Vora el vespre

Els telenotícies s'han tornat una insuportable contarella de les reunions entre el vell PP i el nou PP. Del carrer arriben en aquesta llarga vesprada les veus dels turistes que es deixen veure a les terrasses de les places i carrers, improvisant intercanvis de parers gastats en una repetició  ad infinitum. La calor avui es fa sentir amb força passades les set de la vesprada. 

Encete Crematorio, escolte cantar algú acompanyant-se d'una guitarra, a la ràdio programen aquell concert per a piano de Bach que vaig escoltar per primera vegada a una cinta de cassette que acabés estripada de donar voltes i voltes al vell Panasonic de l'adolescència, aplaudeix ara el públic la interpretació del concert per a clarinet de Mozart... l'estiu dóna per tant, tanta bellesa ens convoca a la seua contemplació i gaudi.

Em sembla inversemblant qualsevol dedicació als propòsits, entretingut en cada cosa, tractant de posar la màxima atenció en allò que faig o, simplement, no fent res: badar. El temps agradable convoca a la contemplació amable dels paisatges, al repòs silenciós a un jardí qualsevol, a l'aturada sota una ombra acollidora i reparadora. 

Conte de Nadal

El Comitè Executiu havia resolt, sí, però no sobre allò que deien que motivà la reunió: la regeneració pactada,  sinó sobre allò altre: la data electoral. Com que això de votar a ells com que no els hi feia massa, van decidir que no, que no s'aniria a votar. En la seua ment no era possible votar i celebrar el Nadal el mateix dia, per tant si les eleccions es convocaven per al dia de Nadal, aquestes no es celebrarien, òbviament. Com que s'excloïen totes dues coses un mateix dia, anaven a arreglar-ho d'aquesta manera. La premsa, la poca que anava quedant als quioscs, tot hi ha que dir-ho, ho va considerar genial, més encara: magistral, un moviment digne dels més fins estadistes. Humilment, ni l'estadista genial, ni el comitè de notables executants  volien atribuir-se el mèrit de la troballa, deixant en mans de la imparcial presidència de les cambres la suposada decisió de fixar el tan posposat debat d'investidura, moment del qual depenia la feliç coincidència. La fixació fou anunciada solemnement per la cap de la institució i tothom va atribuir-la al cap del partit de l'oposició. Absurd? Qui va escriure absurd?

Les reaccions no es van fer esperar. Especialment sentides han estat les que proposen un canvi constitucional per fer coincidir sempre les eleccions amb el dia de Nadal, totes, incloent-hi a més els referèndums, llevat, és clar, dels d'independència. Entre els que més han trigat en pronunciar-se, no podia ser d'una altra manera, ha estat l'església, tot posant algunes condicions per assegurar la presència dels  i de les fidels a les celebracions de precepte cas que resultaren triats per exercir com a membres de les taules electorals, proposant un ampli catàleg de permisos i exempcions per fer compatibles els deures electorals i els religiosos. La Junta Electoral, des del primer moment es posà a treballar per elaborar un ampli catàleg d'excuses per garantir la vàlida emissió del vot, així com per delimitar què no podria aparèixer en cap moment en la publicitat electoral cap referència al Nadal, circumstància aquesta que va enutjar força alguns, tot i que des del primer moment de la convocatòria ja van mostrar-se en roda de premsa abillats amb el popular barret roig del pare Noel. Des de la televisió pública es treballava frenèticament en l'especial de la nit de Nadal, per ¿evitar? qualsevol al·lusió política que pogués condicionar el vot ciutadà del dia següent. Sens dubte el comerç podia veure afectades les vendes del moment més culminant de la ¿campanya?, alguns estaven per enllestir promocions especials per mobilitzar els consumidors el dia de reflexió, d'altres proposaven fins i tot l'obertura dels centres el mateix dia 25 per aprofitar els desplaçaments als col·legis electorals, bàsicament per captar clients d'última hora, l'estimulació de celebracions nadalenques a les seus dels partits una vegada acabat el recompte. Grups de votants es llançaren als carrers i les places per demanar a la gent que votés solidàriament el dia de Nadal, portant pancartes amb lemes com ara Votar en Nadal: un acte d'amor, Per l'amor de déu: votem, El teu vot, el millor regal, A vint-i-cinc de desembre: vot, vot, vot, el castellà Però mira como votan los peces en el río, o l'atrevit  i partidari Jesucrist era de Podemos, certament que els més agosarats es manifestaven, pacíficament vestits de pastorets i no faltaven els pessebres amb talls d'aigua i llum amb àngel portador de la llegenda Retallades zero. Tota la iconografia del moment corria el risc de transformar-se fins a límits insospitats, a un punt d'avançar al desembre les celebracions falleres. Grups defensors de la família començaren a difondre la campanya En Nadal no parlem de política i els productors de cava substituïren les habituals bombolles daurades per llistes i sobres electorals del mateix color. La Casa Reial s'apressà a avançar, mitjançant un comunicat oficial, que el discurs reial En esta noche tan entranyable... Feliz Navidad, Bon Nadal, Bom Natal, Zorionak no s'oferiria  la nit del vint-i-quatre, tot respectant la preceptiva jornada de reflexió, aprofitant el titular per reflexionar també una miqueta aqueixa nit.

Per una altra banda un comentarista de referència s'afanyà en la seua columna de qualificar la decisió de les més revolucionàries dels últims temps, polítics, és clar: Posar-li mà d'aquesta manera al Nadal, tot dedicant la vespra a la jornada de reflexió i el dia vint-i-cinc a les votacions constituïa per se una autèntica revolució de dimensions i conseqüències encara desconegudes. Es matarien, probablement dos pardals d'un tret, a saber: acabar amb la tradicional intervenció reial, la darrera ocupació coneguda de la corona, mentre les taules es paraven a les llars de l'estat i buidar de significació religiosa i consumista la diada nadalenca, tot substituint-la per una de marcadament política. La sociologia tenia abonat el camp per a futurs estudis sobre l'evolució de les relacions familiars i públiques amb la sotragada del calendari festiu tradicional i qui sap si, tot plegat, anava a ser un colp definitiu a la festa occidental més arrelada i anava a marcar una tendència indeturable a les democràcies més avançades del planeta. Que es quedà ample el senyor o la senyora vaja.

La magnitud de la ¿tragèdia? es va poder copsar en publicar-se els primers estudis d'opinió després de la comunicació de la decisió del Comitè Executiu, molt majoritàriament la població estava per votar el dia de Nadal, a la pregunta ¿té alguna cosa millor que fer el vint-i-cinc de desembre que anar a votar? els entrevistats contestaren majoritàriament no tenir res millor a fer aqueix dia i a la pregunta ¿el dia de Nadal prefereix a la televisió un programa de variedades o un sobre els resultats electorals? el percentatge de les  respostes favorables a la segona era força superior a les de la primera. Els més joves eren molt partidaris  a la votació el dia de Nadal, però també la gent gran i la que vivia sola al·legant això els permetria eixir al carrer i relacionar-se amb el veïnatge. L'estudi posava molt d'èmfasi en el caràcter de Festa de la Democràcia de la diada, mena de dimensió desconeguda del Nadal. I si tot plegat formés part d'allò denominat l'esperit del Nadal?

Cremat el cereal

He rellegit La dama del llac d'en R. Chandler. M'ho he passat molt bé amb el detectiu Marlowe. He passat bastant temps llegint als trens, enmig del paisatge castellà, groguenc, estampat pels alegres gira-sols, cremat el cereal, entre pobles escampats entre llomes suaus. Continue sorprès per la presència del Renaixement per aquestes terres, un exemple més: la catedral de Palència. 

Aquests dies torne a constatar els dèficits culturals de la ciutat de Lleó. Poc més que el cinema (El secuestro o Regreso a casa com a molt es salven de la crema) per acostar-me als creadors, poca música, els contenidors culturals sota mínims, llibreries a mig gas, ¿exposicions? Què dir?: oferta ben gastada, salvada per la potència d'algunes joies del patrimoni, però inexistent, quasi, pels residents, pels visitants. Llàstima perquè hi ha espais a l'aire lliure ideals per espectacles de carrer, concerts a l'aire lliure, de segur que hi ha creadores i creadors digníssims. Però res de res. 

Ara mare!

En Trump demana perdó per alguns, deixem-ho així, excesos verbals. Què volen que els diga? D'entrada hi ha gent que ni està, ni se l'espera. El personatge no té remei. I el que em sembla pitjor: els seus seguidors esperen això d'ell, escoltar-li aquestes barbaritats que fa servir als seus ¿discursos?, són part, important, de l'espectacle. 

Escoltar de la portaveu del govern de l'estat que unes possibles terceres eleccions són la conseqüència de que en Pere Sanxis no ha volgut parlar de data d'investidura amb el president funcional em pareix d'un cinisme pujat de to, cinc estrelles. Tot plegat en la línia habitual de la senyora i, a més, d'enfonsament de l'acord contra la corrupció entre el PP i C's: que fort! Sobretot després de testar la transparència explicativa d'en Marià amb els periodistes: anem bé per escoltar a aquest senyor davant una comissió d'investigació sobre el cas B.

Ni estan, ni se'ls espera als  ¿nous? lluitadors contra la corrupció, ni s'espera una ¿nova? llei electoral, ingenus, ara vos faran un vestit a mida, quan aquest els va a ells de campionat, temporada rere temporada, ni els d'Emidio Tucci, més bé quantes més eleccions es celebren. S'ha insistit força: aqueix PP no pot encapçalar cap regeneració democràtica, primer ho ha de fer com a ¿partit?, i açò simplement no es veu per enlloc, que li ho pregunten a n'Arenas o a la senyora María Dolores. Jo no ho espere, el que els votants del NOPP precisament  esperem, ¿ingenus?, és un pacte per una alternativa a les polítiques dretanes que estem patint: ara mare?

Esperar que el fracàs de l'altre ens porte, a dretes o a esquerres, a la pròpia victòria és, simplement, una pèssima estratègia, de resultats bastant incerts, força incontrolats a més. I ací és on semblem instal·lats, la geografia de la representació electoral ara exigeix la gosadia de posar en marxa l'exercici del pacte, del disseny pluripartidista de projectes col·lectius: ara mare? 

En funcions

En qüestions meteorològiques el que per a mi pot ser sensació primaveral per a un altre pot ser sensació estiuenca. En termes de negociació política el que per a un és negociació política per a un altre pot ser toreig, postureig.

És força difícil posar-se d'acord en alguna cosa? Doncs sembla que sí. El diàleg esdevé impossible des de la immutabilitat de plantejaments, des de la postura sòlida de no voler escoltar l'altre, diga el que diga. Sovint se'ns recorda que no estem per escoltar arguments i confrontar-los. Escoltem el que volem escoltar i defugim els raonaments contraris. Cerquem els mitjans ¿amics?. Amb la maduresa personal tenim força clar de qui estem disposats a fiar-nos, pels gestos, pel to, pels arguments, i quan apareix segons qui, apartem la mirada o ens tapem les orelles.

Camp abonat pel triomf dels individualismes, per constatar que sovint cedeixen els mateixos, per posar de manifest l'immobilisme que impedeix transformacions radicals. La dreta espanyola és especialment experta en aquest tipus de comportament, fregant i ultrapassant sovint una agra intolerància que desmotiva als més agosarats i persuasius adversaris. Per si fos poca cosa, encara dins la pròpia anomenada esquerra alguns semblen tenallats per aqueixa tendència dretana, que acaba tallant les ales a pactes i alternatives amb forces progressistes. 

Atado y bien atado, un té la impressió que l'estat té govern de facto, que això de en funcions és un qualificatiu que tant li fa al propi govern i a una part significativa dels governats. Tots els càlculs, tots els missatges, totes les convocatòries semblen orientats a mantenir aqueix govern, sense qüestionar ja ni formes ni continguts. La divisió de poders se'ns mostra més falsa que mai. Les apel·lacions a la sacrosanta constitució no deixen de ser interessades, especialment als principis que no es poden tocar, quan en democràcia es pot tocar tot dins del respecte al pluralisme, la participació,  als drets humans, l'assumpció de deures, formes procedimentals.

Podria semblar qui governa l'estat no té criteri, es deixa portar, però precisament és així com està bé, deixant passar el temps i lliurant-se a la manca de qualsevol tipus de control, administrant els aparells funcionarials i burocràtics, repartint entre els partidaris, mirant cap a una altra banda en posar-se en evidència contradiccions i fraus. Ja els va bé. S'agafaran a tot el que els puga suposar un recolzament, un reconeixement, demonitzaran allò que els vaja bé posar del costat del maligne. 

Penjant-se les medalles

Amb la que cau encara algú mostra una senyera al costat de la bandera nacional en un pavelló esportiu olímpic, malgrat els intents del realitzador d'evitar-la en les transmissions en directe o en diferit. El rostre somrient dels presentadors/de les presentadores de telenotícies en fer crònica esportiva contrasta amb el posat seriós en parlar de la presentació de la candidatura de l'Otegui a les properes eleccions basques, candidatura que acaba essent la candidatura, com si ningú més gosés de presentar-ne cap més.

No sé ben bé què puga ésser l'esperit olímpic, però la cursa per exhibir una posició destacada entre els estats condecorats és despietada des de la cerimònia inaugural. Lluny de mostrar-se la cara més ¿amable? de l'esport els triomfs esportius són els nostres i les derrotes també, en totes les disciplines, per més exòtiques o desconegudes que ens puguen parèixer, com si tots practicàrem allò del tir amb arc, la gimnàstica olímpica o el salt de trampolí. Així van passant els dies i va modulant l'esperit olímpic. Cert que també, com en tantes coses, s'instal·la entre nosaltres l'olímpic passotisme, comportament menyspreat i menystingut pels esportistes de sofà i bufanda, de bandera made in China visible en el balcó o en una finestra qualsevol de l'apartament que habitem. 

Gràcies que entre la representació olímpica trobem una saludable diversitat de procedències i cultures, palesant la complexitat i pluralitat de les/dels habitants de la península. Un xicot nascut a l'Havana plora, entre colors constitucionals,  visiblement emocionat, en guanyar una medalla d'argent a una de les proves d'atletisme; un altre xicot nascut al Regne, encara, Unit de la Gran Bretanya protagonitza una cursa èpica sobre les aigües brasileres damunt una petita embarcació de nom confús. Sona l'himne sense lletra i la paraula orgull posa el fermall  gloriós a una connexió en directe, digna dels moments més feliços de la comunitat pàtria. L'exèrcit de terra, fins i tot, publica a les xarxes missatges grandiosos per compartir tanta alegria victoriosa. 

El medaller implacable retrata cada dia les gestes valeroses nostrades plus ultra i penjar-se les medalles esdevé activitat quotidiana equiparable, quasi, a les converses meteorològiques típiques del temps de la calor. En això estem: entretinguts amb enfrontaments diversos, però  units per uns valors ferms, compartits, perdurables. No hi ha res més gran, diuen. 

Recorde que de xiquet al Cola Cao repartien rèpliques de les medalles dels jocs d'aleshores (no sé si dels de Moscou o dels de Los Angeles), jo me les mirava i me les penjava, fascinat per tot aquell desplegament de disciplines durant les llargues hores infantils davant del televisor, crec tenia també un àlbum amb cromos o un llibre sobre els jocs i els seus protagonistes que me mirava bocabadat. A poc a poc vaig anar abandonant tot allò, supose que per la saturació i el cansament provocat per tanta competició, per tanta avaluació continua, examens i revàlides. 

Centres històrics

S'han convertit en façanes buides, en terrasses on uns passavolants miren a d'altres passavolants passejar amunt i avall sense altre rumb que una altra terrassa, la barra d'un bar, la taula d'un restaurant, l'aparador d'una botiga de souvenirs, un monument històric, un museu recomanat, una escultura d'obligada fotografia. 

Tinc la sensació la conservació del patrimoni acaba sovint en la construcció d'un decorat per aquesta tropa de visitadors que hem batejat com a turistes, entre els que m'hi trobe amb freqüència confessable, i que, a més, se'n senten ben orgullosos de presentar-se com a tals, amb el desvergonyiment propi, sovint, d'autèntics invasors d'un espai que proclamen com a propi: un poquet de respecte, senyores i senyors. 

Així les coses els qui habiten aquests espais acaben fugint de la colla guiada, de les remors provocades per l'escampada i la ocupació irrespectuosa, despoblant el que abans foren territoris de cohabitació, de convivència amable o problemàtica, desposseint a la toponímia de significació reconeixible. Low cost  ha aparegut aquest visitant que cerca una fotografia del propi rostre davant d'un lloc típic, certificat que s'afanyarà a enviar a tota mena de destinataris als que tant els farà es trobe ací o allà. 

En què convertim tot plegat? En què ens convertim? Les preguntes de l'estrany vorejaran una retòrica gastada, un discurs monocord, una dialèctica insuportable: que bonic! No pot resistir el petit comerç, no aguanta cap gastronomia tradicional, estenent-se l'expansió de la franquícia, de la marca internacional, l'artesania sembla un joc infantil davant la triomfal presència nouvinguda. 

Sic transit

Aquests dies d'estiu he recorregut les pàgines de La batalla de l'Horta i València sic transit. D'alguna manera hi he vist reflectits episodis de la pròpia existència, als que cal retornar de tant en tant per saber d'on venim, per tractar d'entendre on som, qui som. El primer treball, d'Enric Llopis, publicat per Sembra, exposa diferents capítols de la resistència de l'Horta davant els intents de la ciutat per mossegar el que encara resta d'horta al seu voltant, i si bé els temps polítics han canviat darrerament, amb la que fos alcaldessa ¿contra les cordes?, la fragilitat de tot plegat no pot fer-nos mirar cap a una altra banda. El llibre mostra en primera línia de lluita als llauradors i a les  llauradores que defensen una forma de vida, segurament amb les seues contradiccions, però que té una indubtable projecció de futur i demana del recolzament de tots els habitants del territori urbà i metropolità.

El segon llibre citat, novel·la d'en Francesc Bayarri, discorre per la València de la meua adolescència i joventut, tot dibuixant paisatges urbans i humans molt pròxims. Plantejat com una mena de declaració judicial, també, la veu del protagonista deixa entreveure una existència precària, amenaçada per crisis econòmiques i polítiques, segurament per la falta de solidesa del seu projecte personal, abocat a  la supervivència entre individus de perfils desdibuixats, movent-se entre el fracàs i una provisionalitat angoixant que els portarà a cercar refugi en la beguda, les drogues, la nit, ambients sòrdids i, fins a cert punt, marginal. L'aparició de personatges coneguts com J.J. Pérez Benlloch, en Monleón o Vicent Ventura, de Lucas, reforcen, al meu parer, el caràcter, també, de crònica del relat. El mateix autor es fa present en les referències a la seua Cita a Sarajevo i la tornada al colp del 1981. Les relacions amoroses, familiars, laborals, especialment dins la Mare Administració articularan l'avanç de la narració. 

El sic transit, diu viquipèdia, apel·la al caràcter efímer dels èxits, dels triomfs, amb això em quede, amb la fugacitat, la fragilitat, la provisionalitat de tot plegat, èxit i desencís, amb aqueixa València que vam viure, on vam ser joves, que arrossegà tantes coses, amb el país transformat, amb les metamorfosis viscudes, amb el rostre desfigurat amb que ara s'ho mirem tot plegat. 

Digueu no

Ara toca, també, dir no. Semblava clar que els més nacionalistes de tots, sense reconèixer-se com a tals, acabarien trobar-se en alguna mena de pacte per salvar la pàtria dividida indivisible. Així les coses els mitjans pròxims, les veus de llurs amos continuen furgant en possibles abstencions o absències el dia de la votació sense data.

La murga per terra, mar i aire, continua fins l'extenuació dels ciutadans que no apaguen la ràdio, que exploren insomnes la insuportable programació televisiva. Mentre el govern en funcions fa i desfà implacable, fugint de qualsevol mena de control democràtic o no, ja li va bé qualsevol escletxa legal o constitucional per no donar raons, per callar o per tapar. 

Som al cap de setmana més estiuenc de tots i una xarxa de silenci s'escampa pels despatxos públics i privats, els telèfons deixaran de sonar, les informacions meteorològiques prendran un protagonisme quasi absolut, la platja esdevindrà finalment refugi per tothom, els boscos un cau on respirar aires nets. 

El fracàs en forma de terceres eleccions és venut com desastrós quan allò veritablement preocupant és la incapacitat per bastir governs. El mal ve de lluny, en la no assumpció de responsabilitats dels avui tornats a triar i en la continuïtat del joc perillós on tot val, inclosa la complicitat d'una significativa part del cos electoral. No voler veure en polítiques del passat el bloqueig d'avui palesa unes limitacions extraordinàries. En els gests rajoyans i els seus silencis només veig la constatació de la seua consciència del seu joc perillós. Un joc ja acceptat, de facto, per l'aliat que seu amb ell i li dóna la mà, a canvi d'un grapat de vots: tant de bo hagués pactat el nou centre, fent una nova política, mesures de regeneració amb els altres, atesa la corrupció que es projecta sobre el partit de govern en funcions. 

Estiuenca

Olimpíades, investidura, incendis, meteorologia, terrorisme. Semblen els temes de l'estiu. L'estiu que crema els paisatges, l'estiu que porta les persones a amagar-se durant les hores de més calor, l'estiu que convida a prendre la fresca vora les façanes de les cases en arribar la nit.

Les vacances no deixen de ser una competició més a les carreteres, a les platges, als restaurants, als bars, als chiringuitos. Les vacances són un privilegi més, una rutina també en el calendari de les nostres vides rutinàries. El viatge es focalitza com a exhibició, com a medalla que poder mostrar després del retorn al campament base.

Cert que alguns aprofiten l'aturada per fer obres, les obres que els permetran una vida més confortable, o per endreçar la llar, convertida al final de curs en una mena d'abocador on tot es pot trobar. Tant de bo. Les iniciatives diverses topen sovint amb allò del propòsit, que a l'agost com que són un poc prematurs, però del tot punt respectables, encara que pots arribar al setembre amb la il·lusió per terra. A mi em va millor deixar-me portar pel desfici, pel badar sense rumb.

Diuen que en Rajoy domina el temps, ho ignore, em sembla deixa podrir la fruita a l'arbre i que caiga pel seu propi pes. Pense té una direcció clara i quan algú vol caminar en aqueixa direcció com que es fa la fotografia amb ell o ella, però que qui mana és ell això no es toca. Amb l'absoluta seguretat de la fidelitat dels seus votants es permet mantenir una posició de força, fidelitat que sospita fundadament manca als altres. Dogma de fe: Jo mane i a vosaltres vos compensaré adequadament. 

Dimonitzats convenientment els nacionalismes dolents, assistim eufòrics a l'exhibició desacomplexada del nacionalisme bo. De sobte descobrim a les pantalles l'esport olímpic i ens pengem al coll totes les medalles mentre sona l'himne sense lletra. Encara de xiquets organitzàvem al carrer els nostres propis jocs, competint en diverses disciplines, finalment ens ha enganxat al sofà la gran pantalla plana.