Ara toca, també, dir no. Semblava clar que els més nacionalistes de tots, sense reconèixer-se com a tals, acabarien trobar-se en alguna mena de pacte per salvar la pàtria dividida indivisible. Així les coses els mitjans pròxims, les veus de llurs amos continuen furgant en possibles abstencions o absències el dia de la votació sense data.
La murga per terra, mar i aire, continua fins l'extenuació dels ciutadans que no apaguen la ràdio, que exploren insomnes la insuportable programació televisiva. Mentre el govern en funcions fa i desfà implacable, fugint de qualsevol mena de control democràtic o no, ja li va bé qualsevol escletxa legal o constitucional per no donar raons, per callar o per tapar.
Som al cap de setmana més estiuenc de tots i una xarxa de silenci s'escampa pels despatxos públics i privats, els telèfons deixaran de sonar, les informacions meteorològiques prendran un protagonisme quasi absolut, la platja esdevindrà finalment refugi per tothom, els boscos un cau on respirar aires nets.
El fracàs en forma de terceres eleccions és venut com desastrós quan allò veritablement preocupant és la incapacitat per bastir governs. El mal ve de lluny, en la no assumpció de responsabilitats dels avui tornats a triar i en la continuïtat del joc perillós on tot val, inclosa la complicitat d'una significativa part del cos electoral. No voler veure en polítiques del passat el bloqueig d'avui palesa unes limitacions extraordinàries. En els gests rajoyans i els seus silencis només veig la constatació de la seua consciència del seu joc perillós. Un joc ja acceptat, de facto, per l'aliat que seu amb ell i li dóna la mà, a canvi d'un grapat de vots: tant de bo hagués pactat el nou centre, fent una nova política, mesures de regeneració amb els altres, atesa la corrupció que es projecta sobre el partit de govern en funcions.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada