MIL NOUCENTS QUARANTA-CINC

"1945" és el títol d'una pel·lícula hongaresa, dirigida per en Ferenc Torok, de qui ho ignore tot, que ahir podíem veure a la sala de projeccions de l'Ateneu cultural Albéitar de la Universitat de Lleó. Pots arribar a concloure totes les postguerres són terribles, la victòria amaga crims horribles i l'ordre que puga néixer d'ella sovint tindrà clarobscurs menyspreables. Fundar sobre la destrucció de l'altre, sobre l'eliminació física dels considerats enemics no és un bon començ i un no deixa sovint de constatar aquesta és una regla històrica inexorable, indefugible, impertorbable. En això estem, com en un torneig on s'espera un vencedor i un perdedor, on es reserva la glòria per uns pocs i la humiliació per bastants, demostracions públiques de l'adhesió i el rebuig envers els/les senyalats/senyalades. Un veu un greu problema en les condicions que fan possible tant d'enfrontament, tant d'odi, i en lloc de dedicar-nos a millorar les circumstàncies que ho impedirien, en el seu cas a eliminar les que ho fan possible, ho agreugem tot plegat amb tones i tones de bombes, accions militars sense trellat, per acabar amb d'altres que hem provocat directament o indirecta. Les víctimes ens miren sense entendre res, exhaustes de tanta violència absurda, de tanta hipocresia en nom d'uns valors que ni estan ni se'ls espera. Sobre muntanyes d'enderroc no es podrà construir sòlidament, així ens va, això som, enderroc i ruïna, convertint en abocador l'entorn més pròxim i als nostres germans i a les nostres germanes en enemics, víctimes, pàries, sense pàtria, indesitjables, no oblidem ens pot tocar a nosaltres un dia o altre. El nostre benestar reposa sobre el seu neguit, violacions de drets que no tenen justificació possible.

Continua aflorant l'escàndol dels llestos i de les llestes. Articles i articles sobre el preu de les medalles, dels títols curriculars, pura ferralla de conquistes aparents, de saviesa pagada a colp de talonari. Triomfa la corrupció acadèmica, el business class de les elits, dels i de les governants. Tot val senyores i senyors. I ningú es dóna per assabentat, dimitir era un verb exclòs d'aquelles classes magistrals, on es dedicaven llargues hores d'aula al tema estrella resistir. I ací els/les tenim doctorats/doctorades en manipulació, mestres en dissimulació i aparença, graduats en doble moral, batxillerats en falsificació i falsedat, escolaritzats plenament en mentida i grolleria.

Vaig tindre un somni

No recorde massa els meus somnis. Ara mateix em ve al cap un de recent on hi havia unes serps, per exemple. Però volia parlar d'un dels somnis que recorde encara passats uns quants anys: havia acabat els estudis universitaris i crec em telefonaven de la secretaria del centre per recordar-me que no havia aprovat una assignatura, es tractava del dret mercantil que em va costar "aprovar" en vetlla, no sé si ho vaig fer en segona o tercera convocatòria. Finalment vaig acabar els estudis i em van donar un títol amb una mena de signatura del rector senyor Lapiedra i un altra del rei de les Espanyes d'aleshores, ara emèrit. El títol durant algun temps el vaig guardar darrere un vidre entre els límits d'un marc de fusta i ara roman a un arxivador, doblat, dins una funda de plàstic. Ho recorde tot açò arran de les polèmiques acadèmiques dels darrers dies, molt després d'haver après que els títols no fan més o menys savis, ni els màsters més o menys mestres. Ho recorde tot fent memòria de les grans expectatives que l'acadèmia va despertar en el jove que vaig ser i les frustracions que provocà amb la seua massificació i consagració d'una memorística competitiva absurda i estèril.

Pors i terrors

La reacció al colp del pronunciament judicial alemany per part de les autoritats espanyoles no s'ha fet esperar, ja s'havia preparat el terreny. Ahir mateix la reunió del tercer poder de l'estat a la capital catalana,  avui les declaracions del senyor ministre d'allò interior, l'expressió d'alegria del líder del partit revelació del moment, la tebiesa d'altres, han envoltat les detencions de membres dels CDR catalans. Una xicona detinguda per ordre del tribunal central ha eixit emmanillada d'un habitatge amb la cara descoberta i sembla era acusada de terrorisme. La paraula ja ha estat escrita en alguna resolució judicial i es justificarà tot per defensar-se de l'amenaça maleïda. La por ja bloqueja el pensament, he cregut entendre de les respostes de na Marina Garcés a en Xavier Gracet. Hi som instal·lats, qualsevol apel·lació al diàleg, molt més si ve d'en Puigdemont, es vista provocació pels defensors de la constitució, la lectura de la qual sembla més que limitada, bastant deformada a hores d'ara. La norma suprema ja és patrimoni d'uns pocs, que es creuen en situació de donar classes de tot, per no parlar dels títols més diversos, investits d'una autoritat superior per interpretar-la i aplicar-la, amb la convicció, sembla que molt arrelada, de tenir a déu del seu costat. Punt difícil per construir i per avançar, tot esperant la conformació de noves majories que per la esquerra lliuren el combat dels drets universals. Una companya ha exposat a classe de portuguès que per millorar la ciutat on vivim caldria més treball per la gent nouvinguda, he tingut la sensació era mirada molt malament per la majoria i la certesa de què així anàvem molt malament.  

Masteritzant

Variabilitat meteorològica, dificultat per ultrapassar els deu graus. Jesús Crist superstar per la ràdio que va ser clàssica, i ràdio dos, ara sí: mare de déu senyor, què t'han fet. Imprescindibles paraules sobre nacionalisme en l'avanç periodístic del darrer llibre d'en Sánchez Cuenca, nacionalisme espanyol, llegides al elnacional.cat, malaltia que molts pateixen/patim i pocs es reconeixen/reconeixem,  eu reconec vaig estar-ne infectat també seriosament, ara parle de l'espanyol, els focus de la malaltia són descrits profusament a la literatura mèdica: escola i mitjans; diuen que el que figura al document nacional d'identitat no hi té res a veure, vaja que ja no m'he de medicar, això que m'estalvie. En temps de descrèdit de les humanitats sobta una proposta, made in France, sobre oratòria i retòrica, discurs i paraula, exhibida a les Espanyes en castellà, allons enfants de la patrie, sota el títol Una razón brillante. Si no els agraden els meus principis en tinc uns altres, G. Marx dixit, citat per en Losada en un article acabat de llegir sobre la senyora C., doncs això. Si la meua llengua no els sona bé, ara mateix la doblaré. Davant el panorama dels màsters acadèmics, en especial d'una universitat amb nom de monarca emèrit i designació de cabdill, un no gosa ara com ara matricular-se a fer cursos, del que sia, si els va bé agafen un llibre de poemes i reciten-ne un amb veu alta trencant per un moment el silenci de la seua llar o cambra, això sí no cal que es posen cap bolígraf a la boca, pot anar bé entendre el que diuen o pensar el que diuen, "filosofia" segons en Terri Cabres, crec haver llegit en un altre titular. Tot plegat és cert ensenya unes quantes coses, per exemple, per voler farcir el currículum amb títols i medalles, alguns i algunes estan disposats a fer el que sia, també i molt el ridícul. També que igual no cal convocar cap comissió d'investigació quan ha quedat demostrat de manera inqüestionable allò sobre el que es pretenia fóra el seu objecte: si una senyora tenia o no un títol. I que per fer el ridícul és millor que es quedem a casa, si ixes i als ulls de tothom et dones abraçades i besades a les galtes com si res no passés ets un cadàver polític. El màster anava d'açò: d'anar passejant-te per tot arreu negant la major. Una vegada més la mentida juga molt males passades i l'única dignitat és la de desaparèixer discretament de l'escena, però aquest màster o curs de doctorat es veu que és poc cursat pels gestors i gestores de la cosa pública. 

Darrers, darreres

Al despoblat país Lleonès, la bona gent de l'Ateneo Varillas de la ciutat cap i casal ha dedicat la darrera sessió del seu club de lectura al llibre  Los últimos del valencià del Genovès en Paco Cerdà. He fet el viatge per aquestes comarques peninsulars amb voracitat lectora, tot trobant bons i vells coneguts de les lletres nostrades, en Cerdà a banda, com en Cervera, l'Alfons,  i n'Hernàndez l'Agustí, alboraier feiner i destacat, poeta, viatger i més. Prop del Portell acaba aquest itinerari per l'abandó, pels escenaris de la migració per raons diverses envers terres més poblades i amb promeses de prosperitat i futur poderoses, sovint incomplides, si més no frustrades en part. Els últims són resistents, com el maquis, són lluitadors fidels, gent sàvia i forta sovint, és també catàleg d'experiències del final, del trànsit, de moments anteriors a un silenci i una ruïna que sembla ho devoraran tot inexorablement. Ecos d'en Llamazares arriben a les fulles llegides, ruixats de la pluja groga, l'ombra de les llunes dels llops, onades de les despoblacions sofertes a primeries del segle vint i en la duríssima postguerra espanyola, la inundació dels embassaments sota les aigües dels quals habita també l'oblit i la pena. Recorregut per les estratègies de la vida, diccionari de soledats, índex d'autors i autores que diran alguna cosa quan ja semblava tot dit.

Crònica improvisada

Davant la gaudiniana Casa Botines se'ns havia convocat a un acte, concentració en defensa de la sanitat pública. Vaig caminar pel carrer la Rua ,després de travessar el rastrell dels dissabtes on veuen la llum tota una col·lecció d'objectes del passat reunits en evocació sempre interessant, recorde els lloms d'un diccionari en diversos volums de Madoz en unes caixes de fusta. En arribar al davant de l'edifici encarregat per en Botinàs, deixant enrere la gent que periòdicament reclama l'autonomia per Lleó, León sólo, sin Castilla,  m'assabente se'ls ha demanat als organitzadors de retirar una pancarta reivindicativa del reixat, mentre puc veure una altra anunciar un vehicle de luxe durant tota la meua estada al lloc. Qui parla per un micròfon comunica als presents l'ajuntament s'havia compromès a facilitar megafonia i un escenari que finalment no han arribat. Un pensa la sanitat pública com que no interessa i el petit acte es fa més necessari que mai, una companya recitarà amb accents de l'Amèrica del Sud en Galeano i na Gloria Fuertes, altres veus diran les mancances i penalitats del sistema, mentre una batucada eleva el seu crit rítmic entre els rajos de sol que hi arriben amb dificultat, la primavera com que no arriba. Que bonica la bandera instal·lada recentment a la façana modernista, de colors lluents i poderosos, orgull de la nació! S'acosten alguns turistes per fer-se les fotos obligades davant les pedres i l'escultura d'un Antonio Gaudí impertorbable llegint el seu llibre sota un barret que el protegeix de tots elements. Clou l'acte un company que, mentre llig les paraules preparades, fuma apressadament una cigarreta.

Sense esperar a Godot

L'expresident, sota el seu posat petri, d'home per damunt del bé i del mal, rere la protecció d'unes ulleres metàl·liques de llegir, de cabell abundant i color uniforme, adverteix profèticament de l'amenaça del nacionalisme català sobre els països balears i el valencià, discurs que per altra banda tant agrada a certes elits de la regió, sempre disposades a ofrenar a canvi del que sia. Podrà encara algú respondre-li amb allò de l'amenaça "podria ser en tot cas" sobre el nacionalisme castellà triomfant d'aquests països, afegiria que una vegada descartada, ¿per sempre més?, qualsevol idea d'una Espanya plurinacional. L'aspirant en Sánchez a president, i per tant també a expresident, crec ha afirmat al territori rebel nord-oriental no hi ha llibertat d'expressió: mare de déu senyor. L'home sabrà què fa amb la seua llibertat d'expressió, li recomane una immersió lingüística, més que res per conèixer una part del territori que desitja presidir, sobre el que continuar expressant llurs sàvies opinions, això sí amb uns arguments més sòlids m'atreviria a dir. A hores d'ara fora d'una presó, els interiors de la qual semblaven molt dignes al meu parer, el president Puigdemont gaudeix de la llibertat que un magistrat peninsular nega a altres compatriotes seus, victòria menor segurament en aquesta guerra dolorosa i llarga. Al nord alemany avui lluïa el sol amb un xic d'esperança, fràgil això sí, de vidre si més no, amenaçat pel crit desesperat del partit conservador a defensar allò nostre i als nostres, llançat per la senyora ministra d'allò defensiu: ostres quina por, encara més vistes les mostres de proximitat entre la encara presidenta de la regió madrilenya, màster contra vent i marea,  i el president del govern de les Espanyes, mestre en tantes matèries, entonat a quatre veus ministerials el castís soy el novio de la muerte. Les imatges tan comentades els darrers dies de la família reial no presagien res millor pel temps que vindran, pujades de retribucions incloses, afegint-se al descrèdit d'un sistema que ens demana d'una responsabilitat col·lectiva que ni està ni se l'espera.

Saviesa particular

Saps serà difícil per ací escoltar cantar algun cor les versions arranjades de les cançons d'en Llach. Saps no s'entén gaire això d'explicar allò de la llengua compartida dels pobles de  vora la Mediterrània. Saps no entendràs la gent que es troba al voltant de la trentena, saps no tens que explicar-los res, que el que et puga passar pel cap o per la vida o no els interessa gens ni miqueta o quasi res de res. Saps el cos ja pateix les hores seguides de feina sense alçar-te de la cadira. Saps el veritable cant coral és participatiu i demana escoltar l'altre mantenint la pròpia veu. Saps només es pot construir amb constància, perseverança, dedicació quasi artesanal. Saps ser tu mateix és ser des del que van ser altres abans que tu. Saps ets més resultat que causa. Saps t'has de nodrir en la lletra, en el text, en el llibre, fonts de la paraula que t'has estimat. Saps perquè has escoltat, perquè han dit, perquè has mirat i trobat dins un esguard aliè. Saps perquè encara reserves moments per pouar bocins de saviesa, sovint dispersos, sovint trencats, esmicolats pel terra dels dies repetits, gastats. Saps la música de jazz és la de la teua nit vellutada, la música clàssica la dels matins frescos i el dia estrenat. Saps unes quantes coses per sobreviure, saps per viure, vius per saber. Li dius saviesa particular, es tracta d'experiències individuals, igual no va malament compartir-les, la saviesa més difícil.

País de persones

Associava en algun temps el centre polític a moderació, entenia l'església podia fer de mitjancera, creia en alguna possibilitat d'obrir-se cap a l'esquerra als socialistes espanyols, vaig pensar en uns mitjans de comunicació que feren de contrapès als conservadors. Observe amb preocupació la imposició d'un relat, com es torpedina la pluralitat informativa, com es barra la participació, com s'aposta grollerament per la uniformitat, com es discrimina. El festeig polítics del govern i religió catòlica, la repressió i discurs de la por de la dreta amb "cert" suport dels socialistes, deteriorant seriosament drets i llibertats, sovint sense dissimular, és ja del tot punt impresentable.

Després de visitar la casa d'en Joan Fuster, de llegir el darrer número de Saó torne al País Valencià (amb quadern dedicat a un nou viatge pel territori de la mà d'en Sorribes i en Novell), un país possible, un país encara desorganitzat a tants nivells, encara amb tantes possibilitats de progrés, demanant una voluntat política ferma i insubornable per bastir vincles, generadors d'oportunitat, de projectes de vida individuals i col·lectius, lluny de les propostes de posar-ho tot en venda i a disposició d'una colla d'oportunistes i venedors de fum. No gosaré discutir allò del serà d'esquerres o no serà, però igual podríem pensar també en si serà de persones o no serà, persones dignes, cultes, treballadores, solidàries, actives, responsables, lluitadores, inquietes, amb aspiracions de progrés, obertes i tolerants, comprensives i un poc sàvies.

Avui és un dia gran

Per alguns sembla allò de l'autogovern no va més enllà de quatre tòpics amollats sense pudor a Ocho apellidos vascos o Paella today. No li trobe la gràcia, de debò. Un suposa el turisme de masses porta aquestes identificacions d'un poble tan superficials, no en faran més. Ara ens ha tocat als valencians, a les valencianes. La darrera processó de la santa setmana aquesta té lloc el diumenge a la vesprada a les carreteres peninsulars, mentre s'anuncia un rescat d'autopistes que no anava, tampoc, a ser rescat. El fariseisme d'uns quants i unes quantes resta al descobert en fer acte de presència a les celebracions religioses. Ara resultarà que déu estava de part seua, un déu fet a mida per si algú ho dubtava. Finalment la gent de fe un entén mirarà a una altra banda, concretament aquella on es continua matant al Crist dia rere dia. Si ens agrada se'ns tracte com estúpids allà nosaltres, crec som prou madurs per canviar de canal, deixar de comprar certa premsa. Volem se'ns tracte com a gent intel·ligent, voldríem participar en la construcció d'un món més humà. Se'ns diu justament el contrari que necessitem una tutela permanent i que algú bastirà aqueix món per nosaltres. Tristament les energies es perden i la resistència a tanta manipulació es ressent. Avui és un dia gran: Crist ha ressuscitat!