Ací ho deixe

Tornant a Lectura fácil la novel·la posa en solfa la institució civil de la incapacitat, i tot el que se'n deriva com ara l'esterilització de les persones incapacitades, la tutela sota la que viuen, les relacions familiars fins i tot. Injustificable la censura sobre el text de la que hem tingut notícia. Exercici remarcable les descripcions relatives a la dansa, les relacions sexuals,  de gran dificultat tant pel que fa a la construcció de la narració, com per a la pròpia comprensió del lector que açò escriu. Els diàlegs entre la senyora jutgessa i les protagonistes en el procès novel·lat tenen moments de lucidesa i humor reeixits, retratant amb bastant fidelitat, em sembla, tics i maneres, llenguatge, del poder judicial de cada dia. El que se'ns mostra és molt bèstia, segur que la realitat supera la ficció. 

La gent aplaudeix, pica cassoles, les baranes dels balcons, posa l'horrible Resistiré, escolte una veu femenina cantant a la primavera, l'estiu, la proximitat entre persones, s'escolten crits d'infants, algun gos lladrar... passen set minuts de les vuit. 

Lectures recents

Anit em dormia després d'escoltar una llarga entrevista a la jove escriptora Cristina Morales, en despertar al matí el mòbil havia exhaurit llur bateria i he pensat en el pitjor dels aïllaments, don't panic. Aquests dies vinc llegint el seu Lectura fácil i sovint he tingut la sensació de no ser, per mi, un llibre de fàcil lectura, ans durant alguns moments ben al contrari. Tot haig de dir-ho: igual com a lector hem deuria aplicar una miqueta més amb aixó de l'atenció lectora. Dit això, la radicalitat de la proposta, la distància dels missatges fa trontollar altres propostes, altres missatges més en la línia de l'statu quo, que ací acaba literalment estripat. Com que cal un cert grau de despreniment de prejudicis i d'assumpció de les realitats particulars de les protagonistes i el seu context. Aquesta lectura ha succeït en el temps la del petit volum, magníficament editat per Club Editor, Permagel, d'Eva Baltasar, de ritme embogit, de protagonista rebel, en constant reafirmació, decidida a ser ella mateixa, a no deixar-se manipular, ni permetre cap manipulació externa, ni familiar, ni social, ni acadèmica. Veus literàries portant-nos a les lectores, als lectors històries de gran força, assumint riscos. 

Tant fa

Mirem per les nostres seguretats. Preocupa si cobrarem la nòmina íntegra d'un mes que no hem treballat complet, si cobrarem l'extra. Preocupa si ens faran fora. Preocupa lo nostre. L'oficina és un amagatall sinistre ple d'expedients amuntegats, un telèfon que no sona, les dones de la neteja fregant amunt i avall, un control de portes inactiu, alguns funcionaris que obren portes i despatxos. Tots els judicis s'han suspés. No cal que vinga al metge forense. Els calendaris que portaren els sindicats, sobre els que projectàrem vacances i permisos pengen dels taulers de suro inservibles des d'aquell 14 de març, tant fa si avui és laborable o festiu, si en vindran més de laborables o festius. A les vuit s'escolta el veïnat expressar-se. Ja tant fa, sia pel personal sanitari o per un mínim de dignitat universal. 

Percepcions

Al supermercat trobes un company d'escola, encara us parleu un moment mantenint alguna cosa pareguda a la distància de seguretat. Els clients em sembla es mouen pels corredors de productes amb desconcert. I ara sí: ni un roll de paper higiènic, ni un roll de paper de cuina, ni un paquet de tovallons, ni una capsa de mocadors d'un sol ús, ni pa de motlle als prestatges... El carnisser despatxa a contra-rellotge, se li han acabat les garrafes d'aigua, encara es pot comprar el diari, el forn de la cantonada no s'ha aturat, s'estreten els controls policials de mobilitat, cada compareixença, cada noticiari aprofundeixen la desfeta. A la ràdio noruega sona la vellutada trompeta de Miles, és el dia internacional de la poesia, sorprenc a les tórtores un parell de vegades sobre la barana del terrat, de tant en tant passa un passejador/una passejadora de gos pel carrer, davant el televisor pots viatjar pel món sencer assegut al sofà del menjador, anit Rick lliurava als passatgers Laslo i Ingrid uns salconduits per abandonar Casablanca i continuar lluitant per una llibertat amenaçada a tort i dret. Un home gran camina metres i metres per dins de la gàbia en què s'ha convertit el pis familiar. 

