Per uns moments he tornat a Irlanda, Entre los dos, Mark Noonan, país de vides trencades que cerquen possibilitats de supervivència, mentre la ciutat s'omplia de vidres, pixats a les cantonades, llandes arrenglerades vora els murs, jovent forassenyat, alhora que es buidava de pobladors fugits vora el mar. Patètiques celebracions santjoaneres, intolerable invasió de la privacitat, el dret al descans i el silenci. Estem fent-ho tot malbé, sense remei, abocats a l'excés i la destrucció planetària, aliens a les senyals d'escalfament que rebem hora darrere hora als noticiaris. I no es tracta només d'agafar un ventall, ni d'instal·lar més aparells d'aire condicionat, ni de remullar-se a una font. Cada vegada les cartes són més clares damunt la taula, sembla l'única opció és apartar-se, bastir alternatives i integrar-hi els/les dissidents. Ja no cola que no hi ha alternativa, que la veritat és la seva veritat.
El centenari d'en Joan Valls ha portat una antologia de la seua poesia a cura d'en Manel Rodríguez Castelló. Les hores de l'alba m'han fet avançar per aquesta proposta d'acostar-nos a un treballador incansable del vers, del poema, alcoià obert al món amb la seua creació insubornable, com es dedueix de les notes biogràfiques que tanquen el petit gran volum.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada