Porten mesos amb aquest serial polític, nosaltres seguint la pujada i baixada podemita, l'ofensiva mediàtica per defensar l'estatus quo, per arribar a la síntesi: Per ofrenar noves glòries a Espanya. És a dir: som on érem. I no parle ara d'independència catalana, ni d'autodeterminació valenciana.
No hi ha projecte, o si més no: el projecte és el que veiem al pronòstic meteorològic, al caminar pel barri formigonat, ple de cotxes aparcats a una banda del carrer, comerços llanguint amb grisor general, esquitxats per presències humanes quasi fantasmagòriques, del que en diuen zones verdes, que han esdevingut clos de gossos i criatures, de vells abandonats i amants adolescents, amb el centre comercial obert nit i dia per adorar déu, celebrar el seus sagraments, consagrar llurs manifestacions en la terra.
Fa gràcia el líder vençut, i apartat, dels socialistes, quan diu que va a agafar el cotxe per articular la seua alternativa a aquells que l'han fet fora de la Casa del Pueblo major. Es trobarà el paisatge descrit a sobre, amb un bri de grogor intens, uns bocins de taronja, una cremor tardoral. Ens agafem a allò que tenim, desesperadament, i no entendre que en la dimissió sovint va el nostre triomf, la nostra victòria digna, doncs segurament ens dóna tots els punts per a una altra sotragada. A les escoles de Ciència Política, el dia que expliquen els verbs polítics deuen oblidar-se sovint del verb dimitir.
I ells i elles tan contentos y contentas, esperant el premi, el tros de pastís, que els ha de lliurar el que tenia tanta pressa en ser investit, fins que va ser investit, deixant l'estat en funcions per passar a l'estat investit, estats dels que em costa veure les diferències, no els passa a vostès? Diuen que ha promès o jurat agafant-se a una Bíblia del segle XVIII, a la Constitució: Amén.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada