Escriu en Verdú, Vicente, que el color del capitalisme de ficció (La vida en el capitalismo de ficción. Anagrama) és el blau, color que indueix a la paràlisi... tot seguit constate és el color dominant entre la roba del meu armari, de la roba que porte posada sovint, per si fos poca cosa que la bossa on guardava les quatre coses que portava en llegir les darreres fulles del volum duia enganxada una etiqueta garantint era de comerç just (contradictio in terminis?). Aleshores, captiu i desarmat l'exèrcit roig, conquerits els darrers objectius militars: la guerra s'acabat?, definitivament la meua vida és capitalisme de ficció?, continuem vius?, és ja tot ficció?
Els centres històrics els veig ja com a perillosos paranys, per víctimes, a més a més, amb voluntat de ser-ho, altrament coneguts amb el nom de turistes. Arriba un moment que m'incomoden, que els evite, camine seguint itineraris perifèrics on sé rarament me'ls trobaré amb els seus planells per anar enlloc, agrupats en ramats seguint desficiosament la narració d'un guia sobre la suposada història local i regional, tot sovint adobada amb una apreciable dosi de llegenda i tòpics gastats. Aquest espai és l'espai aparador, decorat darrere els murs del qual ja no hi viu ningú, condemnat al lloguer inacabable, la fotografia repetida fins l'enderroc, abandonat de qualsevol rastre de vida continuada, fons de pel·lícula sense argument, on tothom és figurant. Quan travesse la porta cada matí la catedral hi continua dempeus. Dissabte mentre menjava un entrepà a la plaça major de Simancas una dona gran preguntà vàries vegades a les persones que l'acompanyaven Com es diu aquest poble?
N'Espinàs regalava fa un temps a les seues lectores i als seus lectors el seu viatge a peu per Sòria, terres castellanes, paisatge que tracta d'entendre i explicar. El volum en castellà m'arribà tot remenant volums a un mercat de llibres de segona mà a una placeta d'Oviedo, ara em demane si no seria el que va adquirir un dels joves que troba durant les darreres jornades de l'itinerari a la llibreria que trobarà tancada en creuar la ciutat al final del viatge, m'incline per pensar pertany a una biblioteca particular d'algú que s'estimava el país i els llibres, desballestada després de la seua mort solitària en un vell casalot castellà. Els llogarets que visita l'autor català es troben mig despoblats, el territori s'ofereix amb tota la seua duresa al caminant, l'escriptor exposa vivències i impressions amb precisió, aconseguint transportar-nos a la particular experiència, i s'agraeix el viatge petit, de les trobades senzilles, amb una remarcable disposició a escoltar, a tractar d'entendre malgrat tantes distàncies i desfetes, a deixar-se també portar i sorprendre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada