La poca vergonya habitual de la dreta, tan castellana ella, li ha dit als xiquets i a les xiquetes de Podem que no es pot, en tot cas que ells i elles no poden, que el joguet no es toca, que només pot jugar el fill, la filla del senyoret, de la senyora. Ja els ho van dir, des de la balconada genovesa, la nit de les darreres eleccions: els únics que podem som nosaltres, i el deure polític de censurar s'ha trobat al davant el mur, diguem-li constitucional, dels amos del solar, registrat degudament a la pública oficina, la mateixa on s'inscriuen mesquites i esglésies, por justo derecho de conquista. En Rajoy els ha preparat la mateixa benvinguda que li proposava a en Puigdemont i el seu català referèndum o referèndum, sota l'assessorament atent de na Soraya i en Moragas (el somriure dels quals es torna més maligne dia rere dia), que veges tu s'ha equivocat de botó a l'hora de la votació decisiva, no passa res, què va a passar, el botó també és nostre.
L'encara president del govern de les Espanyes, l'eterna inclosa, la més de les més, ha fet acte de fe dels principis democràtics, això sí des d'una perspectiva personal, molt personal, massa personal, aliè completament a la conjugació del verb dimitir, qui ha dit dimitir?, amb la sintaxi que ja li és pròpia, dividint els poders a la seua manera i proclamant una llibertat d'expressió que ja la voldrien molts dels periodistes de la corda. Els/les podemistes o podemites haurien cantat, revolucionàriament, el ja no ens alimenten molles o l'eqüestre a galopar, però s'hauran de conformar amb un llarg discurs, quasi castrista, farcit de greuges i evidències, que la calorada peninsular apagarà sobre l'asfalt o a l'abocador de les deixalles orgàniques o no. A colp de titular i anàlisi preparada pels mitjans amics, restarem estabornits després de la darrera maniobra per escampar la boira, per dissimular el que ja a hores d'ara és veritat a veus: un mur és un mur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada