L'olivera

S'emporten una olivera (El olivo d'Icíar Bollain), molt lluny d'aquell Maestrat entranyable, paisatge curosament bastit per la mà de dones i homes, generació rere generació. El iaio de la pel·lícula em recorda el meu, pujant la figuera, desafiant les febleses del cos, la paciència de les filles, recorda el pare sempre amb l'anar al camp, la preocupació del reg, el combat contra les males herbes (que si verdolagues, que si cànem bord), l'esporgada de l'arbrat serra a la mà, el veïnat emprenyat en veure desaparèixer l'eucaliptus, resignat en arrencar la palmera malferida pel morrut roig. La xicona, la néta, l'Alma, com que sap que la pèrdua de l'arbre és la pèrdua de la vida i crida fort, rebel que voldrà reparar tanta malifeta i està disposada a anar on faça falta amb pla o sense.  

Societats literàries

Sovint en parlar de la guerra mundial s'obvia la invasió de Noruega, sovint la de l'illa del Regne Unit Guernsey, situada al Canal de la Mànega, com es pot observar al mapa que obri l'edició en castellà (Salamandra) de The Guernsey Literary and Potato Peel Pie Society (de les escriptores Mary Ann Shaffer i Annie Barrows), la versió cinematogràfica (dirigida per Mike Newell) de la qual es pot veure als cinemes lleonesos en la versió doblada (malauradament no en versió original) al castellà. El llibre és un recull de les lletres que intercanvien els diferents personatges que apareixen al voltant d'una escriptora (Juliet Ashton) que en la immediata postguerra a Londres cerca un tema pel seu pròxim treball, després de presentar el recull de les columnes que ha anat publicant periòdicament sota pseudònim (Izzy Bickerstaff) a la premsa anglesa (Spectator). L'adquisició pel Dawsey Adams, habitant de l'illa esmentada, i membre de la societat literària transcrita més amunt, d'un llibre (de Charles Adams) que va pertànyer a l'escriptora els posa en contacte i obre la porta a la jove autora per acostar-se al lector, a la societat i a l'illa (la matèria literària). Els llibres i la lectura, l'escriptura, acostaran aquestes vides. Tinc sensacions, em dic a mi mateix, pròximes a la lectura de Jane Austen, Morley (La llibreria ambulant), de Ray Bradbury (Farenheit 451), de Helen Hanff (84 Charing Cross Road) o a la pel·lícula La librería (I. Coixet). El recorregut de la creació ve precedit per l'esforç d'entendre, per la voluntat de formar part fins i tot, des del respecte per l'altre i també sense renunciar a l'humor. El llibre l'ha triat el club de lectura de Varillas per la seua propera sessió literària, tant de bo puga servir sinó d'inspiració almenys de punt de trobada per lectores i lectors d'ací i d'allà, acomboiats en l'apassionant aventura literària. Una aventura, per cert, en què es troba embarcat el programa sobre llibres i literatura Plaerdemavida que ahir dissabte, abans del noticiari de la nit (horari immillorable) es podia veure a la televisió valenciana: magnífic!

Viktor i Sula

Cold war (Pawel Pawlikowski) fa un recorregut de la música d'arrel popular, recollida als països polonesos magnetòfons em mà, fins la música ¿popular? dels seixanta, interpretada a una mena de festa nocturna de jerarques del règim, recorregut sonor per una banda, amb memorables parades al cant coral i el jazz, lligat alhora a les biografies dels protagonistes Viktor i Sula, que viuen un amor passional a cavall entre la postguerra i la dictadura polonesa, passant per un exili necessari, de supervivència. La història sembla abocada al blanc i negre més expressiu, amb moments de lluentor on l'espectador pot trobar brins de bellesa impagable, trenada la narració amb fragments presentats amb agilitat i precisió, amerada d'una tristesa que sembla no tenir fi, sense remei possible, en un ambient de resignació opressiu fins l'anul·lació de l'individu, que esquerda l'amor, al mateix temps que li donarà una potència ¿transgressora?

Tardor lleonesa

El fred ha arribat, el percep recorrent-me les cames sota els texans. Comence a enganxar-me a la predicció meteorològica, per agafar un paraigua, per posar-me l'impermeable, un jersei. Fa algun temps al migdia, després de l'entrepà, prenc una camamilla i aleshores aprofite per llegir algun poema, rellegir passatges d'algun volum de petit format que amague a la butxaca, és un moment de repòs, mena d'oasi enmig de les hores laborals, entre taules poblades de gent que fa un cafè, que s'atura abans de tornar al seu quefer quotidià. El local m'atreu pels vidres que et permeten veure l'avinguda República Argentina, una de les més actives de la ciutat, mena de cau des d'on observar, sentir-se protegit, integrar-se d'alguna manera en el tràfec urbà, un racó semblant el trobe a les tauletes de la cafeteria El Valenciano que donen a Santo Domingo, on de vegades prenc un cafè amb llet acompanyat dels xurros que serveixen com a tapa a partir de les cinc i mitja, cert que per ací s'acompanya aqueixa beguda amb la truita de creïlla, però encara no estic en condicions de fer aquesta barreja. Una ciutat, un poble, a més dels espais exteriors, especialment els jardins, són aqueixos racons on pots trobar-te còmode, on pots observar, llegir, conversar, si tens aqueixa sort, amb bona companyia. Ahir vaig creuar, i crec més d'una vegada, el jardí de San Francisco, vaig passejar pel tram de jardí del Bernesga que hi ha entre el pont de los Leones i el de San Marcos, recorde les castanyes i les espectaculars corfes del fruit encatifant les voreres de la marge esquerra, els peixos observats des de les passarel·les, la tardor s'està fent molt present en aquestes àrees urbanes, també en el pati del seminari amb un roig espectacular durant les primeres clarors. El petit llibre que recull el guió de Manhattan d'en W. Allen m'acompanya, fantasiege en fer una pel·lícula de la ciutat, sobre passejades i pensaments ací i allà.

Galatea

El recomanable Los viejos amigos d'en R. Chirbes deixà pas anit a After de n'Alberto Rodríguez, són dues trobades diferents, la primera d'excompanys i excompanyes de militància política, la segona de dos xics i una xica que han creuat les seues vides per no sé ben bé quin motiu (estudis?), no sé si retrats generacionals, no sé si mena de cròniques de la devastació, no sé si narracions de les interaccions dels homes i les dones contemporanis. Un llibre, una pel·lícula... i un altre llibre.  Encara rellegint el primer  ben d'hora, a les mans m'ha arribat per recomanació del llibreter de Galatea Cicatriz de na Sara Mesa, hi havia anat amb la idea d'adquirir el darrer volum de la propera sessió del club de lectura de l'Ateneo Varillas, remenant entre les novetats he agafat, en llegir la contraportada, el volum Cara de pan de l'autora esmentada (cercava alguna cosa en castellà d'autor contemporani), com que podia llegir qualsevol cosa d'aquesta dona, per iniciar-me, el llibreter decidit m'ha proposat Cicatriz, així que he començat el viatge en dinar, a la solapa del llibre una frase d'en Chirbes: Sara Mesa levanta una literatura de alto voltaje trabajada con precisión de orfebre. Doncs això, que captivitat pel capítol 0, i inquietat per la Sonia i el Kunt m'he deixat portar. 

Galatea és una llibreria petita a tocar de la catedral, ofereixen llibres en anglès també, a l'aparador s'exposa una tria interessant de volums de diferents formats, davant del qual m'agrada aturar-me en passar per aqueix carrer, de vegades alguns tenen incorporades petites notes manuscrites sobre el contingut. Amb el llibreter coincidia, de tant en tant, a la tenda de despatx de pa i dolços que oferia pa de Benazolve, tristament tancada, avui he comentat amb ell el descobriment de l'autor de teatre en Juan Mayorga, llegit al club de Varillas i rellegit aquesta setmana a tast de camamilla, novament Emmanuel, John-John i Odín posats a prova.   

Ganes de tornar

Amb el temps tenim una nova perspectiva dels esdeveniments: històrica? Les sensacions del moment com que d'alguna manera deixen el seu rastre a la memòria i a poc a poc s'esvaeix i desapareix, llavors ens aboquem a la interpretació, a la fabulació, a la nostàlgia, a les evocacions. Amb el cos del dictador un ja no sap que seria millor si deixar-lo on està o portar-lo on volen els familiars, amb honors militars o sense, és clar que com a batejat l'església l'acollirà al seu si, el que no queda tan clar és la predisposició eclesial a altres acolliments, bo, ja s'ho faran o ja ens ho faran. La divisió de la dreta és evident, l'actual tricefàlia com que deixa el centre a mercè del sanxisme més ambigu, esperen que si tots aquests tres es confabulen l'Espanya de les autonomies no la coneixerà ni la constitució que la va donar a llum. Quina gràcia els constitucionalistes, guardians de les essències, recordant-se dels passatges de la Carta Magna que més els interessen (la bandera, la unitat, una de les llengües, el 155, la inviolabilitat de segons qui, la independència del poder judicial), oblidant la resta, d'entrada tots i totes no són espanyols i espanyoles tal i com els/les escoltem expressar-se, de la pluralitat i la diversitat no en volen sentir o llegir res: unitat, unitat, unitat. Falsa igualtat la que proclamen, com que ja alguns/algunes són més iguals que altres. Els estralls del que ha estat més que un intent de vendre-ho tot fan feredat, i hi ha ganes de tornar a acabar la feina amb màster o sense.

La vespra

Vespra del Nou d'Octubre, el dia de les paelles al meu poble. Sobre la significació d'aquesta diada s'ha escrit molt, com tants altres dies festius he acabat per no celebrar-lo, decebut amb tot el que m'envoltava, una mena d'esclat del cofoisme més banal i prescindible, oportunitat rebentada per moltes ganes de fer fracassar, una vegada més, qualsevol esperança de creure'ns, de saber-nos, de fer-nos-ho nosaltres, des de les nostres particularitats, començant per la llengua contra la que tant s'ha lluitat per fer fora de l'espai públic i privat, acabant per les festes transformades en expressió insuportable de la massa èbria i orba, alhora grollera i desenfrenada, manipulada sovint, enganyada. Així no companyes, companys, definitivament abocats a una pèrdua irreparable de caràcter, de personalitat en la gran boira del sistema despersonalitzador i devorador de l'individu, dels pobles, alineador, entabanats per maniobres polítiques barroeres. I no es tractava de tornar a la tribu, ni rotllar-se amb una bandera, ni de cantar segons quins himnes, ni de participar en desfilades, es tractava d'una dignitat gojosa, d'una participació veritablement democràtica, de l'exercici d'uns drets legítims, del compliment d'uns deures constructius, amb responsabilitat, amb voluntat de ser nosaltres i conviure amb els altres.

Tant de bo

Digueu-li amor

Digueu-li estimar

Digueu-li goig de ser amb

Digueu-li si voleu pau d’esperit

Digueu-li també en comú

O compartit

O comunitari

O de tots

O teu i meu de nosaltres

Digueu-li diguem-li

No caldrà un diccionari ni una gramàtica

Tampoc unes regles senzilles

Caldrà una empenta d’aquell vent favorable

O d’un alè impertorbable d’una serena paraula

Tant de bo

Ja direm amor ja direm estimar

I tot allò i tot açò

No em demaneu ho grave en pedra

Ho deixe escrit a la platja

Potser ho diré una vegada

Gosaré dir-ho una altra

Ja m’enteneu

Tant de bo

Vesprada de dissabte

Un mercat medieval, un altre de tradicional, els supermercats de cada dia, les tiendinas de sempre, desenes de locals tancats, abandonats per incompareixença de clients, aquest és el panorama comercial del centre lleonès, tot adobat de multituds que es barregen pels carrers buits de veïnat, d'edificis en venda o transformats en apartaments turístics. Un guia repeteix a un grup algunes idees sobre l'origen i evolució de la ciutat, vianants forans ressegueixen la trama urbana sobre un planell de paper, altres mòbil en mà caminen teledirigits. Grups de joves celebren comiats de gent fadrina pròxima a celebrar allò que en diuen casaments. Les terrasses ofereixen les darreres hores de consumicions a l'aire lliure, sense cap mena d'aixopluc o calefacció. Dissabte de vesprada han tancat les llibreries, pense els lectors llegeixen ja a les llars, sota l'escalf d'una manta, esperant la primera furgada dels freds després de l'enyorat estiu.  

Enrere

De vegades ja et senties espentat

A agafar aquell impuls d’eixir atrotinadament deixant enrere

Allò que poguera ser la teua llar

Allò que endreçaves dia rere dia

Pujar a un tren amb quatre coses

Dins una bossa de tela

Fer el camí per no restar aturat

Sabent-te mòbil transportable

Deixant enrere la cambra buida

Deixant enrere rutines gastades

Enllà dels dies enllà del calendari

Eixir volar obrir

Saber on no vas

Tenir la remota idea d’on no arribaràs

Esbossar una destinació

Marcar les fites lleugerament

Deixar-te prendre les hores

Deixant-te la vella pell en el camí

Lligar-te el rellotge al canell

Posar-te les ulleres

Despertar amb el primer raig

Submergir-te en el goig de les hores

Preguntar-te i respondre’t a glopades

Camins de ferro

Núvols de sal

Aigües al terra

Falcó caçador

El bitllet per favor

Vostè on va

Es tanca la porta

El tren corre cap a un nord

Lara

Girl (Lukas Dohnt) va mantenir-me en un estat permanent de tensió a la butaca. La tensió de qui contempla la incomoditat d'una adolescent dins del cos d'un adolescent, lluita permanent per ser muller en l'esforç quotidià de la dansa, de les relacions familiars, del cercle de companyes i companys de classe. La vellutada veu masculina contrasta amb la determinació de la dona que es forada les orelles o pentina el llarg cabell ros, que s'enfila per l'aula de ball com una agulla daurada en moviments perfectes.

Recomptant despropòsits

Pel periòdic El País allò de l'1 d'octubre va ser un recompte, d'independentistes que no de policies i guàrdies civils, però un mal recompte supose, pel llegit al seu editorial d'ahir, a més a més, adobat d'imatges, unes quantes, manipulades venia a concloure l'homilia dominical, amén. Com a lector doncs, ja em va bé cercar on crega convenient la informació i els comentaris, sovint et trobes perles com aquesta. Del que no en tinc cap dubte és que la resposta del govern estatal va ser profundament antidemocràtica i anticonstitucional, passant per damunt dels drets de les persones i pobles que aqueix estat tenia que garantir sí o sí, i a colps de porra fent ús de material antidisturbis com que no són maneres, podíem fer un autèntic recompte de despropòsits per cert. 

A l'Horta, almenys aquella part que vaig habitar, no era el mateix cagar-se en déu, que en Ceuta, que no en Melilla, o en Dénia, que en les putes del Grao, tampoc cagar-se en l'hòstia, que en l'hòstia consagrà (quan t'ho deia un home gran vestit amb roba fosca des d'un tarongerar la cosa era greu), que en la mar salà, per tot hi ha graus, amb perdó o sense. Doncs això: Ave Maria puríssima!