De viatges i calvaris

El final de la cinta alemanya Aus dem Nichts (1)  m'ha recordat d'alguna manera el final de la cinta italiana The Leisure Seeker (2). Una rulot, més bé una auto-caravana atrotinada, serà la casa dels protagonistes de El viaje de sus vidas (2) i on es creuen els destins dels personatges de En la sombra (1). Refer, impossible sembla, la vida després de la mort de la família en un atemptat terrorista a Alemanya. Acabar la vida després de viure en parella. La tragèdia de l'atemptat continua amb la constatació que la justícia alemanya no pot reparar la pèrdua. El viatge americà és un camí fent memòria, donant sentit alhora, amb la malaltia xafant els talons als protagonistes, amb un humor que ajuda a sobreviure i cert esperit d'aventura quixotesc malgrat tot, retrat també de l'Amèrica on està a punt de governar en Trump. El viatge europeu és una persecució encoberta, barreja de ràbia i impotència, de venjança corrosiva, retrat d'una Europa on la xenofòbia enverina el comportament humà de manera molt preocupant. Dues lluites pel que estimes: per la família que has bastit, pels lligams que donen sentit. Un final vora els mars del sud europeu,  un altre vora els mars del sud dels EUA vestits amb aquells colors propis de la gent gran de vacances, finals de trajecte.

La Setmana Santa ja ha tingut el seu particular calvari pels polítics catalans, amb detenció inclosa del més buscat: senyor Puigdemont, el President. Allibereu en Barrabàs! han cridat alguns. L'exèrcit espanyol, llegim, posarà a mig pal les banderes constitucionals de les seues casernes i el Crist eixirà en processó aixecat per braços legionaris: Amén Jesús, perdona'ls perquè no saben el que fan? La primavera ofereix temperatures que preparen l'estiu, a major honor i glòria de turistes i visitants. El País Valencià recorda n'Estellés en l'aniversari de la seua mort, mentre el cap i casal desperta al temps nou, amb suaus crepuscles, amb una lluna deixant-se veure entre els edificis i nosaltres reaccionant al canvi d'horari imposat per les autoritats competents o no en la matèria.

Dictamort

La mort del dictador, d'un dictador sanguinari, molt sanguinari no està exempta de més sang, de banys de sang si cal. La pel·lícula The death of Stalin sobre la seua  mort, amb humor anglès, tracta de recollir els moments previs i posteriors a la defunció del personatge. La bogeria que envolta els governants soviètics, l'absurditat dels seus actes i diàlegs, deixa a l'espectador en un estat pròxim a la incomprensió, a l'al·lucinació en certs moments fins i tot, i l'humor trepitja territoris difícils per fer esclatar encara sia algun somriure. La repressió i el terror que acompanyen el règim és d'una duresa incontestable, rotunda, la vida humana no hi val res, bogeria pura. En això estem. Els esdeveniments recents de què tenim notícia en relació a aquella part del planeta no presagien tampoc res de bo. En Gubern, a la cartellera Túria, trobava a mancar una pel·lícula sobre els moments anteriors i posteriors a la mort del darrer dictador de les Espanyes, ahir podia venir al cap allò d'en Boadella del Buen viaje, excelencia.

De ponent

El vent escombra la ciutat passades les falles. Els opositors se la juguen al joc de les preguntes i les respostes: no pot ser bo per la salut,  tantes energies malbaratades, tantes ferides, tantes víctimes de la promesa d'una plaça de funcionari per tota la vida, quantes mentides. De Catalunya arriba un aire irrespirable d'indignació. L'estat continua amb la seua reacció dura, caldria canviessin les condicions ambientals i es tingués una actitud constructiva. Bastir el país, crear lligams i garantir una convivència pacífica, harmònica, respectuosa penses deuria ara ser prioritari. Quanta frustració han portat les polítiques de terra cremada de la dreta conservadora, de les elits i oligarquies! El procés sembla, sinó acabat, trencat almenys. Espanya guanya, una d'elles o l'única possible o permesa.

Passions i morts

Personalment continua impressionant-me el relat de la vida d'en Jesús de Natzaret: el relat més espiritual i humà, el contextualitzat històricament i social, ¿més evangèlic? La proposta cinematogràfica d'en Garth Davis un la troba més pròxima al que pot recordar d'en Pasolini (Il Vangelo secondo Matteo), que allò que se li oferia a The Passion of the Christ del senyor Gibson, més de sang i fetge, de focs d'artifici, en tot cas el posar l'atenció en la Mary Magdalene és ja una clara aposta per una narració original, reivindicativa, autèntica, abocada a la comprensió del missatge d'alliberament del Crist, al temps que a la difusió de la seua vigència. Com a espectador en Joaquin Phoenix desplega un Jesús d'expressió convincent, carregat de potència, amb el contrapès d'una Magdalena, na Rooney Mara (s'assembla molt a la Jane Simmons, no m'ho podia callar), tota tendresa i determinació, al temps que d'una misericòrdia i compassió remarcables, lluny de submissions i marginalitats reservades a la dona per la religió nounada. Per entendre cal simplificar, sense renunciar a les essències, però deixant enrere allò superflu. Simplificar en cap cas deuria suposar renunciar a la complexitat, al matís, al color. Ara tindria que tornar a llegir a en Saramago, crec. Igual les passions bachianes sonen de manera diferent.

I mentre del territori valencià arriba el ressò esmorteït de la recepció de la primavera, a la Meseta es prepara l'escenari de la representació de la tragèdia de la passió i mort d'un altre Crist. Els aparadors de les botigues que sobrevieuen, desmuntat el betlem nadalenc, ara ofereixen escenificacions en miniatura de processons vàries, els vidres, els balcons, les parets mostren cartelles de confraries diverses, s'anuncia una exposició fotogràfica sobre Manolas en el Palacio don Gutierre, un concert de música festera, un pregó. Diumenge de Rams començarà de nou la representació.

Un ocell amb les ales apunt per volar

Lady Bird, es deixa veure, amb el seu humor esmolat, el que és possible en una escola catòlica als Estats Units, supose, que per altra banda tant s'assembla al de l'escola catòlica de per ací, Espanyes peninsulars, fent una provocadora picadeta amb formes per consagrar  inclosa (al meu poble la recorde amb vi de celebrar, obrint i tancant amb clau aquell moble de fusta de la sagristia dels setanta), fregant un xic la ingenuïtat o la innocència més adolescent. És precisament on ens porta el film: al pas de l'adolescència a la joventut, al moment inicial de l'edat adulta, certament que tendra, però amb fonaments per una fortalesa i caràcter que poden donar molt de si. Tot està desfilant per davant la jove protagonista, sense pèls a la llengua, un punt trencadora, dona i amb caràcter, amb voluntat decidida per estudiar en una universitat de la costa est, sense renunciar al seu Sacramento, ostres amb el topònim! Sap del valor de l'amistat, dels afectes, cal lluitar per tenir el que vols, coneix les desigualtats dins la classe social, del dolor de les pèrdues. Retrat de la classe mitjana americana?

Crim i càstig

Igual si passen certes coses en aquesta societat caldria preguntar-se si no està malalta i si aqueixa malaltia es pot prevenir. Si no recorde malament, s'atribueix a la senyora Tatcher allò de què la societat no existeix, i pense molts i moltes són d'aquest parer. Sense deixar de confessar un individualisme militant, no puc afegir-me a les tesis de la conservadora dona britànica. Més cert, en tot cas, que voldria una altra societat i que faig ben poc en la direcció desitjada. Aleshores no anem bé? Sospite la societat serà resultat de la interacció d'individus: no? En informar un noticiari sobre la mort d'un xiquet desconnecte, em carregue d'arguments per deixar de mirar, per submergir-me en el silenci més impotent, en la decepció més profunda. Ens passem hores i hores llançant violència sense pudor i no som capaços de diagnosticar la malaltia de la que parlava. A la hora d'aplicar teràpies només se'ns acut el càstig, la venjança. I la cirereta: la manipulació de les víctimes. I vés per on, ara no es vol llegir la norma sagrada, ni la dels homes i les dones, ni la de déu.

Mentida i veritat

D'en Pablo Escobar un sap poca cosa. L'acostament cinematogràfic que en Fernando León ens proposa, tot i que crec haver-lo vist en versió doblada, i es perd alguna cosa, presenta un personatge, com a mínim contradictori, alhora que d'una ambició desmesurada, que no ocultarà al llarg de la seua trajectòria, qualitat que en absolut netejarà la violència protagonitzada per ell mateix i per les empreses que comanda, molt desvergonyidament, amb una convicció insubornable. Igual aqueixa poca vergonya, o la desmesura de la biografia, són de les que criden l'atenció, precisament per l'assumpció del personatge com a part indestriable del seu adn, quan d'altres fan el que sia per amagar-les o dissimular-les. Si cal posar-se corbata se la posarà, si cal tenir als polítics de la seua banda, financiarà als d'un partit i als del contrari. Qui destorba serà eliminat. Si m'ataquen amb helicòpters faré volar una solta de coloms i els faré caure. Les maneres voregen el salvatgisme més imperdonable, ell no s'està de posar-li nom a la cosa: guerra.

Aquests dies vinc llegint les lúcides reflexions de la pensadora na Hannah Arendt sobre veritat i política, segur més d'un polític o d'una política les ha llegides, segur també no els aniria malament a d'altres llegir-les. Fa un temps llegia aquell manual de campanya electoral d'en Quint Ciceró on es revelava que moltes de les estratègies de les campanyes actuals ja es van inventar fa temps, i la manipulació dels missatges ja funcionava força. Quan es parla o escriu o es pensa sobre veritat i política sabem que parlem o escrivim o pensem sobre la mentida, l'art de dir-les, muntar-les i difondre-les sembla ocupar-nos força temps, en això estem, i com que cada vegada més embolicats per la mentida ens és més difícil saber què passa o està passant, malgrat els esforços d'en Toni Soler i companyia o el Gran W..

A mi no m'ofèn el corònim

No donava res ja pel sol, vençut pels pronòstics meteorològics i guaita ara, amb certa alegria per damunt de la teulada vermella, veurem quant dura, ho confesse: sóc un poc derrotista. La defensa aferrissada del capitalisme, que he cregut entendre com a argument dominant per no recolzar la vaga feminista en boca d'alguna líder política de la península, Sra. Arrimadas, no m'ha deixat indiferent. De l'adhesió sense esquerdes al sistema es tracta, malgrat passe primer per damunt d'un mateix, dels més pròxims o dels més llunyans. Tot ho justifica el lucre, el guany, el benestar propi i familiar, més enllà ja veurem, ja veurem, de vacances, com a turistes vestits amb roba còmoda i de colors llampants, enmig d'un decorat bonic i net, restaurat, maquillat, molt net, que bonito. Si abans la paraula maleïda fora comunisme, aquests dies ha pogut ser feminisme, tot des de l'adhesió de la que parlava. En Saviano, Roberto, exposa al digital eldiario.es  algunes reflexions sobre les eleccions italianes més recents, i no podia deixar de pensar en l'allunyament ¿irreparable? de l'ideal europeista, la divisió nord-sud, italià, europeu, i aqueix tancament en l'individu, en la nació excloent també.

De la política catalana, insistir en la pressió per terra, mar i aire, a les decisions democràtiques del parlament, dels electors, de les electores. Que no pot ser aquest o aquell altre, el president, que van a una uns poders i altres, hi ha noms que ni pronunciar-los, ni escoltar-los, ni proposar-los, ni votar-los: porqué yo lo digo. Unes eleccions convocades a corre-cuita ja s'ha vist amb quines intencions: que guanyés un dels nostres o una del costat. Els presos són ja més polítics que mai, amb cada negació una afirmació més concloent.

Al País Valencià, a mi no m'ofèn el corònim senyor, es pot escoltar en valencià un butlletí horari de notícies. No poca cosa, amb la que està caient. Una veu més, però alguna cosa més, territori recuperat, o des d'on continuar bastint, arrelar, articular. Fita que s'afegeix als programes de l'emissora Àpunt que dóna llum, que fa país, a mi no m'ofèn el corònim, que difon, que normalitza, després de polítiques que anaven a la contra.

Encara no som humans/humanes

Només una companya de feina s'atura, cap de les altres ha decidit de fer-ho, alguna igual s'ha quedat amb ganes, li ho demanava el cos i el cap i no ho ha fet. Els homes hi érem tots. Els controls laborals han estat més presents que mai, un dia "normal" no hi ha cap sistema de fitxatge, ni cap full de signatures, interessava al ministeri saber quanta gent hi havia a les seues dependències. Qui participés a la vaga feminista del huit de març sabia perdria tot o part del salari del dia, sobre uns cinquanta euros es comentava, el preu de la vaga he pensat. Alguns dels sindicats que van convocar concentracions, dimarts crec, per l'equiparació salarial amb treballadores i treballadors d'altres territoris avui no convocaven a la vaga, per cert que trobe a mancar concentracions sovint per moltes altres coses, però ni parlar-ne. Algú que em recordà la meua absència de la convocatòria de dimarts, crec, avui no m'ha recordat la meua no participació a l'aturada del dia. Llarg camí el dels drets de les dones, camí que haurem de recórrer dones i homes cada dia, amb cada acció. El masclisme nia molt endins nostre, contamina tantes coses i, sembla, l'única vacuna amb efectes coneguts és la de l'educació. Com deia aquell encara no som humans/es i ser-ho costarà, som encara molt animals.

En terra hostil

Sospite un no coincideix amb el concepte d'honradesa d'alguns o algunes ex-molt honorables. Si l'ús d'alguns termes o paraules, País Valencià, ¿qui ha dit País Valencià?,  es considera insult, provocació de la indignació més irreprimible, com és que altres provoquen indiferència o distància. Qüestions de sensibilitat a banda, deixem que personatges públics es retraten amb cada intervenció pública. Tot el que té a veure amb visita papal, accident del metro, fórmula 1, valencià, sanitat, barracons, terres mítiques, canals autonòmics de ràdio i televisió, corbates i vestits, retraten una gestió nefasta, els interessos i forats de la qual continuarem pagant. I dir País Valencià es considera un insult, quina broma. Bé. Doncs molt bé. Au!

Els barris amb tota la fredor del formigó i les persianes de plàstic, dels carrers farcits de vehicles mostren fredament les misèries, les desigualtats, els negocis impossibles, els comerços abocats al fracàs. Un sospita la mort senyoreja foscos patis de finca, interiors d'habitatges de tristes existències, d'històries de supervivència quasi anònimes. Els arbres, el verd són una llegenda urbana, i la sensació d'abandó, de fugida de tantes i tants no deixa de recórrer el pensament del vianant perdut enmig de la ferralla. Els aparadors exposen les novetats entre grogors, els objectes s'acumulen en una falsa abundància, les pintades, la publicitat són una burla insuportable, falses promeses de somnis que esdevingueren malson, hipoteca impagable, paranys subtils als incauts. No hi ha espai per cap alegria, qualsevol reivindicació es presenta com crit desesperat, les derrotes poblen el paisatge després de la batalla, desterrada per sempre més qualsevol apel·lació a la bellesa, la poesia.

També va de sensibilitat concentrar-se per segons quines reivindicacions, només les salarials entre alguns i algunes, i no moure ni un dit per segons quines altres, les reivindicacions d'altres, els drets socials de totes i tots: no gràcies.

Temps variable i prediccions vàries

La successió de fenòmens meteorològics durant la setmana ha esgotat la capacitat de sorpresa, assumint els canvis del paisatge quotidià amb naturalitat. Així, la neu ho encatifà tot una nit, el fred ho assecà amb ferotgia a les poques hores, la pluja ho ha mullat amb persistència durant les darreres hores. Hem tingut cels rasos, nuvolades apocalíptiques, un sol agradable acaronant-nos entre els edificis, jardins i teulades enfarinats. Les temperatures dels termòmetres urbans com que són una referència a la que ja no done la importància d'altres temps, sabem que les prediccions s'han d'agafar amb prudència i que tot plegat és ben fràgil.

En Carlos Elordi fa uns dies deixava anar a un article a eldiario.es una possible situació de futur govern de l'estat: socialistes més ciutadans. Els poders econòmics ara com ara només semblen acceptar aquesta combinació per enllestir tímides reformes, desblocant a més la paràlisi i manca de polítiques públiques dels conservadors, instal·lats en un bloqueig permanent, en la defensa aferrissada dels privilegis de l'oligarquia. La fórmula que ja van intentar assajar en un passat no massa llunyà, esdevé possibilitat única, llegim que es puga consentir, de fer fora del comandament de les institucions a en Rajoy i companyia, molt tocats per tot l'espectacle de la corrupció. Tímid maquillatge, llavat de cara institucional, que un sospita evita, de totes totes, qualsevol reforma sistèmica, o sia democràtica. Els guapos i guapes de la política més espanyola es freguen les mans per la proximitat de tocar poder que s'albira en un horitzó proper. Triomf del no és no i d'un taronja que ha encès totes les alarmes a la derecha del padre.