Amb la que cau encara algú mostra una senyera al costat de la bandera nacional en un pavelló esportiu olímpic, malgrat els intents del realitzador d'evitar-la en les transmissions en directe o en diferit. El rostre somrient dels presentadors/de les presentadores de telenotícies en fer crònica esportiva contrasta amb el posat seriós en parlar de la presentació de la candidatura de l'Otegui a les properes eleccions basques, candidatura que acaba essent la candidatura, com si ningú més gosés de presentar-ne cap més.
No sé ben bé què puga ésser l'esperit olímpic, però la cursa per exhibir una posició destacada entre els estats condecorats és despietada des de la cerimònia inaugural. Lluny de mostrar-se la cara més ¿amable? de l'esport els triomfs esportius són els nostres i les derrotes també, en totes les disciplines, per més exòtiques o desconegudes que ens puguen parèixer, com si tots practicàrem allò del tir amb arc, la gimnàstica olímpica o el salt de trampolí. Així van passant els dies i va modulant l'esperit olímpic. Cert que també, com en tantes coses, s'instal·la entre nosaltres l'olímpic passotisme, comportament menyspreat i menystingut pels esportistes de sofà i bufanda, de bandera made in China visible en el balcó o en una finestra qualsevol de l'apartament que habitem.
Gràcies que entre la representació olímpica trobem una saludable diversitat de procedències i cultures, palesant la complexitat i pluralitat de les/dels habitants de la península. Un xicot nascut a l'Havana plora, entre colors constitucionals, visiblement emocionat, en guanyar una medalla d'argent a una de les proves d'atletisme; un altre xicot nascut al Regne, encara, Unit de la Gran Bretanya protagonitza una cursa èpica sobre les aigües brasileres damunt una petita embarcació de nom confús. Sona l'himne sense lletra i la paraula orgull posa el fermall gloriós a una connexió en directe, digna dels moments més feliços de la comunitat pàtria. L'exèrcit de terra, fins i tot, publica a les xarxes missatges grandiosos per compartir tanta alegria victoriosa.
El medaller implacable retrata cada dia les gestes valeroses nostrades plus ultra i penjar-se les medalles esdevé activitat quotidiana equiparable, quasi, a les converses meteorològiques típiques del temps de la calor. En això estem: entretinguts amb enfrontaments diversos, però units per uns valors ferms, compartits, perdurables. No hi ha res més gran, diuen.
Recorde que de xiquet al Cola Cao repartien rèpliques de les medalles dels jocs d'aleshores (no sé si dels de Moscou o dels de Los Angeles), jo me les mirava i me les penjava, fascinat per tot aquell desplegament de disciplines durant les llargues hores infantils davant del televisor, crec tenia també un àlbum amb cromos o un llibre sobre els jocs i els seus protagonistes que me mirava bocabadat. A poc a poc vaig anar abandonant tot allò, supose que per la saturació i el cansament provocat per tanta competició, per tanta avaluació continua, examens i revàlides.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada