La sequera d'aquest temps fa molt de mal als arbres, alguns, diuen, presenten floracions que no toquen, probablement tot plegat afectarà els seus fruits.
Mentre camine pels carrers del poble, del polígon industrial observe les soques dels arbres, les branques, els buits on han estat encabits a contracor. Tinc la impressió d'observar cossos malmesos, que perden la pell progressivament fins restar en situació cadavèrica, terminal, irrecuperable.
Demanen reg, demanen terra, demanen pluja, demanen vents amables, demanen l'estimació del veïnat. Reben colps, pixats, pressió del formigó circumdant, de l'empedrat quadriculat, del mobiliari urbà, ventades embogides, temperatures extremes, fums de diversa procedència, solitud enmig de la vorera, llunyania dels seus parents.
De vegades he contemplat en plànols o maquetes petits arbres estampant amb llur verd el gris de megalòmans projectes de futur, una miqueta com una nota de natura, com un bri de vegetació per compensar triomfs incontestables de ciment. Pense aleshores que un bon dia, en fer-se grans, els arbres acabaran per amortir la pesadesa dels edificis, omplint de coloracions agradables les vistes darrere els finestrals projectats. Però sol passar el temps i els arbres no creixen, no van amunt. Igual és que no es planten les espècies que toquen o que la cura no és l'adequada.
Trobe a mancar molts arbres, arbres dignes, arbres estimats. Trobe a mancar un bosc a tocar de casa, de totes les cases. Trobe a mancar un verd on perdre'ns, un verd viu, un verd natural. Trobe a mancar una dedicació respectuosa a la supervivència de l'arbrat que ens circumda, al seu creixement harmoniós amb nosaltres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada