Ara com ara el to de les amenaces, dels perills, de les prediccions ens deixa clarament estabornits, pel que fa a la qüestió Catalunya-Espanya. El que a alguns llocs és clara submissió o simplement una via abandonada, al Principat esdevé ara argument punyent que fa perdre el senderi als del Regne.
Finalment només veig l'interès particular, el que més em convinga, a mi és clar, com a veritable motor de comportaments. En democràcia el que cal és debat seré i votació lliure. I veig poc de democràcia al meu voltant, certament.
No sabem del cert que passarà, algunes coses s'endevinen, però també moltes s'amaguen, altres ni tant se val volen proposar-se-les. Cadascú fa una interpretació, ho passa pel seu cristall, cadascú sembla tenir uns valors intocables, unes línies roges que no es poden traspassar.
L'autodeterminació, l'alliberament dels pobles no em sembla una resolució pacífica, exempta de conflicte, de trencament. Per mi te més a veure amb la determinació de grups d'individus, amb una consciència col·lectiva que vol ser. Alguna cosa d'açò em sembla passa amb els catalans.
La construcció del regne de les Espanyes obvia sovint les Espanyes, centrifugant cap a la Villa y Corte. El poder s'ha de repartir, el poder s'ha de compartir es diu, però el poder no entén de repartiments, ni d'exercicis compartits.
Per mi es tractava de sentir-se còmode a unes Espanyes, a una Europa generoses, obertes, plurals. I el poder s'hi ha instal·lat sota falses promeses de drets, de progrés que es fan difícils de creure a hores d'ara. Cal molta convicció, cal molta voluntat política, ciutadana per desblocar la situació actual.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada