Dissabte vaig visitar la platja de les catedrals, a praia das catedrais, algú podria dir a qualsevol cosa diuen una catedral, algú podria dir també hi ha catedrals a algunes altres platges als voltants del cap de Gata o de les Mallorques, o ací o enllà. Allò curiós semblava ser la pretensió dels habitants de llogarets pròxims al mateix Lleó (pulcra leonina nomenen la seua seu) o del propi Lleó, que omplien dos autobusos, de desplaçar-se a la costa cantàbrica i contemplar els temples bastits a colp d'onatge i tempesta, marees i vents. A més de les catedrais vaig visitar els Aseos das catedrais, el tiquet dels quals conserve per cridar-me poderosament les figures impreses d'un xiquet i una xiqueta pixant, ell dempeus i ella asseguda, vàlid només per un ús. Prou.
Tota la veritat és la novel·la de na Núria Cadenas que llegia aquesta darrera setmana. A l'autora, per cert, la vaig escoltar fa uns dies en la reposició d'un capítol del programa En guàrdia dedicat a l'Ovidi Montllor. A la narració no hi ha capítols, i les veus de diferents personatges van intercalant-se amb els rius de veritat, les descàrregues de la història que corresponen a Robert Mascaró (mort), R. R. (periodista), Eudald (advocat), un policia i Verònica (muller del difunt). Les maneres de contar sembla recorden a les ja conegudes de El banquer, desconstruint la relació fàctica, l'exposició del crim, escampant les peces del trencaclosques davant el lector, tot abocant-lo a la composició de imatges, la reproducció de sons, a posar-se sota la pell dels actors.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada