Tornar al passat és impossible. Pots acostar-t'hi, però el temps fa la seua feina i les petjades esborren les restes que la memòria va tractar de bastir per defensar-se. La nostra fragilitat es testimonia en allunyar-nos dels llocs físics i tractar molt de temps després de recuperar quelcom del nostre pas per ells.
L'excursió familiar per re-visitar un indret estimat em va servir per constatar una distància immensa entre el present i la infantesa, per constatar una pèrdua difícil de definir. Sé que alguns tracten de verbalitzar el que senten amb el seu retorn, però a mi se'm feia molt complicat. A més, tens una mena d'estranyesa en barrejar-se sentiments profunds, imatges actuals i records gastats.
Igual també el més difícil de tot pot ser acceptar el que tens al davant tal com és ara, sense renunciar a res, però amb la suficient fredor per admetre-ho com t'és presentat. La mort ha fet camí, ha despullat de rostres els carrers, els habitatges, però també la vida s'ha possessionat amb noves formes, amb potents arrels.
En contemplar les restes d'un escenari estimat entens també algunes circumstàncies del temps viscut, et contestes algunes preguntes, te'n fas d'altres. No esperes resoldre res, en la distància o en l'acostament segurament tens unes claus per agafar-te a l'existència que se't continua oferint, regalant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada