Mentida i veritat

D'en Pablo Escobar un sap poca cosa. L'acostament cinematogràfic que en Fernando León ens proposa, tot i que crec haver-lo vist en versió doblada, i es perd alguna cosa, presenta un personatge, com a mínim contradictori, alhora que d'una ambició desmesurada, que no ocultarà al llarg de la seua trajectòria, qualitat que en absolut netejarà la violència protagonitzada per ell mateix i per les empreses que comanda, molt desvergonyidament, amb una convicció insubornable. Igual aqueixa poca vergonya, o la desmesura de la biografia, són de les que criden l'atenció, precisament per l'assumpció del personatge com a part indestriable del seu adn, quan d'altres fan el que sia per amagar-les o dissimular-les. Si cal posar-se corbata se la posarà, si cal tenir als polítics de la seua banda, financiarà als d'un partit i als del contrari. Qui destorba serà eliminat. Si m'ataquen amb helicòpters faré volar una solta de coloms i els faré caure. Les maneres voregen el salvatgisme més imperdonable, ell no s'està de posar-li nom a la cosa: guerra.

Aquests dies vinc llegint les lúcides reflexions de la pensadora na Hannah Arendt sobre veritat i política, segur més d'un polític o d'una política les ha llegides, segur també no els aniria malament a d'altres llegir-les. Fa un temps llegia aquell manual de campanya electoral d'en Quint Ciceró on es revelava que moltes de les estratègies de les campanyes actuals ja es van inventar fa temps, i la manipulació dels missatges ja funcionava força. Quan es parla o escriu o es pensa sobre veritat i política sabem que parlem o escrivim o pensem sobre la mentida, l'art de dir-les, muntar-les i difondre-les sembla ocupar-nos força temps, en això estem, i com que cada vegada més embolicats per la mentida ens és més difícil saber què passa o està passant, malgrat els esforços d'en Toni Soler i companyia o el Gran W..