Carnisseria

La periodista sembla preguntar amb la mirada. De tant en tant veig la seua petita mà tocar-se la barbeta: postureig? Porta fins al límit les seues preguntes, un límit on es situa la fi del bé, el començ de l'infern. A més, formula les preguntes com un parany per portar-te a aqueixa fita final, veritable nucli dur de la televisió d'alçada: molt de nivell. 

Tinc la sensació a l'entrevistadora tant li fa qui té al davant, allò que sembla importar-li és tenir a la convidada o convidat contra les cordes, se'm fa difícil distingir, per moments, entre un fiscal i un periodista. Fa de l'agressivitat modus operandi insuportable per als qui entenem l'entrevista com quelcom diferent d'un interrogatori judicial.

Tot plegat es mostra davant l'espectador com un combat de boxa on guanyarà la preguntadora sí o sí, on les respostes no seran vàlides si no obtenen la resposta que puga donar peu a un bon titular, que es publicarà al moment a la part inferior del televisor: objectiu aconseguit. 

L'auto-estima la tenim ben alta i si per al convidat és un triomf curricular la supervivència, per la preguntadora és una medalla que lluirà en properes convocatòries dominicals. A l'espectador se li posen els ulls com dues taronges davant la pluja de signes d'interrogació, i com si de corbelles es tractés acaba segat per la sospita, adéu fràgil presumpció d'innocència. 

Se'm fa difícil romandre en aquesta carnisseria de l'actualitat, on es ven l'actualitat més delirant tot cercant escrupolosament totes i cadascuna de les contradiccions que basteixen els polítics i la política. Crec no em trobe davant del periodisme que diuen d'investigació, ans davant d'un gastat joc de preguntes i respostes, de preguntes sense resposta i de respostes sense pregunta. I cert que l'entrevista és quelcom més subtil, igual també un camí per tractar de trobar quelcom d'interessant en el convidat o convidada.