No ha dit res

Entre els temes periodístics del Nadal trobem El discurs del rei, com als programes de festes allò de la inevitable Salutació de l'Alcaldessa o de l'Alcalde... o del rector o la regidora de festes: llegit un, llegit tots. Es diu que l'única feina del monarca és la redacció del missatge i l'estudi de les diferents postures a adoptar davant la càmera, es diu cal estar molt atent a les fotografies que es disposen al mobiliari que envolta l'orador. Crec recordar darrere l'antecessor de l'actual regnant apareixia sovint un quadre del fundador de la dinastia a l'hispànic regne, aquell Felip piròman de dolorós record a la capital de la Costera, darrere el Felip actual crec haver vist alguna vegada una imatge del tercer Carles ¿dèspota il·lustrat?...

Quan escoltava al senyor de què parlava al paràgraf anterior dir no sé què de posar benzina al dipòsit del cotxe, em preguntava si alguna vegada hauria xafat una estació de servei, fent més inversemblant encara la narració. Quan tornava a dir no sé què, una altra vegada, sobre la transició i la constitució, pensava aviat la majoria de la població no haurà votat el text de 1978, no podrà dir qui participà en la gènesi de la democràcia que exemplarment ens vam donar, més o menys com si preguntarem, al carrer, què celebra la tradició cristiana, en l'actualitat, durant el Nadal, les respostes seran un poc marcianes. Per preguntar el CIS de la forma d'estat ni parlar-ne. 

Que quede ben clara la unió, des del principi de la transmissió, la unitat per damunt de tot, indissoluble per favor, ni plantejar-se cap mena de desafecció, de separació, de trencament. Per acabar comiat trilingüe: molt bé per la sensibilitat cultural senyor.   

Bo, que jo mateix també voldria una autonomia com la de Portugal (Ventura dixit), república inclosa, a poder ser sense les lliçonetes del discurset de la nit de Nadal. 

Les vacances de Maigret. Georges Simenon. Navona

Uns dies abans de les vacances de Nadal (les meues), vaig comprar aquesta novel·la, traduïda per Emili Manzano. Maigret descansava vora mar, a Sables, amb la dona, i una operació d'apendicitis d'aquesta interromp el descans de la parella, suposant l'ingrés de la muller a un hospital atès per monges, portant a la butxaca del comissari una estranya nota que el capficarà en la investigació de la mort d'una jove en un estrany accident. No serà l'única mort, tot hi ha que dir-ho, i l'ociositat estiuenca del policia es transforma en persecució quasi desesperada del delinqüent per la petita ciutat costanera, introduint-se en diferents ambients magistralment descrits, ara una casa de família benestant, ara les de gent treballadora, ara clubs socials selectes, ara barris humils, ara botigues, ara la comissaria, poblats de personatges que l'acompanyaran en una apassionant recerca pipa fumejant a la boca nit i dia.    

Ja ve...

Davant el Nadal, ara com ara la celebració del triomfant consum, a un només se li ocorre amagar-se, fer-se anònim, passar desapercebut, com que no compten massa amb ell per gastar, per cantar nadales, per fartar o per participar en balls d'etiqueta. Es posa de manifest més que mai allò dels vencedors i els perdedors, els bonics i els lletjos, fins i tot els bons i els dolents, entenent aquesta distinció en relació a allò que es bo o dolent pel sistema. Apareix la celebració religiosa com un buit decorat de fons que ho embolcalla tot, posant de manifest les contradiccions conegudes. S'abusa fins la nàusea de la paraula solidaritat i tot plegat es transforma en insuportable mercat de Nadal on sobretot es ven allò prescindible. 

Després penjarem el nou calendari i els despropòsits coneguts deixaran pas als propòsits gastats de tota la vida, sense poder empassar-nos una mentida més, el cava ens ofegarà entre les imatges insuportables del cap d'any, lluentor momentània que portarà més grisor, preludi de la vella foscor coneguda. Davant un auditori selecte les polques i els valsos ens faran trontollar i caure de morros sobre el terra fred. 

Encara hi haurà temps de redactar cartes reials, ressò d'una il·lusió manipulada llargament, que embolicarem en paper regal, per acabar-la llançat a un contenidor, el color del qual tant ens farà. L'endemà de tot plegat serà un altre malson, ni que t'haja tocat la grossa, ni que t'hages trobat amb vells desconeguts.  

Rémi, Léo

"Close" em va colpir. Aquesta pel·lícula tracta dels afectes, de l'amor, d'un amor sentit, difícilment expressat en paraules, potser les paraules no són necessàries. La relació entre en Rémi i Léo és d'una tendresa i una sinceritat que a l'espectador arriben amb una intensitat remarcable. Precisament quan Léo verbalitze el que ha passat a la mare d'en Rémi podem donar per acabat el relat, amb la irrupció dels mots, com una mena d'assumpció d'allò que ha passat: Léo haurà madurat, la mare haurà obtingut l'explicació al seu turment. La propera vegada que Léo s'acoste a la casa de l'amic, aquesta haurà estat abandonada, la buidor d'aquell espai testimoniarà l'inevitable final.

El moment on comença a esquedar-se la parella és en el del començament del curs escolar, quan els altres són testimonis de les manifestacions de la seua relació. Qui no suporta l'examen col·lectiu és el Léo, derivant envers un comportament cada vegada més "masculí", posició de prevalença de la força física diria, que s'emporta per davant la sensibilitat de Rémi. El dolor s'emporta per endavant la joia, l'harmonia  es trenca i a poc a poc va fent més difícil la convivència. Rémi cerca Léo, aquest el refusa, Rémi no està preparat i s'enfonsa. Segurament, pensava, les paraules, la verbalització hagués pogut acostar aquests dos éssers meravellosos, estalviar el drama: es diu madurar? 

"The Great Dictator". Petites grans decisions?

Anit a la Filmoteca de València passaven dins un cicle dedicat a Fuster, Joan, aquesta cèlebre pel·lícula del no menys cèlebre Charles Chaplin. Les més de dues hores de cinta no poden tenir més vigència tants anys després. Guerres i dictadors, manipuladors de tota mena i masses embogides continuen a hores d'ara protagonitzant fets i notícies com si res hagués passat. Reivindicar la resistència i totes les lluites per la dignitat, la vida humana i els seus valors, els drets universals sembla necessitat de tot punt indefugible. Amb escenes inoblidables, moments d'humor impagable, cal re-visitar aquest clàssic, així com reivindicar la raó, la radicalitat, l'entesa, la solidaritat, la llibertat en les lluites de cada dia per donar sentit a l'existència individual i col·lectiva.

Si al matí s'anunciava una reforma legal per canviar l'elecció de membres del Tribunal Constitucional pel Consell General del Poder Judicial, amb possibles responsabilitats penals en cas d'incompliment, per la vesprada l'obstruccionista sector conservador demanava la convocatòria d'un Ple extraordinari per nomenar els seus magistrats, tot i que ho havien deixat sense pressa per al 22, el dia de la Grossa de Nadal: els ha entrat la por? millor el sistema actual que el que els hi proposen? els han entrat ganes boges de designar ara?

No anàvem ningú a parlar de futbol, arran del mundial. El rei que amb tanta alegria celebrà l'única victòria de la Roja no va anar a rebre als jugadors de tornada a la mare pàtria. El cessament del director d'orquestra ha esta immediat, quasi fulminant, no puc deixar de pensar tot plegat ha tingut a veure, no se li ha donat cap més oportunitat i el recanvi al capdavant se'ns ha venut com una molt bona decisió, encertada de totes, totes, amén, a empassar-se-la. 

Parlem de canviar l'hora, però també podíem canviar la celebració dels festius, sobretot si cauen entre setmana, com aquesta. Eren laborables dilluns, dimecres i divendres... Per què no es passen els dies  festius als dies més pròxims al cap de setmana, quan no són dilluns o divendres. Treballar un dia entre dos festius com que afecta una miqueta al rendiment i si som capaços d'agrupar els festius i els laborables com que igual la nostra salut, el nostre treball ixen guanyant.

Aquests dies l'Arquebisbat de València canvia de titular, per decisió vaticana tot hi ha que dir-ho, no han intervingut els fidels, les fidels, que no l'han triat elles i ells vaja. Què porte el senyor Benavent, doncs ja es veurà, el que hem vist els darrers anys, de la mà del cardenal Cañizares, ha estat farcit de polèmiques, conservadorisme radical i una deriva bastant anti-evangèlica, molt en la línia d'aquell altre senyor Agustín García-Gasco... 

Preus

Si vosté ve de viatge i fa servir els carrers, les carreteres, els autobusos, el metro, d'ací, les papereres, els contenidors, la il·luminació, els jardins, les platges, les muntanyes... doncs que menys que durant la seua estada contribuesca al que és de tots, també de vosté, benvingut visitant, mitjançant una taxa... Doncs que no ho entenen, començant pel senyor Conseller, que si tant li agrada allò del negoci turístic que munte un hotel. Sempre he pensat que d'aprovar-se la taxa turística al País Valencià molts, inclosos els del partit del no a tot, acabarien afegint-se a la recaptació.

Als futbolistes i als entrenadors, participants en el mundial que el negoci futbolístic ens ha embotit pels mitjans dits de comunicació, com que un els demanaria una miqueta d'humilitat. Que sí, que anem mancats d'estímuls de victòria i superació, però que caldria baixar a la terra i xafar la gespa amb més esportivitat. Tot plegat no és més que la constatació d'un triomf del sistema, que s'ha apoderat de l'esport per traficar amb joves promeses, recaptar immenses quantitats de diners per drets de transmissió i publicitat del que sia. Només cal veure a l'equip que porta el nom de la capital del Túria, venut a corre-cuita per salvar-se a un empresari, crec, del Singapur i ara embolicat en fosques operacions de compravenda de jugadors, eixides i entrades d'entrenadors del que un dia s'espera tot i després res, amb un estadi a mig fer i un altre a mig vendre. No sé, als telenotícies de la televisió regional podien donar-li espai preferent a l'esport autòcton, la pilota, i anar allunyant-se a poc a poc de l'esport rei, que també del rei. 

Torna el terrorisme a les capçaleres informatives. Cartes bomba arriben a autoritats espanyoles, també de més al nord, i a l'ambaixada ucraïnesa. De sobte sonen les alarmes. No sé si seria més adequat parlar de terrorisme o de guerra, de la guerra de sempre, que enfronta a uns homes amb uns altres, on val tot, i l'única pretensió és la destrucció de l'altre. L'etiqueta terrorisme igual acaba reduint-ho tot a bons i dolents, sense cap tipus d'informació més. 

Lectures digitals i d'altres

Tot llegint el volum 10 de la Historia de España a cura del professor Xosé M. Núñez Seixas, aquest situa a les primeries dels vuitanta, amb l'ascens meteòric del PSOE de González & Guerra, les passes inicials envers la creixent polarització la vida política dita espanyola (pàgina 197), protagonitzada pels conservadors espanyols, amb Fraga al capdavant. I en això estan. Avui el soroll s'enfocava en la Ministra sra Montero, que ahir els amollà al Congreso allò de fomentar la cultura de la violació (llegir a l'Ara a Sebastià Alzamora), tot i el toc d'atenció de la presidenta sra Batet, tan sensible per segons quines afirmacions o situacions. Madrid, tan prop ja en tren, se'ns acosta també en crispació fins devorar-nos: Buenos días, buenas noches, buenas.

Mentre, al món funcionarial (supose a d'altres també) s'ultimen els quadrants dels períodes festius que s'acosten amb el fred i les primeres neus, ben preparades les estacions d'esquí per obrir la temporada, per cert: com d'oportunes aquelles per als propers ponts. Comença l'hivern dit meteorològic ha dit la dona valenciana del temps, ens taparem doncs. 

A una altra de les lectures digitals, en concret a Público (Ana Pardo de Vera), en clau totalment electoral s'apuntava el trencament del govern espanyol dels socialistes de l'ala més radicalitzada de Podemos, així ho he entès jo mateix. Res nou sota el cel. Com sempre moderació, per no perdre votants pel centre, espantats per les reivindicacions més esquerranes, em sembla. Posats a escoltar ¿provocacions?, les del sr Lambán, des de l'Aragó, maleint les primàries al seu partit, més concretament aquelles que van portar al sr Sánchez al capdavant de la formació. Molt democràtic tot, clar que sí. Votar poc, l'imprescindible, no sia alguns vullguen votar a un referèndum, per exemple, que després ja se sap el que passa.  

El matí portava la notícia, fins i tot editorial de Partal al Vilaweb, de la mort del Ferran Zurriaga, lluitador de mena pel país ara i ací, veritable referència per la lluita i les lluites quotidianes.