Davant la pròxima onada de fred

Diuen que venen dies molt freds, recorde el refrany sobre el febrer hivernal, rigorós. Estem a Espanya parle en castellà he llegit una magistrada li deia a un ciutadà empresonat, ara ho entenc, ni se m'ocorre pensar vostè tindria que defensar els meus drets lingüístics, uns drets que a vostè tant li fan: gràcies senyoria. La fi justifica els mitjans, tots els mitjans, públics, privats, veritat indiscutible ara com ara en la política de l'estat. Que algú decidisca cantar, a lo Ricardo sabes, davant un tribunal és una tàctica de defensa, a més si són fets que van passar fa molt de temps a nosaltres no ens afecta, aquesta declaració repartida convenientment acaba transformant-se en una mena de protecció contra preguntes, diguem, incòmodes. Si algú o alguna que ha d'impartir o repartir justícia falseja el seu currículum, doncs que no faran altres i quina mena de justícia farà? No troben que el llenguatge polític ara com ara ve a acostant-se a canonades al militar? Línia dura, molt dura. Açò ho resoldrem nosaltres, si volen votar ho farem cada quatre anys i ho continuarem resolent nosaltres, total votar què és, que posen un paperet dins una urna, una urna de les nostres per suposat. Totes aquelles consignes o crides del 15-M s'han fet malbé, tot el somni republicà se l'han cruspit amb la seua política de terra cremada, de fets consumats, la declaració de drets i deures ciutadans, els principis democràtics són paper mullat. Panorama francament desil·lusionant on la banca torna a guanyar sempre, se'ns tracta com a súbdits i se'ns imposa un règim por justo derecho de conquista. Em torna al cap la frase d'aquell guàrdia civil Hay que estar con los que saben y con los que tienen, o aquell xiquet tu  calla que parlen els majors. Finalment no toca.

Res greu

Durant els primers moments de la meua ¿actual? estada planetària en Max Aub escrivia el seu La Gallina ciega, el llibre jo el llegiria el llunyà 2017, vora la cinquantena, al dietari l'escriptor es troba amb el poeta Àngel González. Durant una llunyana Fira del Llibre de València, crec recordar, vaig escoltar n'Ángel González s'ha mort. Més o menys aleshores em va arribar a les mans el seu poemari Nada grave, darrer crec dels creats per ell, descobriment per mi. Avui, acabant aquest fred gener de 2018, prop del seu Oviedo natal, Vetusta literària, llegia les darreres pàgines del complet estudi del lleonès en Pablo Carriedo Castro La fuerza del desaliento Ángel González y la poesía del medio-siglo español Pablo Carriedo CastroEdiciones devenir, Ensayo Madrid, 2016. Lectura atrotinada, fragmentària, apressada, sense entendre res o quasi res, volum arribat a les meues mans després d'una presentació amb presència de l'autor a la llibreria Alejandría, que restés embolicat en plàstic mesos i mesos al prestatge, quasi segur que mai no gosaria obrir-lo. Avui precisament, amb versos de Nada grave conclou el text, l'acabe i em puc fer alguna idea més d'aquella poesia, d'aquells poetes, José Hierro, José Agustín Goytisolo, Gil de Biedma, Maria Beneyto, encara per llegir César Vallejo o José Àngel Valente i tantes/tants d'altres.

Públic i notori

A la pel·lícula Els arxius del Pentàgon s'escolta, allò de els diaris no estan per servir els governants, sinó els governats. Doncs que veient les capçaleres dels diaris en paper dels quioscos més pròxims, com que un gosaria recomanar el visionat del film als/a les periodistes de la rodalia. A mayor abundamiento, com escriuen els advocats als escrits jurídics, mentre prenia un tallat i un bescuit del país abans d'entrar a la sala de projecció, una de les grans del multi-cinema per cert, em trobe sobre el taulell, al cantó d'una portada del Diario de León, una fotografia del rovell de l'ou de la família reial asseguda a taula i menjant plat de cullera, bon profit, en pla com de família normal, crec sincerament que s'ho haurien pogut estalviar, els del Diario i els retratats. Tornant a la proposta cinematogràfica: quanta mentida, quin joc més brut el dels governants i regidors de la cosa pública (alguns, algunes supose). En Nixon no ix gens ben parat, però els d'abans d'ell tampoc. El nou ordre de després de la Segona Guerra Mundial tenia uns fonaments com que una miqueta podrits, llegiu en Fontana per exemple. L'obsessiva guerra contra el comunisme acabà com acabà i ara com ara la democràcia sembla molt feble, com si el capitalisme hagués perdut totes les vergonyes i imposés despòticament totes les seues regles.  

Diumenge, 28 de gener, 2018: com que la ignorància és molt atrevida, resulta que més que arxius tocava dir papers, i de seguida em venen al cap els d'aquell tresorer d'aquell partit que governa amb mà de ferro. Moltes i interessants referències de la pel·lícula a: https://www.infolibre.es/noticias/opinion/columnas/2018/01/25/el_negocio_publicar_hechos_comprobados_74458_1023.html

Senyals

Quan algú destorba cal fer-lo fora. Tenim una gran afició a cercar enemics públics, senyalar-los i anar a per ells, tots i totes a una. Un té la sensació les darreres jornades aquell senyalat és el cap d'una llista força votada, n'Ernest Maragall semblava indignar-se en comprovar com en Pedro Sánchez s'oposava a què en Puigdemont fos proposat candidat a presidir la Generalitat: la gent l'havia votat i en Sánchez deia que no, aquest senyor no. Els moviments del President per l'Europa comunitària són seguits al mil·límetre per les autoritats espanyoles i no s'entén la seua activitat mediàtica: a més moviment, més ganes d'engarjolar-lo. És l'única eixida que li donen a Espanya: presó. El senyor President del Parlament català no té possiblement més opció, ara, que traslladar la candidatura que li proposa la majoria independentista de la cambra, aqueix moviment també ha acabat senyalant-lo a ell. Les limitacions de drets dels diputats empresonats són força discutibles, ja fa temps estan marcats, immobilitzats sense més marge de maniobra que el de l'empara d'instàncies judicials. Rebem la notícia de l'alta velocitat entre Castelló de la Plana i València experimentada per les altes autoritats del regne. Més que alta velocitat, ací el que hi ha és força pressa, després d'històrics retards i oblits ferroviaris, tantes vegades explicats als papers valencians, senyals ignorats secularment per gestors de la cosa pública que ni estaven ni se'ls esperava. Ridícul escandalós que s'afegeix als despropòsits ja coneguts: sabrem llegir aquest senyal?

No observacions de Cabanilles

Dissabte de matí el mercat és un pol d'atracció, si més no per habitants del centre i visitants de cap de setmana. Es veuen pocs pelegrins, algun/alguna camina cap a Santiago, però encara no és el moment de posar-se en marxa massivament. He llegit es prepara un acte d'inauguració del museu de la Setmana Santa, a veure si ens deixen tranquils amb unes obres neguitoses per moments per als residents al que fora seminari lleonès, instal·lats damunt del que serà la seu de les seues exposicions: Ave Maria puríssima! León manjar de reyes és l'eslògan que presenta la capitalitat gastronòmica de la ciutat, al que s'ha afegit explotación de los pobres en uns cartells enganxats pels comunistes. Per si interessa: la mascota de l'esdeveniment s'anomena Manjarín. Anit al teatre Albéitar podíem escoltar música per a clavicèmbal, entre d'altres de J.S. Bach, interpretada per un jove teclista, en David Palanca, mostra del que, amb no massa mitjans, però amb criteri, és una programació cultural coherent i continuada: que dure. Les darreres hores han portat als titulars el que ja era un crit en veure els rostres i els gestos dels líders/de les lideresses polítics del partit que governa l'estat a la Comunitat Valenciana durant les darreres dècades: que estaven fins a les celles de corrupció. La lideressa actual d'aqueixa formació a les restes del regne valencià ha manifestat, això sí solemnement,  que ells i elles ja han demanat disculpes: Mare de déu senyor! Les no explicacions del responsable d'allò interior de l'estat més gran de la penísula ibèrica, sobre les actuacions de les forces que d'ell depenen durant el dia del no referèndum de l'1 d'octubre ens ho han acabat d'aclarir tot: que no i que no.

Vins i devocions

Vi de missa en garrafa de cinc litres, bandera de sobretaula d'un cos/força de seguretat amb unitat d'antidisturbis operativa, vestit processional femení amb tots els accessoris de cos present, tot això i més a l'aparador d'una botiga especialitzada en articles religiosos del centre de la ciutat, tindran un fuet d'aquells o cilicis tant particulars? no gosaré jo preguntar-ho, però sospite a la rebotiga potser s'amague algun article comprometedor. Em sobta de fa molt de temps, relacionat amb aquesta mena d'aparell religiós a la venda i pública exposició, un quiosc molt endreçat situat a un habitacle mínim, uns quants centímetres sota el nivell del terra del carrer, on un jove passa hores i hores tot l'any cara a un televisor, on destaca un maniquí de mida humana vestit amb la roba fosca d'una confraria, pense el venedor espera amb candeletes el moment de posar-se'l i desfilar amb la confraria pels carrers de la ciutat vella. També es pot trobar pel centre un bar cofrade empaperat literalment de cartells de la passió on supose només podran accedir confrares acreditats. Als aparadors de molts establiments es reprodueixen durant els dies festius, amb miniatures, processons, arreu apareixen homes vestits que em recorden els dels militars de segles passats, tricorni inclòs. Com crec haver escrit ja, sobta tot el desplegament de les celebracions amb l'assistència massiva de veïns i visitants als bars i bodegues per tastar vins, no precisament de missa, i tapes del país, mena de contra-passió on destaquen els actes en memòria del conegut com san Genarín, als que autobusos vinguts fins i tot d'Astúries acosten públic jove fervent i devot. En breu,  als còmodes seients dels sofisticats trens d'alta velocitat s'anunciaran les festes esperades com a gran reclam del turisme que ens ha de salvar, així a la terra com en el cel.  

Tanques publicitàries

En pocs dies a la segona cadena de la televisió espanyola, la primitiva UHF o el segon canal, han passat un documental sobre l'universal músic del Vendrell, en Pau Casals i, a més, la pel·lícula Selma, en l'exili del violoncel·lista un n'ha vist d'altres exilis, en els colps de porra de la policia un no ha pogut deixar de veure'n uns altres, en les marxes encapçalades per en M. L. King tampoc. Casualitats? Tot aprofundint en la repressió, en l'ordre, en allò de plantar cara i reivindicar, la pel·lícula Tres anuncios en las afueras convida a reflexionar sobre la perseverança, la injustícia, els perdedors, les perdedores, les xarxes de complicitats gens innocents, la necessària posada en qüestió del sistema i totes les seues perversions i corrupcions. En mans de qui estem? T'ho preguntes en veure policies ebris a tothora, detencions irregulars, fuetades a tort i dret sense cap mena de justificació, una violència desfermada que només fa que generar-ne més i més, persones dèbils completament desprotegides a la deriva, una educació que ni sembla estar ni se l'espera. En Martin McDonagh ho salpebra encertadament amb humor i ironia, però la devastada mirada de la protagonista, la Mildred, només entén d'acció, de fets, de respostes. Tota la construcció institucional, administrativa, social, s'ensorra quan esdevé estructura endogàmica, corporativa, modus vivendi d'uns espavilats. Han tingut que restar aïllats enmig de la neu uns quants, per a què el responsable del trànsit romangués a la sala de control de la direcció corresponent, davant una altra situació de risc provocada per la neu a les carreteres d'una part considerable de l'estat, per exemple.

Tensió

La tensió té períodes de més i de menys, pujades i baixades. El xoc es va produir i els estralls i danys són evidents, l'enderroc encara s'acumula arreu, la neu dissimula la seua presència per carrers i places. La nul·la voluntat de construir, d'avançar, manifestada en una evident sordesa ens aboca al bloqueig, sovint al retrocés i a perpetuar les situacions de desigualtat. L'ofensiva de l'estat brandant la constitució intocable, al davant té el moviment independentista català dividit, escapçat, engarjolat, exiliat, fugit, quasi clandestí, també humiliat, sense una estratègia unitària, encara fent balanç del que m'atreviria a dir foren uns moments revolucionaris o quasi, perquè es posà en qüestió des del carrer, des del poble l'estatus quo i no només això, s'arribà a portar al debat la construcció d'una república, proposta que resultà provocació on tothom prengué partit, matraca catalana, el tema, el culebrón. Aqueix esperit 1 d'octubre, de difícil manteniment, resistent, guardat, custodiat ara íntimament al recer de tantes esperances individuals i col·lectives, va provocar accions i respostes que l'executiu central gestionà policialment, amb una pretensió ferma de restabliment de l'ordre, avisant molt seriosament la població dels càstigs i mals que se'n derivarien. Si s'ha trobat a mancar polítics i polítiques d'alçada no ha pogut ésser més desafortunada la intervenció dels poders moderadors, cridats constitucionalment a ser defensors de drets i llibertats individuals i col·lectius. Se'ns ha descobert tot un ventall de mancances i rovells que palesen moltes dificultats per a posar en marxa canvis estructurals: republicans? Mentre, la dreta tracta de monopolitzar la irrupció gojosa del nacionalisme del que mai no es parla, amb baralla puntual entre generacions que acabarà tots i totes a una veu, on estaran durant algun temps, marejant el vell axioma atado y bien atado. La esquerra ni està, ni se l'espera, dividida, pendulant del no és no al no és res, desdibuixada en un no se puede, no se puede contra aquesta dreta no es pot, perdent pistonada els compromisos per l'ofegament a que sotmeten els poders regionals des del centre.

Calendaris

Continuaven avui repartint representants dels sindicats funcionarials calendaris, com una mena de pla de vida farcit de treball i oci, privilegi d'uns pocs/unes poques escollits/escollides, entre els que ens hi trobàvem. De fet, ja portem una setmana d'any divuit i aquest lliurament, el segon en poc de temps, en l'era digital com que me'l mire amb una miqueta d'incredulitat, paper zero recordem és una de les veritats proclamades com a divisa dels darrers períodes laborals, mantra gravat a foc i flama pels dissenyadors de la nova administració, la del segle XXI. Per si fos poca cosa la graella on s'ordenen les més de cinquanta setmanes dels dos propers semestres porta de dies festius els justets, amb poques possibilitats de bastir ponts o aqüeductes per a desgrat de la enginyeria festera que caracteritza del treball per compte d'altre, públic principalment, com molts han constatat durant les primeres hores laborals del mes nounat. Com a molt alguna de les edicions sindicals inclou el nom del sant del dia, informació que s'agraeix entre les lectores i lectors del que sia, sobretot quan la lectura està tan mal vista o ja ni se l'espera. Donem gràcies a déu per tenir feina i calendari i santoral! També per no haver restat aturats en una autovia de la Meseta tot esperant l'arribada salvadora de l'exèrcit Viva la UME! durant una nit gèlida de gener. Amagat el pessebre, qui el plantés, finalment silenciades les insuportables nadales propagandístiques pero mira como beben, apagats els llums de places i carrers que bonitas las luces de colores se'ns convoca des d'ahir a participar en el festival de descomptes de les rebaixes, oportunitat per satisfer la dèria consumista que ens contamina el cos i l'ànima, nit i dia. És dilluns i en exposar-me als rajos solars l'escalfor es resisteix a traspassar l'aire fred de l'ambient, de manera semblant els propòsits que gose esbossar topen amb l'hostilitat de les circumstàncies de la rutina diària per desplegar-se, si més no, amb totes les excuses que les meues capacitats basteixen per romandre on em trobe jo i totes les meues contradiccions, amb calendari o sense.  

De reis

La nit de reis no hi vaig veure els reixos, de fet no els volia veure. Sí que em vaig trobar els xiquets, les xiquetes, tornant a casa amb aqueix gest barreja d'il·lusió, incertesa, fred, determinació per agafar el son i esperar l'hora desitjada d'obrir els regals. Això va estar tot. La nit més freda portà corredisses per la residència, algunes veus infantils amortides per les parets de pladur. El matí portà la neu enganxada als teulats rojos del vell seminari, una lleugera catifa blanca sobre les terrasses i el barandat que dóna al claustre, esborrades ja per sempre les petjades  dels camells, mentre l'aire romania glaçat com un immens bloc d'hivern situat davant meu. Al migdia el noticiari anava carregat, farcit com un tortell d'imatges de reis, dos, de reines, dues, de posat solemne, uniformats militarment ells, vestides de llarg elles. Els rostres deien molt més que les paraules, els reis més joves semblaven tenir una mirada més encesa, gairebé enlluernada pel desplegament de l'escenografia i els personatges de l'acte, em venia a la memòria el to de les recepcions de la sèrie televisiva sobre els reis catòlics; els monarques més vells semblaven molt cansats,  com de cartó i tremolós el cos de l'home, quasi estàtic, impertorbable, sense concessions, el posat de  la muller. Els magistrats havien lliurat el regal de reis a un dels presos més coneguts del regne el dia anterior, un present enverinat, convenientment embolicat en una resolució judicial, que els notaris malden a hores d'ara, encara, per desxifrar i fer entenedora. Els militars ens lliuraven puntualment els seu regal el dia sis, dia dels Reis Mags d'Orient, de la Pasqua i militar, dia, a més, de l'aniversari del rei pare, en una mena d'incomprensible situació d'excedència des de llur abdicació, semblant a la d'un dels dos papes de la cristiandat catòlica. En avançar el telenotícies, deixat enrere el sentit discurs unitari de la cap del ministeri de la guerra, s'oferiren tot un allau d'imatges de reis barbuts, vestits elegantment acostant-se als infants del regne, que no deixaven de repetir que s'havien portat bé, en consonància amb el/la conta-contes del mitjà. Tot plegat es completava amb un recorregut per les viles i ciutats nevades del regne. Feia molt de fred, el retorn de les vacances anava a ser fred i difícil, s'avançava.

Exilis interiors

En la nit freda, el calendari pràcticament immaculat, barallant-se, he pogut llegir, per si reis o reines, blancs o negres, mantenint polítics votats a la presó per si se'ls acut fer la revolució, tant se val si amb somriures o roses. Llegint un assaig sobre n'Ángel González s'escola allò de l'exili interior, mena de taula de salvació per sobreviure en la postguerra civil espanyola, on cercar aixopluc mentre s'escampava tanta i tanta agressió. El to tavernari d'algunes veus radiofòniques, o de la trona, o delt titular periodístic, o de la imatge televisiva, convida al tancament, al retir, aïllament reparador, salvífic, mentre s'ensorra pertot l'esperança manipulada per mentiders i estafadors de tota mena.

Que ho diguen clar: només castellà, només Castella, només. Que ho diguen clar: només nosaltres, només ací, només els nostres, només. Que ho diguen clar: tenir, tenir i tenir. Que ho diguen clar: a callar, a obeir, les vostres dissidències guardeu-les per vosaltres. Que ho diguen clar: submissions i vassallatges, aristocràcies i elits.

Remors de fons

La imatge del senyor president de l'Aragó fent el discurs de Cap d'Any envoltat de les conegudes obres de Sixena, sense gosar escoltar ja cap paraula, ho deia tot als digitals. Quina necessitat de furgar en la ferida aquest home, ho haurà vingut a fer segurament per allò del justo derecho de conquista, igual perquè li agrada molt l'art aragonès. L'escenari des d'on oferí el seu missatge el president Puigdemont palesava altres circumstàncies, certament tristes: per la decoració els/les coneixereu. No em deixa de sonar tot plegat a repetit missatge de programa de festes, reproduït fins l'extenuació any rere any, sia qui sia l'alcaldessa o l'alcalde, el rector. N'Antón Losada a eldiario.es reflexionava sobre les dissertacions, retòrica gastada, dels/de les autoritats comunitàries de l'Espanya autonòmica, i subratllava l'anticatalanisme que surava en part de les intervencions: ho havíem aconseguit, a por ellos. 

Apareix el cos d'una dona jove víctima d'actes horribles, molts no apareixen mai, molts no es busquen mai. Ens expliquen els detalls (se'ls podrien estalviar, igual violen alguns drets, igual fereixen determinades sensibilitats que caldria protegir) uns senyors vestits de verd, alguns portadors d'unes quantes medalles al pit, d'altres s'abracen, es saluden amb certa energia. El dolent és molt dolent, tots hi estem en contra de barbaritats com les que se'ns expliquen, només escolte càstig, càstig, càstig. Tindrem alguna responsabilitat també nosaltres, jo crec que sí, podríem fer alguna cosa per a que no torne a ocórrer, jo crec que sí: no podria anar en la línia d'una millor educació, una societat més respectuosa...?

Faran

Faran balanç, faran propòsits el dia de posar el comptador a zero. Faran un prec tancant els ulls mentre esclata una carcassa o sona un petard. Faran un brindis, faran una promesa, faran una passejada fins la vora del mar per respirar profundament la flaire de la platja solitària, faran un petit discurs o una besada al rostre estimat, faran el ritual gastat de cada darrer trenta-un de desembre, trauran el fem després de l'àpat de Cap d'Any, escoltaran uns valsos lluents, rellegiran el poema preferit, s'afaitaran la barba punxosa, el rostre de l'espill es reconeixerà com el d'ahir, un sabor portarà d'altres, caminaran el carrer polsegós de tota la vida, fitaran la lluna creixent, apamaran el quadern on escriure paraules, s'agafaran a la barana del terrat dels somnis, faran el que van dir que deixarien de fer, faran el que no volien fer, faran el que van oblidar de fer, faran el que faran. Tot per fer.