Agoraccionari

Fon després de l'Àgora de la poesia del mes d'agost, al matí següent vaig agafar el tren, primer fins Palència, després fins Fròmista. A Sant Martí es dedica el magnífic temple pel que es conegut aquest llogaret castellà i les seues façanes estan esguitades de petites escultures, canecillos diuen en castellà. Una d'aquestes em va retornar a la vetllada poètica i vaig veure una raó per explicar la meua presència. El cos petri del que primer vaig creure una mussol i després vaig concloure es tractava d'una òliba, enganxat a la façana de ponent, de cop i volta em va demanar compartir la descoberta amb la gent de la publicació lleonesa El búho desenfrenado. Seria dilluns de camí a la feina quan atribuiria a aquella trobada un allau de paraules que podrien conformar el Diccionari de l'Àgora (Agoraccionari), de l'A a l'A, amb o sense il·lustracions, que si en un primer moment podria anar destinat als agorers i agoreres o als agoristes és evident que l'obra de segur podria posar-se a l'abast de tothom, per allò de l'agoratopia que ens unia als més habituals o fanàtics (agoramaníacs o agorabituals) o als passavolants com jo mateix (agoraocasionals), que ens resistíem a comparèixer durant les fredes nits lleoneses. Aquesta proposta agoralèxica va anar agafant volada i vindrien les primeres llistes de paraules per donar contingut a les fulles de l'agorallibre i durant la darrera sessió a l'agoralliure em vaig disposar a fer pública la revelació de l'òliba fromisterana. Sabia de la gosadia del meu discurs agoratista, era possible em trobés sota els efectes d'alguna mena d'agorahipnosi o la incomprensió de l'agorauditori em fes recular en el meu agoraprojecte, però en entendre aquelles paraules ens pertanyien a totes i a tots no sols les vaig escampar per l'agoramegafonia sinó que em vaig comprometre en l'empresa agoraeditora.

Esbòs de pròposit

Novament temptege

Novament assage

Una provatura

Diàleg subtil

Proposta fràgil

Vorejant la riba

Fitant el bosquet

Explorant la platja

Intentaré guaitar al terrat

Intentaré passejar les hortes

Encetar un camí

Endinsar-me a la drecera

Pasos

La pel·lícula (Chappaquiddick) sobre un escàndol a la vida del senador nord-americà en Ted Kennedy que ¿acabarà? amb les seues ambicions per la cursa presidencial americana, i la dedicada a la corrupció de les Espanyes, El Reino, com que posen davant l'espectador a les sales del cinema el pitjor de la vida política, ¿hi ha alguna cosa bona? Certament que la mirada d'en Pedro Duque, astronauta i ministre, no la relacione amb les maniobres de certa premsa i certs individus per influir en aquells que prenen ara com ara decisions, el personatge resta tocat sens dubte, millor tornés a l'òrbita terrestre. Tot plegat et fa desconfiar de noticiaris i paraules de polítics, d'entrevistes (en la Bárbara Lennie veia a l'Ana Pastor) en prime time. Els assessors del senador tracten de construir un relat, estan disposats a arribar com sia a netejar la seua imatge, el polític es revela maldestre i mentider. Tot el voltant de Manuel López Vidal, protagonista de la segona de les pel·lícules, està podrit, quanta alegria als dinarots, als iots, quanta mentida i impostura, la supervivència és un assumpte personal, individual, a la pregunta per què estàs en política, només trobem una resposta: per guanyar-me la vida, per guanyar-me-la bé. Veient als americans fabricant declaracions judicials, als fiscals d'allà fent i desfent com que les imatges de l'home xafant la superfície lunar d'aquell juliol de 1969 no te les acabes de creure: una gran passa per la humanitat? Una dona explicava a TV3 que era a la plaça de sant Jaume perquè la gent havia de defensar certs principis, semblava clar els polítics els havien decebut.

Llegint ací i allà. No entenc res

A Madrid passant compre un periòdic de Barcelona, La Vanguardia, allà puc llegir en Quim Monzó (article redó ¿sobre? el cobrament d'ús dels vestidors de les botigues), en Francesc Marc Àlvaro (donant pistes sobre la desocupació actual  de l'abandonat centre polític espanyol), en Lluís Foix, na Imma Monsó. A la part occidental de l'estat, sí arriben els quatre conservadors abcd, la sinrazón, el periódico global i el mundo mundial, tot molt plural, i  el que més em sobta són les notícies de la secció internacional que si en Putin fent pràctiques de tir, tot fent apologia de l'armament rus,  que si maduixes australianes farcides d'agulles, que si camions  refrigerats a Jalisco farcits de cadàvers a l'espera d'identificació, en Trump i el seu fiscal i el seu jutge conservador i una ex. Davant el panorama els articles d'en John Berger al volum Mirar ajuden a obrir els ulls i tractar d'entendre, impagables les reflexions sobre l'home i l'animal, els zoos.

Parlant de llibres, la setmana passada tenia entre les mans Las ratas d'en Delibes. Autor la ciutat del qual visitava diumenge, en una de les seues obres on el paisatge rural castellà, els animals, els conreus, les estacions, els fenòmens meteorològics prenen protagonisme juntament amb el Nini i el Ratero, durant una dura postguerra, on la supervivència és l'ocupació fonamental d'aquests habitants de la darrera cova del poble, l'alcalde del qual vol fer-los-hi fora, i han de competir amb furtius per les captures. M'ha vingut al cap allò del Tiempo de silencio, el protagonista de El camino, Daniel el Mochuelo, també un títol que deuria rellegir: Réquiem por un campesino espanyol, l'Espinàs caminant per les comarques sorianes.

El xat dels jutges és el títol de l'article d'avui del catedràtic en Pérez Royo a eldiario.es, arribats ací les sospites de manca de parcialitat i independència, de politització de la justícia, o de justícia polititzada, com que es confirmen en alguna mesura, no en teníem prou. Els moviments en les cúpules de tribunals i òrgans de govern del tercer poder com que no pinten gens bé per la integritat dels seus principis fundacionals i reforcen tot allò del corporativisme, endogàmia, deriva conservadora, manca de garanties (del mateix autor, interessants les reflexions que llegíem aquests dies passats sobre la presó provisional i les detencions judicials, arran del cas de la detenció de l'actor W. Toledo).

AVE

Sense aturar-se

No paisatge

No viatge

Mercaderia

Embolcallat

Sense avís de recepció

Estampats els segells

A cada galta

Sense parada

Sense estació de pas

Furtivament

Velocitat alta

Vida exprés

Open arms, braços oberts

Braços oberts

Tempteig humanitari

Perquè tots hi comptem

Llum en la nit

De totes les nostres renúncies

Sagrament salvífic

De les ànimes enfonsant-se

Dins l’oceà del gran oblit

No diguem sacrificis

Encara no hi haurà justícia

Si ofeguem les seues veus

Si ceguem tots els seus ulls

Obrim-los els braços

Distàncies silencioses

Al museu d'art contemporani de la ciutat de Valladolid vaig poder contemplar diumenge l'exposició La intensidad del silencio del pintor  Juan Genovés, això va ser al matí, per la vesprada als cinemes Manhattan vaig poder veure la pel·lícula Las distancias d'Elena Trapé. En caminar cap a l'Estació del Nord vallisoletana o del Campo Grande, els Vivers d'aquella metròpoli o el seu parc central, per tornar a Lleó, no vaig poder deixar de relacionar les dues experiències visuals: l'individu, la soledat, la incomunicació, la relació, les vides que es creuen i deixen els seus rastres, la buidor, els buits, el silenci, l'abandó, els comiats, l'home, la dona sols, les lluites, les esperes, les abraçades, els retrobaments, la solidaritat, l'amor, el desamor, esperances frustrades, la por, la repressió, la frustració, les fugides, les imposicions, les derrotes, la massa, l'anonimat, la solitud...

Tinc la impressió arriba un moment deixem enrere les incerteses de la joventut i entrem de ple en una maduresa que té bastant a veure amb el propi camí, l'experiència personal, en solitari de l'individu, el viatge berlinès de la pel·lícula citada igual és aqueix moment de trencament, quan descobreixes qui creies l'amor de la teua vida no t'estima, o aquell de qui t'havies enamorat és un masclista, o els teus fracassos et demanen deixar enrere l'alcohol i les festes nocturnes i prendre per les banyes la situació o que ja toca saber què vols, donant la cara. Tot i que les febleses dels protagonistes són ben comprensibles i deixaran seqüeles, l'amistat és alguna cosa més seriosa que aqueixos lligams estudiantils, intueixes segurament tenen més a veure amb l'anècdota, amb unes coincidències generacionals potser, del tot punt superades camí dels quaranta.

Els quadres de Genovés no deixen indiferent, t'acabes reconeixent en algun punt anònim, veus estols d'ocells desplegant-se, recollint-se, persones desesperades en moviment cap a un no lloc, un límit, un horitzó, veus una fugida i un retrobament també, guaites per on ho fa el franctirador, el teu punt de vista és el seu per un moment, les curses desesperades poden recordar una cacera indiscriminada, l'anonimat de les víctimes interpel·la qui veu, esdevenint testimoni d'un fracàs, de pèrdues irreparables que deixen el món més orfe. Quanta nuesa! Quant de fred!

Portàtil

Portaria les flors

Portaria els versos

Portaria la salutació

Aquell somriure encès

La provocació d’un altre

On habités l’alegria

I ja corrent sobre l’arena

Lliscar fins l’ombra d’un arbre

On guarir tristeses

Farcir un goig momentani

I arribar a saber

D’un petit espai de trobada

Sense quelcom més

Per fixar aquell punt

Des d’on bastir un horitzó

O fitar un cel provisional

Gairebé res sense represes

Sense por més que una nota

Fugissera i errant

Lluny de menyspreus i clarobscurs

Lluny del terratrèmol

De les hores absents

En vetlla

Era això vetllar

Estellesianament

Vetllar la llarga nit

Estilogràfica a la mà

Gargotejant sobre la plana

D’aquell quadern santificat

Era precisament això vetllar

Mena de síntesi

Mena de premissa

Per bastir demà

La nit guanyava un sentit

El sentit possible

Posades les ulleres

Passades les hores del dia repetit

Era això vetllar

L’antiga llarga nit

Del poble de la gent de les persones

Dins aquell silenci

Rotund quasi definitiu

Sense esdevenir despulla

Sense pronunciar un mot

Arrenglerant-los

Posant-te’ls al davant

Donant-te testimoni

Era això vetllar

Sobre l’escriptori

Explorador del terreny incert

De les hores fosques

Territori desert

Espai màgic

Llarga nit en vetlla

De vetlles

Pensant la llum de les estrelles

Encenent l’espelma

D’una certesa breu

Miracle d’una espurna

Espill del rostre fugit

El País de la Mentida

Mentida farcida de mentida

Mitges veritats

La mentida sencera

Empassant-se

Entrepans de mentida

Al míting

Bevent ampolles de mentida fins la matinada al bar

Lliurat a la cuina creativa de la mentida

Ara en discurs

Ara en frase amplificada

I repetir-la

I repetir-la

Micròfon en mà

Escrita sota la fotografia

Mentida i mil vegades mentida

Fins creure-te-la

Fins fer-la la teua veritat

I et diran mentider

I diràs no era mentida

Ara i ací

On faça falta

Per totes i tots

Fent-la vostra

La meua mentida la vostra veritat

Després de tornar del Bierzo

A tots, a totes, se'ls queda la mateixa cara quan es descobreix què hi ha darrere de la seua titulació, del seu currículum, ara ja té igual el partit, el rosari d'excuses és el mateix i ja les hem escoltat abans senyora ministra. Finalment algunes, alguns abandonen la política, per fi, encara que un poc massa tard, quant de mal, quin rosari de víctimes. El curs comença fortet, i es confirma el regust que ja teníem de canvi de cadires, de cromos, de cosmètica política i gràcies, donem gràcies senyor. S'obri el curs judicial i la fiscalia acusarà com sia, del que sia, però acusarà, s'obri el curs escolar i tenim un fràgil futur que oferir als estudiants.

Sobta la preocupació per la política del sistema central ibèric enllà, quan aquesta part de la península es buida, es buida primer dels visitants ocasionals de l'estiu que obriren momentàniament les portes de les cases tancades, que van remullar llurs cossos en els freds rius lleonesos, en les piscines obertes al net cel de l'agost com una gran novetat. Sobta l'abandó de les magnífiques valls del Bierzo, el testimoni fragmentari d'una llengua abandonada per sempre més, el record fosc dels maquis, de les persecucions i la repressió, de la vella caserna de la guàrdia civil que es ven todo por la patria, les banderes a les façanes de les unifamiliars com les podem veure a les pel·lícules nord-americanes, éssers amb la memòria perduda, venuda, envaïda, miners que ho deixaren tot dins un pou fosc i no poden eixir d'allà, fills que marxaren a estudiar i no tornaran mai més, una antiga arquitectura que s'enfonsa o desapareix entre nous materials tot val, televisors que repeteixen les mateixes mentires que després seran argument d'una conversa, igual que totes les converses, motos que fan esclatar el silenci amb violència, vehicles tot-terreny per arribar a tot arreu, un transport públic que arriba on arriba i com arriba, residències de vells que esperen la fi inexorable, famílies trencades, patrimoni rupestre abandonat, excavacions per fer que mai es faran, personatges disposats a aprofitar-se del més ignorant, rosari d'esglésies on encara es predica un discurs gens evangèlic, ens salvarà el turisme, sí el turisme de masses, que vindrà a veure'ns, a visitar-nos, amb la butxaca plena i ganes de romandre i gastar, que bonic. Em quede amb l'arc de sant Martí, recordant-me encara l'alegria dels colors enmig de la nuvolada.

Prenint posicions

Allò més inquietat sia, per exemple, l'enviament o reforçament de la seguretat a Catalunya les vespres de la diada de l'onze de setembre. S'han estalviat ara enviar un estrambòtic vaixell, però allà que van amb tota la seua estètica fosca, quasi fúnebre. En Sánchez Cuenca a l'Infolibre apuntava, així ho entès jo mateix, que al partit governant a les Espanyes el que pitjor li pot anar són les renúncies, i a hores d'ara, sembla, en van unes quantes en matèries sensibles, aqueixa estètica del nuevo gobierno a qui més toca és a la gent, a les persones, que veu com els drets es fan malbé dia rere dia, milions de votants, homes i dones que també, van votar Podem et alia, tant menystinguts/menystingudes com recorda na Rosa Mª Artal a eldiario.es. La reacció d'elits i oligarquies no s'ha fet esperar i tots els seus mitjans ja disparen a discreció. Un té la impressió el pacte més progressista (i que ja intentaren) al que els socialistes aspiren és amb el senyor ciutadà en Rivera, ara que si a aquest li va millor es lliurarà als braços de l'altre Pablo, amb programa cent-cinquanta-cinc.   

Ja no volem l'estatut

Veient com acabà allò de l'estatut retallat constitucionalment després del preceptiu referèndum ciutadà, com que es per pensar-s'ho el que ara en proposa el senyor president de les Espanyes, tenim ja una altra llegenda per a futurs adhesius, tant me fa el color que es faça servir: Un altre estatut? No gràcies. Posar-se a redactar més estatuts em sembla no toca, a l'estat el que legisla el parlament català no li agrada massa, només cal veure la quantitat de recursos contra les seues lleis, que acaben com acaben. On aqueix senyor deia referèndum per l'estatut, altres han vist gegants, precisament el dia que coneixem els partits dretans i el dit socialista i  obrer i espanyol barren la constitució d'una comissió per investigar el rei emèrit, açò d'emèrit vol dir que no es toca. Al regne de les valencianes i dels valencians, el president del seu parlament ha estat objecte d'atac per manifestar la manca de justificació de la presó dels polítics i polítiques catalanes: Senyor Morera que vostè no es pot posar del seu costat, que vostè presideix les Corts regnícoles, que estem en un estat democràtic i de dret, que és el president dels valencians i les valencianes, per l'amor de déu... quina vergonya! Al parlament valencià, sembla no veurà tampoc la tan esperada llei electoral amb el retall percentual aquell derogat finalment. Per cert que la reforma de l'estatut valencià està per la capital del regne gran aturada sine die: Si tant l'interessen els estatuts senyor Sánchez. Tot plegat et porta a concloure que ganes de canvi, canvi profund com que no hi ha massa, sí molt de focs d'artifici, un poc d'improvisació i res més: Campanya electoral? Per a més contradiccions crec s'ha creat una comissió per recuperar allò de la justícia internacional i som incapaços de tenir una justícia nacional imparcial i independent, homologable, en uns moments que si no fos pels tribunals europeus, provinciales per alguns mitjans, no s'hauria parat els peus a tot el despropòsit processal contra els independentistes muntat per l'estat.

Al ràfec de sant Martí

Vaig re-visitar la ciutat de Palencia el dia de la vint-i-tres edició del dia del Palentino ausente, és a dir el proppassat dissabte, primer dia de setembre, el mateix dia precisament que a Frómista podíem llegir una pancarta proclamant allò de Frómista con el deporte i amb el que faça falta vaig pensar. Un veí del carrer principal, ignore si palentino absent o present (tinc algunes teories al respecte que ara no explicaré), de la capital de província, havia penjat al costat d'una bandera espanyola rojigualda amb l'escut constitucional i un crespón negro un cartell oposant-se a l'anunciada i decretada a hores d'ara exhumació de la vall, no d'Uixó ni d'Albaida ni de Gallinera que quede ben clar, tot palesant que aquell monument també és memòria i que en tot cas devia anar-se contra en Torra, veges tu, perquè aquest volia atacar l'estat (oído cocina o visca la llibertat d'expressió o com diria aquell: Que què?). A la bandera provincial apareix brodada la potent divisa Armas y ciència, inspiradora d'aquella associació d'amics de l'escopeta de western, sembla. Dins l'església de san Pedro de Frómista el guia afirmà tot explicant el difícil i torturat traçat de la planta eclesial Los que estamos torcidos hacia la derecha somos nosotros, bo, és una explicació i crec que bastant bona de la situació actual, sia quina sia aquesta. I per a cartells, el de santa Clara, a Carrión de los Condes (on s'anunciava a alguns aparadors la presentació del volum Comentarios carrionenses  a los cantares),  abans d'accedir al seu temple, sense rubor o caldria dir sense pudor es llegia un impagable:  Cúbrase los hombros  (només els muscles?) si viene ligera de ropa (que ells lleugers de roba poden entrar?). Al salir, por favor, vuélvalo  a dejar aquí (referint-se als mocadors que penjaven junt al cartell amb els que es suposa es cobririen els muscles). Sense comentaris, tot i que ja a l'interior, agenollat davant una impressionant custòdia amb el nostre senyor exposat, un pelegrí de trets orientals vestia una samarreta il·lustrada amb caràcters totalment incomprensibles per mi, que en tot cas em feien preguntar-me si superarien el ja llegit a l'entrada. A Carrión precisament, qui em va semblar un pelegrí em preguntà en un clar castellà USA per un supermercat davant la magnífica façana de l'església de Santiago, no podent-li informar al respecte i adonant-me'n més tard la botiga on s'oferia Todo para el peregrino ja havia tancat,  i al bar on vaig dinar un veí va contestar a l'Ave Maria puríssima d'un altre amb un alegre Sin pecado con cebolla. Als amics de l'àgora de la poesia de Lleó els diria, acabe ja, que el mussol que cercaven desenfrenadament divendres a la nit va arribar dissabte a la matinada a sant Martí de Frómista, on es troba penjat al ràfec voladís de la façana de ponent, protegint-se del sol quiet com una pedra, tot preparat per enlairar-se amb els primers versos de la nit, en realitat ell era qui m'havia portat fins aquell estrany indret.