Marianos

Els bàndols semblen preparar les peces d'artilleria abans de dies de batalla. Tant de bo sia política, i només política. En aparença mediàtica pocs moviments, als despatxos maniobres desconegudes pels mitjans. Tanta tranquil·litat prèvia a la tempesta sembla no pronosticar res de bo. Alguns es troben bé amb la situació actual, ja els va bé, d'altres sembla que no. El diàleg, el clima per un intercanvi generós i  fructífer com que no es veu per enlloc, i això que els dies encara són bons per fer-ho al sol, amb una agradable escalfor durant les hores centrals del jorn.

La gent només sembla voler certa estabilitat, uns guanys més o menys regulars, poder gastar ací i allà alguns euros, passejar tranquil·lament, seguir les seues sèries per televisió, tenir una percepció molt llunyana de problemes grossos, com ara guerres i catàstrofes. Ostres i com de bo fer una migdiada relaxant, aturant-se sobre el sofà mitja hora... Jo per si de cas m'he proveït d'uns altres marianos aquells calçotets llargs  que m'arriben fins al turmell, única manera de mantenir certa escalfor regular en els dies freds de la meseta.

Aneris i la dona fantàstica

La pell freda em va impressionar com a lector. Recorde haver assistit a una presentació a la Fira del Llibre de València del seu autor, acompanyat de l'Emili Piera. Vaig fer alguna pregunta, que ara no recorde al pare de la criatura, en Sánchez Pinyol, que ara em ve a la memòria com absent o endinsat en un món particular, com molt lluny d'aquella sala firal d'un dia de primavera valenciana. La història tenia alguna cosa d'en Robinson Crusoe, d'Stevenson, ¿Lovecraft?, de Moby Dick, Verne... retorn al món del somni, l'aventura, la soledat, el terror, la fantasia... la pel·lícula que s'exhibeix als cinemes aquests dies és una oportunitat per re-visitar la història, alhora que per deixar-se portar per una lectura particular del relat. Enfrontar-se al text abans que a les imatges pense ens permet deixar la imaginació pròpia més lliure durant la lectura. Dos homes, una criatura fascinant, Aneris, la naturalesa amb tota la seua violència, bellesa alhora, la vida, la mort, la supervivència, un món en guerra, la soledat, la convivència, la nit, el dia, la llum, la foscor, l'amor, l'egoisme, la cooperació...

Una mujer fantástica és la Marina que protagonitza aquesta cinta xilena: valenta i lluitadora per defensar la seua identitat, el seu amor, els seus afectes, la seua sexualitat, enmig d'una societat hostil que criminalitza, que exclou, que es tanca sobre ella mateixa i la seua moral vella, contradictòria i gastada. Marina a més posseeix una sensibilitat extraordinària, un sospita que barreja d'una educació acurada, i d'uns talents conreats amb gust, rigor, molta estima segurament. Alguns moments són vertaderament emocionants i el seu esguard amaga una determinació i un valor que li permeten créixer i madurar davant els colps que rep injustament.

Ja no ens alimenten molles

Semblava tenir pressa. Dissabte, mig dia, donar explicacions, decisió transcendental. Tres preguntes?, un article, constitucional això sí, un munt de mesures. Prou. Una paraula crec, en anglès, per deixar ben clar no anava a passar molt de temps en la sala entre periodistes i equip. Continua el càstig, xiquets vos haveu portat malament, doneu-me el joguet, a fer els deures. Aneu preparant el darrer Polònia, el guió ja el teniu escrit, de res, manifesteu-vos si voleu amb estelada o sense. Drets? Açò no va de drets. Catalanes ya estoy aquí.

El fred agafa posicions sobre l'arquitectura pètria de la ciutat vella, mentre els arbres es despullen incansablement, encatifant el terra de rojos, grocs, marrons. Engegue la calefacció per primera vegada, faig servir l'assecadora de roba, fumegen els llençols, embolcalle el cos amb cotó. El sol triga cada dia més en il·luminar aquesta parcel·la de cel, el record dels llargs dies de l'estiu s'esvaeix imperceptiblement i inexorable.

En Mankell, visitava un vell amfiteatre a Tassos, si ara no em falla la memòria, i expressava, d'alguna manera, així ho entenia com a lector de matinada entre les flassades,  trobar sentit a l'existència, en la continuïtat entre passat i futur, amb el teatre antic, amb el teatre que feia, amb el del futur. Sona a l'ordinador una preciosa, delicada, precisa versió del Messies de Handel: en això estem, esperant el Messies. Sospite alguns creuen es tracta d'un jugador de futbol, igual té a veure amb una miqueta d'esperança en la justícia, en la posada en valor de l'ésser humà.

Cent cinquanta-cinc, cèntims

El cafè, sol, o déu vés a saber què, de la màquina, costa quaranta-cinc cèntims d'euro, moneda oficial encara per aquestes terres. Hi pose una moneda de dos euros on m'indica un senyal lluminós roig, ignore ara si el tros de metall  portava estampat el rostre d'algun monarca constitucional o símbol de l'Europa encara unida, i a la petita pantalla del frontal del moble dispensador de begudes em trobe escrit l'import del canvi que tot seguit podré recollir pel foradet corresponent, sí: CENT CINQUANTA-CINC cèntims d'euro. Cafè per tothom? Total, que amb el meu succedani de cafè, amb permís dels gurmets del cafè portuguesos, i els meus cèntims al canut, això sí un bocí de xocolata lleonesa a la boca, vaig tornar a la feina.

Banderes

Confesse no he vist encara cap estelada pels balcons de les ciutats recorregudes aquests dies, pense no hagués estat malament, digueu-me ingenu, la presència d'aquestes i les rojigualdas és possible estigués més pròxim d'allò del pluralisme ¿constitucional? i tot el que suposa, lluny de les monolítiques adhesions inquebrantables al movimiento o a l'absència d'aquest, que qui es mou no ix a la foto. Però no. A hores d'ara un estaria ja més per penjar la bandera de l'ONU si tingués una balconada en condicions, o una simple bandera blanca amb colom o sense, branqueta d'olivera al bec. A Lleó ciutat la bandera a la que al·ludeix la constitució com a nacional es veu tota sola, amb escut o sense, res de amb la bandera de Lleó, atapeïda a una finestra, despenjada com una llengua indomable sobre murs i façanes, presidint balcons petits i grans amb seriositat quasi institucional, el moment s'ho val. A València algunes senyeres valencianes, coronades o sense, comparteixen espai amb les espanyoles als cèntrics carrers del cap i casal, tot proclamant quasi triomfalment el jo sóc, jo sóc... Sospite la procedència d'algunes teles, atenent a colors i format semblen són anteriors a l'aparició i multiplicació dels basars orientals, on l'oferta bicolor no té competidors ara com ara, fins i tot diria han vist ja moltes desfilades i reivindicacions diverses, des dels llunyans temps de la victoria. Fa uns dies, a Puebla de Sanabria, a tocar de la frontera amb Portugal, on ja és ben present la llengua estimada de Camoes i Pessoa, vaig poder veure una ensenya tricolor, republicana, a la façana d'un habitatge, cert que un xic descolorida, però fermament instal·lada, qüestió de conviccions. Cert que algunes han preferit portar aquest any la bandera estampada en una bossa de mà, el dia de la Fiesta, perquè no tocava el paraigües bicolor,  i sospite, alguns, algunes, com un actor americà que vaig veure al cinema recentment en calçotets, impresa en la roba interior, per allò de què la processó va per dins, tot i que sant Valentí encara queda un poc lluny, però un dia és un dia.

Arenes movedisses

En Mankell va estar diagnosticat de càncer i el volum que dóna títol a l'entrada recull les reflexions de l'autor suec durant el temps de lluita contra la malaltia. La vida i la mort, la supervivència, planen pels diferents capítols breus de l'obra, interpel·lant-nos sobre la fragilitat de l'home, acostant-nos als misteris del temps i l'existència. Oblit, memòria, temps, espai... un rosari de records que adquireixen la categoria de fita de l'individu i que tot plegat vénen a donar sentit, a refermar el viure.

La sensació de deixadesa institucional en la protecció dels drets individuals i col·lectius durant les darreres setmanes és d'escàndol, així mateix els clivells i esquerdes que s'han fet visibles em porten a veure la situació política i social peninsular com a greu, susceptible fins i tot d'empitjorar encara més. L'argumentari contra els germans i germanes catalanes no té nom. L'ús de les institucions democràtiques per reprimir voreja un autoritarisme completament indefensable.

En el context europeu els avanços de la dreta dura, de la que escriu avui n'Elordi al diario.es, festejant descaradament amb una ultradreta xenòfoba, desdibuixa encara més les perspectives de construcció comunitària de societats democràtiques, pacífiques, cultes, solidàries, abandonant sine die els camins de la cooperació, el benestar col·lectiu, l'economia sostenible i col·laborativa,  respectuosa amb el medi ambient.

Declaracions

Diuen que en Rajoy ha demanat en Puigdemont que li diga si ahir va declarar la independència. Sembla Catalunya va ser independent uns quants segons i prou. Determinant en la reculada ha estat per mi el moviment econòmic de facto a la contra, consistent en traslladar seus empresarials fora del Principat. Ni discurs reial com apunten alguns/algunes amb monàrquica devoció, ni cent cinquanta-cinc, ni moviments de forces armades pel territori, ni manifestación, la manifestación con parlamento de Premio Nobel. El setge es feia més i més insuportable, però la distensió s'ha produït en resposta a la fuita societària, que ha començat a esquerdar el bloc independentista, per la dreta concretament. Perquè s'han començat a percebre les distàncies i les línies roges. En Ferreras anit no en sabia dir què havia passat, com que es donava per descomptada la declaració secessionista i la reacció unionista, amb tota l'artilleria a punt de disparar amb 155mm, però nou gir imprevist en un dels serials de més ¿èxit? de la política espanyola. I ara què? Igual per saber què  passarà caldria saber qui ha pressionat, o telefonat a uns i altres durant les darreres hores.

Diguem-ho clar: ha fracassat la via catalana? Diguem-ho clar: tot l'edifici de lleis de referèndum, transitorietat i desconnexió s'ensorra? I mentre, ha aparegut el bou hispànic més rabiós, l'espanyolisme més ranci, la catalanofòbia més insuportable, pidolant per un banc, una asseguradora o una constructora, la repressió més fosca, la vulneració de drets més reprovable. Anit els independentistes expressaven als seus rostres el tren havia passat i qui sap si tornaria a fer-ho en molt de temps. Molts, moltes, definitivament, no tornarien a l'estació, amb estelada o sense, per intentar agafar-lo, la frustració va ser grossa.  Anit els no independentistes encara s'esperaven la declaració, ara ells també pensen no l'escoltaran mai.

Prou de provocar

M'acaben de fer una enquesta sobre la situació actual per telèfon, per l'empresa metroscòpia. Diríeu m'he despullat ¿ideològicament?, però m'he limitat a dir el que pense, incloses unes quantes vegades que no podia contestar per no tenir les coses clares, en termes de sí o no, per entendre algunes coses no es poden respondre amb el sí o el no. No sé si el plantejat per Catalunya ara es resoldria amb un concert econòmic a la basca, si les autoritats catalanes són totalment responsables de la situació, entenc que tindran, per bé o per mal, part de la seua responsabilitat, en Rajoy, n'Arenas et alia, molta. Del cap de l'estat, em sap malament dir-ho: el seu missatge no va ser de concòrdia, més bé allunyant-se de l'esperit constitucional a passes gegantines: l'han manipulat també a ell? Si el monarca pensa una cosa diferent del que va dir, que també es deixava caure a l'enquesta, hagués estat millor guardar silenci, una de les eixides que apuntava un pessimista n'Ignacio Escolar avui, en tot cas no el vaig veure com a rei de tots i totes. Una pena. Millor que no diguera el senyor Bona Nit ni Zorionak. Per mi pensava la propera vegada el veuríem vestit de verd, i això sí que pintava blanc i negre Arias.

Es cola, entre els comentaris propers, allò de què diumenge, a més de no haver hagut referèndum o un simulacre o digueu-li com vulgueu, no van haver ferits, pura propaganda, que la situació de desenvolupament de l'autonomia catalana havia arribat massa lluny, començant per qüestions lingüístiques, acabant en temes de seguretat pública. La corrupció sistèmica ha deixat pas ara a l'ofensiva anti-catalana, a la que per cert s'ha afegit la cap dels populars a l'Antic Regne de València, tot demanant adhesions incondicionals a les forces de seguretat, per ofrenar. Molt tristament es cola la indignació ciutadana, i tot un argumentari escandalosament xenòfob, contrari a les declaracions humanitàries més fonamentals del nuestro ordenamiento jurídico.

De tota manera no és tard mai per posar-se a parlar, a dialogar, a cercar les fórmules per una nova convivència: posem la bona fe damunt la taula, retirem les forces armades a les seues casernes, convidem mitjancers internacionals, seiem cara a cara amb la disposició d'escoltar la llengua de l'altre, de reconèixer-lo sobirà per prendre les decisions sobre els serveis públics més pròxims, per compartir aquelles que afecten a tots i totes, amb l'ànim de treballar per la gent, les persones, dignificant la seua vivenda, la seua salut, fent-la créixer en coneixement, garantint la seua dignitat i integritat física, ara seriosament amenaçada sembla. Seiem, abandonant qualsevol estratègia de confrontació, amb la fe sincera en la convivència respectuosa, alegre i festiva quan toque. Prou de provocar, federem-nos, confederem-nos, manifestem-nos pacíficament, deixem d'apropiar-nos d'açò i d'allò, oferim-nos generosament una cigarreta si cal, mirem-nos dins una bona copa de vi negre el rostre per un moment, a veure que podem fer la independència dels poders de l'estat. I atrevim-nos a eixamplar la solidaritat entre els pobles del món. Tot de tots, treballant tots per tots. Despertem!

En el dia de la no violència

Ahir vaig visitar momentàniament la NRK jazz, l'emissora noruega on escolte aquesta música estimada. No puc precisar l'hora de l'audició, però seria pel voltant del migdia o durant la vesprada. El butlletí horari era encapçalat per una notícia on m'era comprensible la paraula Barcelona, catalans, politia. Evidentment que el meu coneixement d'aqueixa preciosa llengua és igual a zero, però els fets viscuts havien ultrapassat fronteres. Quan hores després les màximes autoritats de l'antiga nació espanyola feien referència a un referèndum que no havia tingut lloc o feien un reconeixement públic de l'actuació de les forces de seguretat de l'estat, com que el cap m'esclatava d'una ràbia indescriptible. La indignació fregava cotes insuportables. Ho havien tornat a fer. Donar explicacions de quelcom que no havia passat: aleshores per a què convocar els mitjans? Com sempre, tot molt democràtic.

Si he escoltat avui afirmacions en la direcció que la policia s'havia quedat curta en la seua actuació, si als balcons d'alguns edificis llueixen banderes espanyoles, si trobe a mancar la més mínima sensibilitat envers les ferides i els ferits, la meua decepció no pot ser més gran respecte de la condició humana. Precisament perquè la integritat física de persones, en primer lloc, i després els drets humans de participació, de manifestació, la llibertat van ser violentades sense cap més justificació que la de portar a terme una acció repressiva pura i dura. Així no es dialoga, així no es negocia. Com anem a defensar la constitució si ens carreguem els drets individuals amb aquesta impunitat?

Certament tampoc tindria ganes de posar-me a cantar l'Estaca o el cant dels Segadors o el cant de la Senyera, de forta càrrega simbòlica pels cantaires corals entre els que em reconec, a rollar-me en una senyera estelada o no, vists els rostres sagnants o la indignació de molta gent gran, lluitadora i forta després de mil patiments. Però tinc clar que els pobles tenen tot el dret a auto-governar-se, a donar-se normes, a auto-finançar-se, al conreu de la cultura pròpia,  i després a conviure pacíficament i solidària amb els altres. Què és tan difícil açò? No és hora ja de deixar-se de recórrer al constitucional, de posar-se en si parlen així o aixà o de veure com de pecaminós és que es diguen a ells a elles mateixes nació o que tinguen les seues seleccions esportius si ho volen i ho decideixen? És que això és humiliar a algú?

En el temps dels relats, de les explicacions, de les omissions i  les mentides, dites ara post-veritat, dels mitjans de comunicació, de los/de las comunicadores/comunicadoras com que se't posa difícil entendre algunes coses. Igual és que no m'entere de res.  Celebrem en pau el dia de la no violència.

Hores de tensió i incertesa

Només demanar-nos en aquestes hores de tensió i incertesa: serenor, equilibri, profunda solidaritat, una actitud pacífica, lluny de provocacions estèrils, fermesa en les conviccions, consciència de les pròpies forces, respecte escrupolós dels drets humans individuals i col·lectius.