Personalment continua impressionant-me el relat de la vida d'en Jesús de Natzaret: el relat més espiritual i humà, el contextualitzat històricament i social, ¿més evangèlic? La proposta cinematogràfica d'en Garth Davis un la troba més pròxima al que pot recordar d'en Pasolini (Il Vangelo secondo Matteo), que allò que se li oferia a The Passion of the Christ del senyor Gibson, més de sang i fetge, de focs d'artifici, en tot cas el posar l'atenció en la Mary Magdalene és ja una clara aposta per una narració original, reivindicativa, autèntica, abocada a la comprensió del missatge d'alliberament del Crist, al temps que a la difusió de la seua vigència. Com a espectador en Joaquin Phoenix desplega un Jesús d'expressió convincent, carregat de potència, amb el contrapès d'una Magdalena, na Rooney Mara (s'assembla molt a la Jane Simmons, no m'ho podia callar), tota tendresa i determinació, al temps que d'una misericòrdia i compassió remarcables, lluny de submissions i marginalitats reservades a la dona per la religió nounada. Per entendre cal simplificar, sense renunciar a les essències, però deixant enrere allò superflu. Simplificar en cap cas deuria suposar renunciar a la complexitat, al matís, al color. Ara tindria que tornar a llegir a en Saramago, crec. Igual les passions bachianes sonen de manera diferent.
I mentre del territori valencià arriba el ressò esmorteït de la recepció de la primavera, a la Meseta es prepara l'escenari de la representació de la tragèdia de la passió i mort d'un altre Crist. Els aparadors de les botigues que sobrevieuen, desmuntat el betlem nadalenc, ara ofereixen escenificacions en miniatura de processons vàries, els vidres, els balcons, les parets mostren cartelles de confraries diverses, s'anuncia una exposició fotogràfica sobre Manolas en el Palacio don Gutierre, un concert de música festera, un pregó. Diumenge de Rams començarà de nou la representació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada