És cultura

He comptat fins a tres les amputacions de cap sofertes per la figura de la xiqueta del grup escultòric, dedicat a nuestros mayores, instal·lat a una plaça pròxima. No corren bons temps per l'escultura al meu poble, i la sorprenent aparició de dues figures, al·legòriques de la vellesa i la joventut en harmonia, han desplegat la ira d'algun veí o d'alguna veïna, en forma de decapitació, fins a extrems insospitats.

L'atemptat al patrimoni cultural de la col·lectivitat s'ha repetit davant l'estupefacció del passejant, sota la inacció aparent de la policia local, amb la passivitat del veïnat circumdant. Així les coses a veure qui és ara que torna a reparar el cos malmès o a continuar la col·locació de més escultures a les nostres àgores formigonades.

Els fets ens situen més prop de la barbàrie que d'un progrés amable i culte, certament, encara que algú pot pensar es tracta de fets revolucionaris, per allò de tallar-li el cap a algú, amb nocturnitat sembla. No és el lloc d'explicar que avui els caps es tallen amb vots, però sí de subratllar les circumstàncies demanen reivindicar un respecte per l'obra i per l'autor o autora, malgrat gustos i criteris sobre el particular.

Convivim malament amb allò públic, qualificant-ho sovint de desagradable, d'aliè, de rebutjable, des de la premissa que qualsevol agressió ens pot eixir gratis perquè abans ja ho vam pagar. Les autoritats saben que quan deixen al carrer mobiliari, senyals, escultures, plantes se la juguen amb uns quants brètols disposats a no deixar res al seu lloc, fins i tot a fer-ho servir en benefici propi.

La plaça encara és lloc de trobada per les persones, de socialització, de convivència pacífica, espai sagrat dels humans. Precisament per això són tan valuoses les places, bé que ho sabem i ho celebrem, per això resulten tan intolerables aquests atemptats. És cultura ser respectuosos amb l'espai comú i comunitari, el contrari ens aboca a estadis bastant primitius del comportament humà.