Diuen que venen dies molt freds, recorde el refrany sobre el febrer hivernal, rigorós. Estem a Espanya parle en castellà he llegit una magistrada li deia a un ciutadà empresonat, ara ho entenc, ni se m'ocorre pensar vostè tindria que defensar els meus drets lingüístics, uns drets que a vostè tant li fan: gràcies senyoria. La fi justifica els mitjans, tots els mitjans, públics, privats, veritat indiscutible ara com ara en la política de l'estat. Que algú decidisca cantar, a lo Ricardo sabes, davant un tribunal és una tàctica de defensa, a més si són fets que van passar fa molt de temps a nosaltres no ens afecta, aquesta declaració repartida convenientment acaba transformant-se en una mena de protecció contra preguntes, diguem, incòmodes. Si algú o alguna que ha d'impartir o repartir justícia falseja el seu currículum, doncs que no faran altres i quina mena de justícia farà? No troben que el llenguatge polític ara com ara ve a acostant-se a canonades al militar? Línia dura, molt dura. Açò ho resoldrem nosaltres, si volen votar ho farem cada quatre anys i ho continuarem resolent nosaltres, total votar què és, que posen un paperet dins una urna, una urna de les nostres per suposat. Totes aquelles consignes o crides del 15-M s'han fet malbé, tot el somni republicà se l'han cruspit amb la seua política de terra cremada, de fets consumats, la declaració de drets i deures ciutadans, els principis democràtics són paper mullat. Panorama francament desil·lusionant on la banca torna a guanyar sempre, se'ns tracta com a súbdits i se'ns imposa un règim por justo derecho de conquista. Em torna al cap la frase d'aquell guàrdia civil Hay que estar con los que saben y con los que tienen, o aquell xiquet tu calla que parlen els majors. Finalment no toca.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada