Igual l'interès sobtat per la vida privada dels polítics i les seues afeccions personals corre paral·lel al desinterès per allò públic, per allò compartit. La construcció d'una societat més justa, de persones més sàvies, de béns comuns de qualitat contrasta amb l'exhibició d'habitatges particulars i vehicles de luxe, d'hotels de moltes estrelles, de paisatges paradisíacs.
La competitivitat desfermada, la lluita cega per influir contamina tant el món del treball, que sembla impossible recuperar la dignitat perduda de l'ésser humà. En definitiva la alienació de l'individu és d'una perversió insuportable. Arribat a aquest punt se'ns diu per activa i per passiva el model és intocable, inqüestionable, a més qualsevol millora s'ha de pagar i no estan les oligarquies per aquesta via.
L'estat de dormició s'ha de mantenir a tota costa, i cal acordonar preventivament tot intent de desmantellament (Podem?) del sistema. La reacció no es farà esperar massa, de segur els grans actors estan exercint, en l'ombra, les pressions esperades. Tot el que sia mobilització, manifestació, oposició ciutadana, al carrer els posa en guàrdia.
Els debats polítics fan mandra a hores d'ara, d'entrada per alguns no hi ha res a debatre. De tota manera com posaran el seu nom a la papereta que se'ns convida a introduir a la urna, millor oferir un rostre amable, una actitud simpàtica, unes habilitats atractives i deixar-se estar de debats.
Davant alguns intents d'oferir debats amb un cert rigor (Évole?), oposen certs periodistes la seua essència resta trencada per un treball d'edició que s'encaboten en recordar, per desacreditar-lo. Quantes més normes, menys debat, quants més obstacles menys llibertat, pense. Les normes electorals no ajuden massa l'intercanvi programàtic, la conjuntura fins i tot delimita massa a les qüestions a debat.
S'insisteix en la substitució de la plaça pública pel plató de televisió com a entorn favorable als cara a cara dels candidats, se'ns redueix a la condició d'espectador de saló i sofà. I en el fons tot el que nomenem campanya és un pur tràmit, mena de calvari que haurem de suportar sense dir, ara no toca tampoc, la nostra.
Si és productiu en termes electorals passar-se tot el dia (Rivera) guaitant per les pantalles ho comprovarem aviat, quan ja sospitem pot arribar a cremar als aspirants a la presidència. Si les absències (Rajoy) protegeixen als líders també ho podrem saber prompte. S'ha de filar prim amb les estratègies i hi ha present el perill de cremar-se, no hi ha regles absolutes al respecte. Que el primer afecta la salut em sembla indiscutible.
Pegar-li un calbot (val, suau, sí) al teu fill en un programa esportiu de ràdio no és d'allò massa favorable a la imatge d'un líder, compartir records amb un espavilat cantaire de la oligarquia, còmodament asseguts davant uns finestrals impossibles per la gran majoria, tampoc. Pot resultar graciós, entretingut, tenir el seu punt d'humor, però finalment no té res a veure amb la campanya electoral, les seues motivacions i el seu significat.
Perquè no es tracta de fer demostracions de dansaire, esportista, de coneixedor de lligues i equips, de guitarrista reeixit, de cos escultural. Alguns han perdut el nord apuntant-se a la frivolitat, deixant-se seduir pel parany de les campanyes d'imatge: però tot s'hi val. De l'i tu més hem passat a l'i jo més.
No obliden que anem a votar senyores i senyors, i votar encara és quelcom molt seriós. Que sí que està tot molt preparat, però anem a votar, malgrat totes les retallades d'aquest dret, que també.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada