Igual estem malalts de tant de guaitar a la finestra d'aquesta màquina electrònica. Igual ha substituït coses molt valuoses en la vida de les persones: mirar el paisatge des del balcó o el terrat, xarrar amb una altra persona cara a cara, agafar un llibre i seure en un balancí i passar i passar les hores amb el seu discurs, embolicar-se amb el llençol d'un diari tot disposat a descobrir entre les seues columnes, escoltar música al vell equip estereofònic.
Els dies s'acurten amb vertigen, s'acostem a l'hivern nostrat, sense massa fred, potser un poc d'humitat, una sequera malaltissa. Els núvols tenen una textura ben particular darrere els vidres de l'estudi, els vermells són espectaculars durant el crepuscle, la il·luminació de les estrelles i estels presenta una intensitat molt potent. Em lleve i és de nit encara, les vesprades són fosques.
Els reclams del Nadal són una nosa que pague com un peatge indefugible. Ara com ara m'agafe als capítols de la darrera novel·la, a les músiques d'un piano desconegut, a una opinió que encara aporta alguna originalitat a parer meu. L'ambient és estrany com si l'estació meteorològica hagués desactivat la campanya política, com si aquest temps festiu de primers de desembre aturés qualsevol oportunitat o estímul de transformació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada