Toca, ja ho ha dit: No es pot ser independentista i bon catòlic. Açò ja es sabia fa temps, però algú ho havia de dir, ara sí, perdoneu. Dogma ja proclamat, toca actuar en conseqüència, que hi ha independències que maten, definitivament inconfessables, ni objecte d'absolució. El catolicisme és a hores d'ara territori tancat per segons quins posicionaments polítics, almenys pels independentistes, pel que ens arriba als titulars, la nostàlgia d'algunes pregàries com que ja descarta a possibles fidels. L'evangelització pensàvem alguns, cert que fa temps que ja no ho pense, era una altra cosa, però resultà ser adoctrinament de catecisme i fanatisme lleuger, però finalment excloent.
A poc a poc anem tornant a la normalitat. Ha fet falta una versió conciliadora de l'olímpic Amics per sempre, els acords parlamentaris sobre la quota basca, un divendres negre, un altre, i uns missatges encesos entre policies de la Villa, per anar desplaçant de les preocupacions castellanes el tema de la secessió catalana. Val, ja tot és normal. Es poden veure pels aparadors d'articles per mascotes corretges bicolors per gos, per les guanteres dels cotxes cintes patriòtiques discretament penjades de l'espill retrovisor interior, pels balcons de finques de pisos banderes roji-gualdas amb escut constitucional o sense, fins i tot algun paraigües instal·lat a un d'ells, sí: com aquell que lluira indiscretament una senyora política durant una desfilada militar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada