Sospite un no coincideix amb el concepte d'honradesa d'alguns o algunes ex-molt honorables. Si l'ús d'alguns termes o paraules, País Valencià, ¿qui ha dit País Valencià?, es considera insult, provocació de la indignació més irreprimible, com és que altres provoquen indiferència o distància. Qüestions de sensibilitat a banda, deixem que personatges públics es retraten amb cada intervenció pública. Tot el que té a veure amb visita papal, accident del metro, fórmula 1, valencià, sanitat, barracons, terres mítiques, canals autonòmics de ràdio i televisió, corbates i vestits, retraten una gestió nefasta, els interessos i forats de la qual continuarem pagant. I dir País Valencià es considera un insult, quina broma. Bé. Doncs molt bé. Au!
Els barris amb tota la fredor del formigó i les persianes de plàstic, dels carrers farcits de vehicles mostren fredament les misèries, les desigualtats, els negocis impossibles, els comerços abocats al fracàs. Un sospita la mort senyoreja foscos patis de finca, interiors d'habitatges de tristes existències, d'històries de supervivència quasi anònimes. Els arbres, el verd són una llegenda urbana, i la sensació d'abandó, de fugida de tantes i tants no deixa de recórrer el pensament del vianant perdut enmig de la ferralla. Els aparadors exposen les novetats entre grogors, els objectes s'acumulen en una falsa abundància, les pintades, la publicitat són una burla insuportable, falses promeses de somnis que esdevingueren malson, hipoteca impagable, paranys subtils als incauts. No hi ha espai per cap alegria, qualsevol reivindicació es presenta com crit desesperat, les derrotes poblen el paisatge després de la batalla, desterrada per sempre més qualsevol apel·lació a la bellesa, la poesia.
També va de sensibilitat concentrar-se per segons quines reivindicacions, només les salarials entre alguns i algunes, i no moure ni un dit per segons quines altres, les reivindicacions d'altres, els drets socials de totes i tots: no gràcies.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada