En Vilamatas situa el seu carrer Rumbau al Paseo de San Juan, sinó recorde malament el, que no un, carrer Rumbau a València arranca del carrer crec no retolat com a Cistellers (crec retolat com del músic Peydró) en direcció a la que fos, amb permís o sense, plaça del País Valencià (ix a sant Vicent Màrtir, concretament, veig al google maps), el meu carrer Rumbau està, estava més bé, en un altre lloc, podria identificar algunes restes encara.
Alguns partits polítics podien aprofitar quan canvien els estatuts per afegir un apartat a les seues finalitats o objectius, en concret la de treure llaços grocs dels espais públics catalans. Home, dona, si tenen ganes de defensar l'espai públic, de netejar-lo, doncs que comencen per tota la brutícia de les riberes d'alguns rius i barrancs, per exemple, o la simbologia franquista que encara ens acompanya (creus, plaques de carrers, d'habitatges protegits, mausoleus, escuts) per portar-la a un museu si se'm permet el suggeriment, però clar com que Catalunya s'està trencant i aqueix trencament l'està provocant claríssimament la simbologia groga de suport als presos no polítics doncs vinga, els nostres líders de dia i tot un seguit de ciutadans per la nit a treure les tires del color maleït de l'espai públic, tots a una veu. Tot sia dit, ara el més important pels del color taronja, paradoxalment, és el color groc, igual veure només espanyols o espanyoles té aquestes coses.
Els fills, les filles de les jutgesses, dels jutges, volen ser jutges (si vols ser jutgessa o jutge, quina alegria, t'ajudaré, et buscarem el millor preparador i a cantar, a cantar temes), i es pot observar el mateix comportament en tota l'arquitectura judicial, es casen entre ells, es reprodueixen: endogàmia? Seiem a taula i parlem del codi civil, de les lleis de procediment, mai de política, a casa som imparcials, i molt independents, que no independentistes. Jo de gran vull dictar sentències mare (mare no li ho diga al pare). Després resulta que volia ser jutge però acaba essent ministre i més tard vol tornar a dictar sentències (data i lloc, fets, fonaments de dret i fallo, signatura), com si no hagués passat res, i no hagués perdut la imparcialitat o la vocació. I arribat el moment si en una conferència dic alguna cosa que no hauria de dir, però fent servir la meua llibertat d'expressió, meua, meua, doncs algú m'haurà de protegir, que algú m'haurà de pagar la defensa si a algun polític exiliat se li ocorre demanar-me responsabilitats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada