Després de llegir l'article La roda del darrere d'en Manel Alonso a La Veu em venia a la memòria Jaume, sí com el rei, així en valencià de tota la vida, de Mirambell, crec germà de Milagros, encara que no estic segur perquè al seu marit, Manolo, el recorde per Manolo el de Jaume (?), igual era germà de Manolo i vivien tots junts, que tocava la campana de l'ermita de sant Joan i feia d'acomodador a un cinema pròxim (a Meliana?), a casa en parlàvem de la seua núvia, no sé si real o imaginària. A Manolo el recorde entaulant el camp de Julio al costat de casa, el camp ara és unes cases, un carrer, un solar, el camp el veia des de la gran finestra de la cuina, la primera cuina del piset familiar, encara entre el camp i la casa familiar la tia Pilareta estenia solemnement els llençols, i al cantó creixia un magraner i una llimera, de tant en tant apareixien maduixes, amb aquell punt d'acidesa que serà sempre per mi el de les maduixes. El comentarista de la ràdio té dificultats per pronunciar la doble l final del cognom d'un gran intèrpret de viola de gamba, la mateixa de la paraula Capella. Algú ha passat pel corredor tot dient la residència és plena de gom a gom i avui encara no és divendres. El veí va a carregar-se el somier, sembla es passa el dia i la nit al llit: hi treballa?. Tinc les meues teories al respecte. Mentre dinava sol, sí amics, jo també, la dona que s'asseia al meu costat em va oferir el seu diari, La nueva crónica (que es ven conjuntament i inseparable amb el diari ABC), no gràcies he llegit abans el Diari de Lleó (que es ven conjuntament i inseparable amb el diari El mundo), em deu d'haver vist amb cara d'avorriment pujat, la muller donava cinc minuts al cambrer per portar-li les postres, maduixes precisament, hi ha gana, la dona que era a la meua dreta pagava en portar-li el cafè, així anem avançant. El campanar de la seu toca les set conclusiu, contundent, rotund, definitiu, quasi solemne.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada