Sovint identifiquen Història i passat, i un sospita la història és una manera d'acostar-se al passat, en qualsevol cas no cal confondre'ls. La televisió, concretant, fa sovint exercicis d'acostament al passat, valent-se de discursos històrics, barrejant-los amb altres maneres de contar, de narrar.
Sobre l'oportunitat de la televisió pública espanyola de presentar-nos ara les figures d'Isabel de Castella i l'emperador Carles I es poden fer múltiples interpretacions: em sembla clar, en tot cas, alguns cerquen moments fundacionals de grandesa hispànica, fites referencials per les decisions i les passes del moment present.
Almenys en mi sorgeix certa fascinació, malgrat les meues prevencions i objeccions davant les sèries de televisió esmentades, pel relat històric i pels vestigis d'èpoques anteriors que revelen fets humans. Igual l'única circumstància destacable, ara com ara: fer sorgir la inquietud intel·lectual, per suposat crítica.
El públic adult i format, em sembla, reclama narracions sòlides, dotades de certa coherència, més que grandiositats aparents o muntatges espectacularment buits. I no és senzill, des de cap punt de vista filmar, exposar, narrar, recrear: la Història no serà suficient, necessitarà de la literatura per oferir-nos unes empreses valuoses. En això estem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada