Tragicomèdia a secundària. Mateu Lluís Vives. Voliana

Un mestre cremat escriu les seues memòries, ens les presenta als lectors estructurades en una sèrie d'episodis on la realitat supera la ficció. Personalment, vist el conjunt, he acabant veient més tragèdia que comèdia en el memorial.

Ensenyar, educar no és fàcil, aprendre requereix d'un context acurat, el sistema bastit per les autoritats s'assembla més a una cursa d'obstacles que a un ambient afavoridor dels aprenentatges i la transmissió de coneixement.

El mestre cremat, des de la seua especial posició a peu d'aula, és una veu que necessàriament ha de ser escoltada per acarar qualsevol reforma o contrareforma de les estructures educatives. Sovint les situacions descrites s'acosten més a les d'una mena de presó que a les d'un espai de creixement intel·lectual saludable.

Alumnes problemàtics, centres insostenibles educativament parlant, lluites de poder en les direccions, agressions diverses configuren un catàleg de situacions poc edificant. L'escola pateix, supose, d'alguna manera les contradiccions del món actual i no podem atribuir-li les causes dels mals socials del nostre temps, el seu fracàs s'ha de contextualitzar en les crisis que vivim.

L'estat de degradació de l'escola pública té unes causes que al País Valencià no es poden destriar de les agressions que ha patit des de les administracions públiques que han apostat fortament per un model discriminador, diferenciador, classista, de conseqüències terribles, les víctimes del qual són les persones més vulnerables: els infants, els xiquets, els joves. Tot plegat força irresponsable, perpetuador de situacions de desigualtats i injustícies intolerables, sobretot si es fa a un estat que s'autoqualifica de democràtic.

L'autor, em sembla, propugna una societat més culta, llegida, crítica, i planteja sense ambigüitat, la seua creença en el coneixement i la formació per arribar-hi, té les seues estratègies per portar als alumnes a aquest terreny, però n'és plenament conscient que les limitacions del sistema bastit permeten poques alegries al respecte, desfigurant el plantejaments més amables i lúcids de qualsevol proposta formativa.

Ja els va bé a molts la xarxa teixida burocràticament per mantenir apaivagades tantes energies, aspiracions, forces. La divisió de la societat en el camp de l'ensenyament, la degradació sotmesa a l'ensenyament públic, la deixadesa en la formació de les noves generacions té i tindrà conseqüències. Malgrat tot es produeixen resultats remarcables i la intel·ligència floreix en persones valuoses.

Assaig de retorn al passat

Tornar al passat és impossible. Pots acostar-t'hi, però el temps fa la seua feina i les petjades esborren les restes que la memòria va tractar de bastir per defensar-se. La nostra fragilitat es testimonia en allunyar-nos dels llocs físics i tractar molt de temps després de recuperar quelcom del nostre pas per ells.

L'excursió familiar per re-visitar un indret estimat em va servir per constatar una distància immensa entre el present i la infantesa, per constatar una pèrdua difícil de definir. Sé que alguns tracten de verbalitzar el que senten amb el seu retorn, però a mi se'm feia molt complicat. A més, tens una mena d'estranyesa en barrejar-se sentiments profunds, imatges actuals i records gastats.

Igual també el més difícil de tot pot ser acceptar el que tens al davant tal com és ara, sense renunciar a res, però amb la suficient fredor per admetre-ho com t'és presentat. La mort ha fet camí, ha despullat de rostres els carrers, els habitatges, però també la vida s'ha possessionat amb noves formes, amb potents arrels.

En contemplar les restes d'un escenari estimat entens també algunes circumstàncies del temps viscut, et contestes algunes preguntes, te'n fas d'altres. No esperes resoldre res, en la distància o en l'acostament segurament tens unes claus per agafar-te a l'existència que se't continua oferint, regalant. 

És cultura

He comptat fins a tres les amputacions de cap sofertes per la figura de la xiqueta del grup escultòric, dedicat a nuestros mayores, instal·lat a una plaça pròxima. No corren bons temps per l'escultura al meu poble, i la sorprenent aparició de dues figures, al·legòriques de la vellesa i la joventut en harmonia, han desplegat la ira d'algun veí o d'alguna veïna, en forma de decapitació, fins a extrems insospitats.

L'atemptat al patrimoni cultural de la col·lectivitat s'ha repetit davant l'estupefacció del passejant, sota la inacció aparent de la policia local, amb la passivitat del veïnat circumdant. Així les coses a veure qui és ara que torna a reparar el cos malmès o a continuar la col·locació de més escultures a les nostres àgores formigonades.

Els fets ens situen més prop de la barbàrie que d'un progrés amable i culte, certament, encara que algú pot pensar es tracta de fets revolucionaris, per allò de tallar-li el cap a algú, amb nocturnitat sembla. No és el lloc d'explicar que avui els caps es tallen amb vots, però sí de subratllar les circumstàncies demanen reivindicar un respecte per l'obra i per l'autor o autora, malgrat gustos i criteris sobre el particular.

Convivim malament amb allò públic, qualificant-ho sovint de desagradable, d'aliè, de rebutjable, des de la premissa que qualsevol agressió ens pot eixir gratis perquè abans ja ho vam pagar. Les autoritats saben que quan deixen al carrer mobiliari, senyals, escultures, plantes se la juguen amb uns quants brètols disposats a no deixar res al seu lloc, fins i tot a fer-ho servir en benefici propi.

La plaça encara és lloc de trobada per les persones, de socialització, de convivència pacífica, espai sagrat dels humans. Precisament per això són tan valuoses les places, bé que ho sabem i ho celebrem, per això resulten tan intolerables aquests atemptats. És cultura ser respectuosos amb l'espai comú i comunitari, el contrari ens aboca a estadis bastant primitius del comportament humà. 

Les Espanyes

Ara com ara el to de les amenaces, dels perills, de les prediccions ens deixa clarament estabornits, pel que fa a la qüestió Catalunya-Espanya. El que a alguns llocs és clara submissió o simplement una via abandonada, al Principat esdevé ara argument punyent que fa perdre el senderi als del Regne.

Finalment només veig l'interès particular, el que més em convinga, a mi és clar, com a veritable motor de comportaments. En democràcia el que cal és debat seré i votació lliure. I veig poc de democràcia al meu voltant, certament.

No sabem del cert que passarà, algunes coses s'endevinen, però també moltes s'amaguen, altres ni tant se val volen proposar-se-les. Cadascú fa una interpretació, ho passa pel seu cristall, cadascú sembla tenir uns valors intocables, unes línies roges que no es poden traspassar.

L'autodeterminació, l'alliberament dels pobles no em sembla una resolució pacífica, exempta de conflicte, de trencament. Per mi te més a veure amb la determinació de grups d'individus, amb una consciència col·lectiva que vol ser. Alguna cosa d'açò em sembla passa amb els catalans.

La construcció del regne de les Espanyes obvia sovint les Espanyes, centrifugant cap a la Villa y Corte. El poder s'ha de repartir, el poder s'ha de compartir es diu, però el poder no entén de repartiments, ni d'exercicis compartits.

Per mi es tractava de sentir-se còmode a unes Espanyes, a una Europa generoses, obertes, plurals. I el poder s'hi ha instal·lat sota falses promeses de drets, de progrés que es fan difícils de creure a hores d'ara. Cal molta convicció, cal molta voluntat política, ciutadana per desblocar la situació actual.

Contra tota esperança. Nadejda Mandelstam. Quaderns Crema

Esperança és quelcom fràgil, és el que significa també el nom Nadejda en llengua russa, l'autora de Contra tota esperança ho posa de manifest en algun fragment de les seues memòries: una contradicció més. Els darrers dies he viscut entre aquestes paraules testimoni d'un dels horrors de la història recent de la humanitat, crit per la dignitat de les persones, viatge a la supervivència més exigent i estricta, reivindicació de la poesia sense concessions.

Al final de la lectura  ressona dins meu la pregunta en què ens hem convertit?, recollint els fragments d'una desfeta injustificable de totes totes, bocins d'unes vides tràgicament estroncades. Tenim en aquesta obra la veu que reconstrueix l'edificació d'una estructura embogida de destrucció d'éssers humans, negadora de drets sota la pell d'una revolució admirada per alguns ¿encara?

Viure sota sospita de manera permanent, prendre consciència de què el món s'ha convertit en un lloc vigilat, instal·lar la desconfiança en lloc destacat de les relacions amb els altres éssers, configuren una realitat menyspreable, que transforma tot plegat en una mena d'infern insuportable, terreny de conreu de les dictadures més salvatges, dels règims més autoritaris, de les servituds més detestables.

Escoltar

Costa molt escoltar, especialment als qui decideixen. Per decidir cal escoltar i cal escoltar totes les veus en la mesura del que sia possible.

Reaccionem sovint amb el primer argument que ens ve al cap i els efectes de la reacció acaben essent no desitjats. Així les coses caldria molta cura a l'hora de decidir.

Per decidir cal baixar al carrer i veure, sospesar arguments, pros i contres. La temptació en caure en la desqualificació de l'altre ens enterboleix la vista i les raons. Quan es té una càmera al davant o un micròfon les paraules les carrega encara més el diable.

Vivim moments de tensions polítiques, d'estires i arronses institucionals a les Espanyes, l'escalfament de tot plegat demana serenors i seny per crear algun tipus d'entesa, en els trencaments i en els acostaments. Tot passa per escoltar, per votar la ciutadania finalment, havent escoltat arguments i raons, amb serenor.

Encara algú dubta de la capacitat ciutadana per expressar-se amb el vot, sacrosant dret democràtic, i s'articulen desqualificacions intolerables en democràcia.

S'ha afaitat la barba o li han afaitat la barba o li l'afaitaven

S'ha afaitat la barba, el fotografien al costat del president d'uns estats units encara. M'ha paregut escoltar mentre ells parlaven a un despatx, les dones visitaven la casa amicalment. Es comenta aquest matí si aquell poderós ha dit unida o unificada tot referint-se a l'única nació constitucional. Qüestió de matisos en diran uns, moll de l'os en diran altres.

Alguns amants de segells i monedes estan a l'aguait pel canvi estètic, en tant que l'objecte del seu afany col·leccionista pot canviar en les properes hores, així són les coses: tot té un origen, tot comporta conseqüències.

Cert que, pensant-ho bé, li deuen haver afaitat la barba, li la devien afaitar cada dia, no veig sia feina de certs personatges tenir cura personalment del pèl. A molts fa bastant mandra allò de tenir cura del pèl de la cara, no és fàcil la relació amb la maquineta esquiladora, entenc perfectament t'afaiten la barba: mentre només sia la barba.

A més, elles tenen opinions molt potents sobre el particular, i algunes d'elles manen molt, fins i tot en temes com el de la barba. Qui sap si davant una entrevista amb un home molt poderós i molt pelat la voluntat retalladora s'ha imposat definitivament.

12 de setembre

M'esgota la manca de responsabilitat dels polítics per resoldre els problemes socials que tenen al seu davant, lluny d'això acaben sempre treballant per a ells mateixos, lluny d'això tracten d'aprofitar conjuntures i circumstàncies en benefici propi.

Tristament les posicions radicalitzades ens porten a carrerons sense sortida, on les dificultats es fan més grans dia rere dia. A mi no em val dir que aquells són nacionalistes, en definitiva dir que el meu nacionalisme és més valuós que el teu. L'adscripció nacional no és una qüestió menor, però no deuria ser la qüestió.

A hores d'ara com algú o alguns han o hauran fet notar hem perdut força temps amb les reivindicacions nacionals, i l'hem perdut per dedicar-nos a viure, a fer, a omplir de sentit. I els qui governen s'han oblidat precisament de la vida de les persones, tractant de fer-se presents amb llurs missatges, amb llurs credos, amb llurs consignes, amb llurs exhibicions de poder.  

Més enllà dels reglaments, més enllà de les banderes i les fronteres, hi ha que mirar més enllà, deixar de plantejar-ho tot com el meu negoci, de fer ús d'uns possessius que ens desfiguren, que ens aboquen a valorar-ho tot en euros, en temps, en jornades laborals, en contractes i convenis opressius. 

I la veritat que passar tots els dies per imatges lamentables de gent agredida en les més diverses circumstàncies, projectades per pantalles i altaveus, per fulles i cartells, doncs ens porta a un estat de degradació personal insuportable, fent més difícil qualsevol oportunitat de supervivència digna.

Petita talaia

Les pluges avancen l'ambient de fi d'estiu que consagrarà l'obertura de les aules escolars amb la represa dels carrers pels alumnes. Les pluges han omplert les darreres hores el pluviòmetre castigat per les calors rigoroses de les passades setmanes. El cos intueix els canvis climatològics en la frescor matinera. Tot va tornant al seu lloc, els somnis habiten territoris devastats per la rutina.

A les nostres pantalles arriben les imatges dels refugiats i exiliats de les nostres guerres llunyanes, supervivents que vénen a contar-ho, presència inqüestionable de tots els nostres fracassos i misèries. Encara molts gosen expressar privilegis guanyats a força de batalles i conflictes sense pudor, sense vergonya, fent servir tota mena de tintes i plataformes fins l'extenuació del sentit comú.

Desesperadament ens abracem a esperances petites, a l'espectacle que ofereix gratuïtament el cel, desesperadament prenem un instant per esguardar l'horitzó de totes les incerteses, en aquest temps de bastir propòsits de classe inaugural, d'aire renovat. Al final ens sabem trobar en les hores disperses, en el reflex boirós sobre el vidre de la finestra.

Supervivents també, exiliats també, desconfiem de les ofertes dels mercaders de la mentida, dels traginers de l'engany, únicament tenim una posició més còmoda, una petita talaia enmig del mar de formigó.

Assaigs de Montaigne (traducció de Vicent Alonso)

La distància en el temps no obsta per acostar-se a aquest singular personatge, de qui pràcticament ho desconec tot, escriptor fecund pel que veig, home que sembla estimar la vida i encuriosit es lliura al coneixement i la seua difusió.

Les darreres vesprades d'agost m'han acompanyat o més bé les he acompanyat dels pensaments d'en Montaigne, en una mena de caminar pels camins de la lletra impresa per créixer interiorment, per donar una miqueta d'un possible sentit, simplement de fer més suportable l'espera de temps més favorables a tasques més "elevades", si és que hi ha de més, que segurament.

Aquest home va escriure sobre la soledat, l'edat, els noms, l'amistat, el matrimoni, l'amor, no sé qualificar-lo si d'erudit, lector inquiet, amant de la vida, observador lúcid de contradiccions i limitacions humanes, de la seua diversitat i colorit. 

Sé de les pròpies limitacions en acostar-me als texts assagístics, però ja em va bé aquest recer, el dels seus volums, el dels seus tempteigs, el de les seues propostes.

La  traducció de n'Alonso, el text que ofereix Labutxaca em sembla d'allò més correcte i treballat, amb els justs i precisos comentaris i traduccions a peu de pàgina, que ho fan tot plegat més comprensible i enriquidor.