'estat, en concret a aquesta on em trobe ara, estrany dilluns que molts establiments han aprofitat per recollir la il·luminació nadalenca i els pessebres i penjar el cartell de rebaixes: gràcies per ajudar-nos a pujar la costera de gener. Captius i desarmats, estabornits per les festes pel naixement del fill de déu a una establia, el d'un altre any i l'adoració d'uns mags de procedència oriental, a l'exèrcit de consumidores i consumidors ens tornen a donar una altra volta a la rostidora, feliç 2019.

Família

L'Església Catòlica convocava els creients recentment a celebrar, commemorar, allò de la Sagrada Família, així en majúscules, a major honor i glòria de la institució, la fugida a Egipte de la qual s'explica tan gràficament al Betlem de Tirisiti, amb participació destacada d'una palmera, la palmera. Són dies de jocs interessats de paraules amb la violència, que si domèstica, que si de gènere, joc sobrer i hipòcrita. Tot i que sense deixar de condemnar tot tipus de violència, la que va contra la dona ara com ara demana d'una atenció especial, per garantir-ne, em sembla que primer, la seua integritat física i, tot seguit, tots els altres drets que van de mà amb la vida. Es perd en el temps l'origen d'aquesta cultura patriarcal i masclista que margina i exclou amb especial contundència la muller, en Maraña publicava avui a l'Infolibre unes interessants reflexions al respecte: Simplemente no creen en la igualdad entre hombres y mujeres, y rechazan todo movimiento feminista porqué lo consideran una agresión a los valores morales del patriarcado. Doncs en això estan ara els habituals de les condemnes a segons quines violències.

Tornant a la família, la premiada pel·lícula Un asunto de familia d'en Kore-Eda Hirokazu em sembla una interessant proposta per endinsar-nos en els lligams entre les persones, la convivència entre els éssers humans, que em sembla s'ha de bastir des del respecte profund per l'altre i l'estima dels més pròxims, primera baula de la, encara somniada per alguns, fraternitat universal. Alguns veuran en les vides dels personatges una mena de família monster, segurament els mateixos que aprofiten la primera oportunitat per etiquetar de Frankenstein algun govern no desitjat. L'espectador, l'espectadora supose ha vist i traurà les oportunes conclusions, les autoritats no poden menys que condemnar el que entenen comportaments anti-jurídics, asocials fins i tot, desmuntant amb anhel restaurador el que havia estat una mena de grup al marge, en certa mesura anti-sistema, aleshores hi fa mal i no cap més que l'actuació institucional i la presència dels mitjans de comunicació.

Lectures nadalenques

La sempre recomanable lectura de les opinions, parers, impressions d'en Suso de Toro em feia prendre nota d'aquesta afirmació, exhortació també, Defendamos las esperanzas del modo que mejor podamos, escrita després de expressar amb un to de decepció, frustració  Tiempo atrás pretendí una España que aceptase la diversidad nacional y la diversidad en general (...) nunca hubo oportunidad continguda a l'article No hay lugar para intelectuales, queda el compromiso publicat el 03/01/2019 a eldiario.es. El mateix autor dies abans, 27/12/2018, escrivia a l'ara.cat el regne d'Espanya no és una monarquia parlamentària convencional, és una veritable monarquia. N'Enric Vila a El campi qui pugui publicat a elnacional.cat el primer dia de l'any preveia, sembla que hi som, el temps dirà fins quin punt, A mesura que els grans països democràtics perdin la superioritat econòmica que havien heretat de les conquestes militars, la nostra idea de llibertat s'anirà eixarreint i l'autoritarisme guanyarà influència. Recomanar finalment la lectura de les reflexions de l'Umberto Eco contingudes al petit llibre Contra el fascismo (editorial Lumen).