Darrere les mascaretes

La por del supervivent. Lluitar contra la por. S'escampa la por, per davant i per darrere del virus. Venedors de por i compradors de por pertot arreu. Ens salva una conversa telefònica, un missatge, una lectura, una cançó, unes notes musicals, ens salva només un moment, un instant enmig el naufragi general. Em confinaria per no veure res, no escoltar res, setmanes, mesos. I la tragèdia s'amaga, es magnifica, es dissimula, s'ignora, s'ensabona. En enfrontar-te a les xifres fredes de les víctimes, del rànquing de guanyadors i perdedors et trenques i de res valen aplaudiments, ni simulacres fallers, de sobte el silenci s'ho emporta tot, embolicat en vestits de plàstic, darrere mascaretes i guants, amb la respiració assistida. Són temps de recloure's rere la porta de la vivenda pròpia, dins la muralla de la ciutat, les fronteres del regne. Són temps de la pèrdua irreparable, tant de bo per preparar millor l'avenir. 

Notes per a un dietari

El vertigen dels dies esdevé un ric recorregut il·lustratiu per les inquietuds literàries, el pensament, les vivències personals/familiars, fins i tot, d'una figura notable de l'edició, la traducció, el treball cultural, la intel·lectualitat valenciana contemporània: Gustau Muñoz. Sense oblidar els diversos reconeixements a unes quantes personalitats que recorren les fulles del volum editat per l'Avenç, l'acostament a episodis recents de la història més pròxima, a àmbits com ara l'universitari, l'editorial valencià.  

Falles d'orxata i fartons

Escolte en Monleón parlar sobre la primavera valenciana i m'adone cada paraula que va dient avui, ara sona diferent: carrer, plaça, falla, ninot, bunyol, Micalet, pasdoble. Guaite al balcó i recorde boirosament aquells dies de sant Josep del desaparegut carrer de la Barraca, com de lluny en el temps. Veig una tórtora i una merla entre les plantes del solar familiar, alienes a les cabòries dels humans. Tot i reconéixer els esforços d'alguns de fer present la festa gran, el silenci ensordidor escampa llur mant arreu, cobrint-ho de profunda tristesa, malgrat dicursos de la por i de l'heroisme. Tant de bo aquest any les falles, com un faller manifestava fa uns dies, siguen d'orxata i fartons. 

Alarma, alarma

I demà què ens diran des de la casa reial que ho senten molt, que s'han equivocat, que no tornarà a ocòrrer? Igual ja només, en aquest moment crític, s'entèn la dimissió, reial. Ens demanen confinament i responsabilitat. Alguns/algunes porten ja molt de temps apartats, confinats, exclosos, no ha fet falta cap reial decret, ni cap estat d'alarma, per elles/per ells l'alarma no ha deixat de sonar, cada dia, des de fa molt temps, des del principi dels temps. Desconfie de les propagandes nacionalistes, dels discursos encesos, dels que aprofiten qualsevol circumstància per exhibir muscle. Tot és imperfecte i millorable, molt imperfecte i molt millorable: en això estem. Em costa concentrar-me en la lectura, escoltar música, veure o escoltar segons quines programacions: esperar còmodament des de casa què?, qui? La injustícia ara colpeja més prop, es deixa sentir més a la vora, amenaçant les nostres fràgils seguretats. Tot adquireix un altre color, altres tonalitats. Ella no ho va poder suportar i ahir es va treure la vida. 

Entre alarmats i confinats

I de sobte una amenaça al nostre estil de vida. I de sobte un senyal gegant d'STOP davant els nostres nassos. Un altre rastre, evidència del col·lapse profetitzat. Superat el moment de distesa, o no, tertúlia igual ens trobem en el de profecia complerta. Massa tard? Confíem en la troballa científica per aturar la desbocada criatura vírica, que no sia massa tard. Anit, pel carrer Colom de València s'escoltaven els aplaudiments del veïnat, un viva E., un captaire em va demanar almoina tot sostenint la corretja d'un petit gos i una xica vora la trista façana de l'Estació del Nord repartia mascaretes entre estranys vianants, encara els missatgers repartien paquets pel carril bici, ara sí, ara més transitat que l'autovia. Malgrat la crida a l'aïllament molts avui no ho poden fer, a risc de perdre, entre altres coses, la feina. Ací també ha hagut classes, sacrificats i sacrificades. En temps més de "tele" que mai, en temps més "individuals" que mai. 

Florides

La flor del taronger és a punt de despertar i expandir el seu perfum per les atmosferes més pròximes. Alhora el cirerer ha florit generosament les petites branques despullades encara. L'ambient faller esclata des dels primers minuts del jove març per donar la benvinguda a una primavera que es desitja gojosa. Veiem envellir el nostre voltant, el propi rostre, ens neguiteja tot el muntatge absurd al que ens dediquem per sobreviure. El vent que escombra aquestes comarques costaneres porta records del rigoròs hivern d'altres contrades i el cos demana guardar abrics al fons de l'armari, habillar-lo amb robes més lleugeres, tot arribarà. 

Vam veure morir televisivament el Merlí en reivindicació d'un inconformisme juvenil, d'un esperit crític conreat des de les aules d'un institut. El seu adéu va ser com el trencament de la llavor dins del solc, instant del part intel·lectual gojós. La televisió dirigida per l'Empar Marco ha demostrat era possible un producte d'ací, de qualitat i rigor, clarament diferenciat del que coneixem com teleporqueria, finalement formativa i entretenidora, en valencià, en legítima oferta en un mercat plurilingüe. 

Entre les fulles

Ciudadano Zaplana, en rememoració d'aquell cèlebre ciutadà Kane, és el títol d'una frenètica crònica de la pujada i caiguda del ex-president de la Generalitat dels valencians i valencianes que ens proposa amb pèls i senyals en Francesc Arabí. L'aclamat amic del cantant melòdic resident a Miami, Julio, ho tenia molt clar i de segur que la seua ambició s'encomanava de tots aquells que el van envoltar fins al final judicialitzat dels seus dies. Que ell necessitava diners, molts, per viure no ho va poder amagar a les anul·lades gravacions del Cas Nasseiro, que tot plegat acabà en bandositats i vendetes pròpies del que hem vist com a màfia al cinema el llibre ho testimonia aclaparadorament. I sí, certament, aquella Comunidad Valenciana que ell heretés dels socialistes d'en Lerma, lo que quieras Joan, no la va conèixer ni la mare que la va parir, després del pas d'aqueixa força transformadora que es diu encara Partido Popular, tot i les complicitats recents del de Cartagena amb els Ciudadanos d'en Rivera i Arrimadas, una altra força transformadora i regeneradora, liberal, fins i tot de la suposada neutralitat de la Junta Electoral Central, deo gratias. 

Si aquest carrer fos meu d'Stefanie Kremser (Edicions de 1984, amb il·lustracions de la pròpia autora) és un carrer de carrers, un itinerari vital, un passeig en ocasions, un carrer que s'eixampla en un bosc frondós o un mar de vida. El to autobiogràfic es barreja amb el to nòmada, d'algú que es busca en les geografies que ha viscut, que l'han acollit, per on ha desplegat un jo que és tots els "jos", cressol de colors diversos, altaveu de llengües amb les que dir un ésser complex, ric. L'ésser que es deixa entreveure entre línies es cerca a ell mateix constantment, l'impuls existencial és l'acceptació de l'oferiment riquíssim dels espais viscuts, dels éssers coneguts. La riquesa d'una persona són totes les que ha sigut, el tresor que s'amaga en una caixa forta que custodies fidelment, de la que ignores la combinació per obrir-la. Reivindicació de la possessió preuada, ans que de la propietat fortificada.