S'han convertit en façanes buides, en terrasses on uns passavolants miren a d'altres passavolants passejar amunt i avall sense altre rumb que una altra terrassa, la barra d'un bar, la taula d'un restaurant, l'aparador d'una botiga de souvenirs, un monument històric, un museu recomanat, una escultura d'obligada fotografia.
Tinc la sensació la conservació del patrimoni acaba sovint en la construcció d'un decorat per aquesta tropa de visitadors que hem batejat com a turistes, entre els que m'hi trobe amb freqüència confessable, i que, a més, se'n senten ben orgullosos de presentar-se com a tals, amb el desvergonyiment propi, sovint, d'autèntics invasors d'un espai que proclamen com a propi: un poquet de respecte, senyores i senyors.
Així les coses els qui habiten aquests espais acaben fugint de la colla guiada, de les remors provocades per l'escampada i la ocupació irrespectuosa, despoblant el que abans foren territoris de cohabitació, de convivència amable o problemàtica, desposseint a la toponímia de significació reconeixible. Low cost ha aparegut aquest visitant que cerca una fotografia del propi rostre davant d'un lloc típic, certificat que s'afanyarà a enviar a tota mena de destinataris als que tant els farà es trobe ací o allà.
En què convertim tot plegat? En què ens convertim? Les preguntes de l'estrany vorejaran una retòrica gastada, un discurs monocord, una dialèctica insuportable: que bonic! No pot resistir el petit comerç, no aguanta cap gastronomia tradicional, estenent-se l'expansió de la franquícia, de la marca internacional, l'artesania sembla un joc infantil davant la triomfal presència nouvinguda.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada